Saül Gordillo
Aquest mes d’agost s’ha fugat amb el miratge d’un gir de truita. A Escòcia, on semblava que el sí a la independència ho tenia més que perdut, l’esprint final d’Alex Salmond ha provocat un canvi anímic entre els nacionalistes escocesos. A Catalunya, en canvi, l’escàndol de Jordi Pujol i la divisió interna de CiU han minat la moral dels independentistes, que se les prometien felices abans de les vacances. Una de les moltes diferències entre Escòcia i Catalunya, a part de com és de demòcrata David Cameron acceptant el referèndum i com és d’intransigent Mariano Rajoy criminalitzant la consulta, és que la fermesa del sí de Salmond contrasta amb la pràctica descomposició del Govern d’Artur Mas. El líder escocès aprofita la campanya fins al 18 de setembre, mentre que Mas sembla incapaç de posar ordre davant tantes ocurrències, excessos de protagonisme o, en la pitjor de les hipòtesis, deslleialtats dels seus consellers i vicepresidenta.
Avui comença un nou curs polític i un setembre que potser és el més incert i decisiu de les últimes dècades per a la relació entre Espanya i Catalunya. Als despatxos s’hi respira un aire de greu preocupació per l’anomenat xoc de trens, mentre que les xarxes agiten la mobilització, en sentits oposats, amb la mirada fixada en la doble cita de l’11 de setembre al carrer i del 9 de novembre al col·legi electoral. Un mes de setembre no apte per a la rentrée dels romàntics de la tercera via.
Salmond guanyarà fins i tot perdent el referèndum, perquè Escòcia obtindrà més autogovern sí o sí. Mas, que l’11 de setembre podrà lluir per tot el món imatges d’una Barcelona plena d’independentistes, ho té més pelut si no acaba usant les mateixes armes que a Escòcia: les urnes.
Publicat a El Periódico, 1 de setembre de 2014
