Gustau Muñoz
El valencià es troba en un moment de cruïlla. Ha perdut posicions i instruments importants, com la RTVV. El govern del PP no ha fet res al seu favor, tot al contrari. Els polítics, sovint, no donen exemple. La societat s’ha fet molt més complexa (als sectors socials castellanitzats, als funcionaris vinguts de fora, i a les comarques històricament castellanoparlants, a la immigració dels anys 60-70, s’hi han sumat ara molts milers de residents estrangers i immigrants extracomunitaris). S’ha perdut una mica l’empenta, el nervi, la il·lusió de la batalla per la normalització de la llengua. I això és inquietant, quan s’ha de plantar cara a tants reptes, com el trànsit digital (que planteja molts problemes als vells suports), el predomini de l’audiovisual o, com s’ha apuntat, la realitat d’una societat a la seua manera multicultural, en la qual el valencià no té ni de bon tros garantida la supervivència com a llengua de lligam social i de cultura.
Les capes socialment castellanitzades, benestants, que viuen d’esquenes al País, però que predominen en la dreta política que ha governat els darrers anys, oposen molta resistència a acceptar la llengua com a instrument normal de comunicació, i donen suport moltes vegades a les conegudes campanyes de confusió basades en l’anticatalanisme irracional i mentider. Polítics destacats del PP fins i tot ataquen l’AVL per raons espúries, i voldrien tornar a un secessionisme obert, tan suïcida com enemic dels interessos valencians. Tot això, és clar, són coartades, cortines de fum per a distraure l’atenció i dissimular el drama real, que és la pèrdua de posicions en els terrenys social, cultural, editorial, comunicatiu o polític, amb dirigents com el president Alberto Fabra que, faltant a un criteri mínim de dignitat, no parla mai la llengua dels seus conciutadans.
Malgrat tot, convé subratllar amb força que també hi ha signes esperançadors com l’ascens de noves generacions, milers i milers, que han passat per l’escola, s’han alfabetitzat, saben parlar i escriure valencià, i tenen les idees clares. Les Trobades que organitza cada any Escola Valenciana, entre altres manifestacions, en són una mostra eloqüent. Els valencians conscients i implicats en la defensa i promoció de la llengua són avui un bloc social consistent, desenes o centenars de milers, presents arreu del País, i en tots els àmbits socials, laborals i professionals. Sense la seua feina tenaç i perseverant, marcada per l’optimisme de la voluntat, el panorama seria molt més fosc.
I cal destacar així mateix la força i dinamisme de la cultura que s’expressa en valencià, amb una multitud d’escriptors, músics, cantants, poetes, periodistes, grups de teatre, blogers, i creadors de tota mena, amb associacions, entitats, editorials i revistes, que articulen una escena cultural interessant, diversa i engrescadora, plena de possibilitats que hem de maldar perquè no es frustren.
Potser ha arribat el moment de defugir maximalismes i donar un nou impuls a la tasca des de baix, a l’acció per la base, a la iniciativa cívica, i ajudar-nos amb nous arguments, alguns certament no tan nous, però explicats amb serenitat, convicció i ganes d’atraure al camp del valencià les grans masses de la població, que s’hi han de sentir còmodes i identificades amb una nova empenta de normalització de la llengua, que hauria de començar amb la plena aplicació dels instruments legals vigents, sovint incomplerts.
A la tasca de col·lectius, associacions, entitats, Escola Valenciana, etc., s’hi sumarà aviat, a partir de la primavera de 2015 (cal confiar que serà així), un nou govern valencià, que per fi, farà de la llengua una de les prioritats o, si més no, hi estarà a favor i no en contra. Cal anar preparant el terreny. Vet ací alguns suggeriments, centrats en arguments en favor del valencià, que convé difondre i fer entenedors, amb el llenguatge apropiat en cada cas…
Parle valencià perquè és la meua llengua, materna o apresa, i no hi ha cap raó per renunciar-hi, no em podem obligar, és un dret humà fonamental.
Parle valencià perquè és la llengua dels meus pares o era la llengua dels meus avis, i també pot ser la meua, per què no?
Parle valencià perquè és la llengua escolar dels meus fills o dels meus néts i convé afavorir un entorn valencianoparlant a casa, i recuperar la llengua.
Parle valencià perquè és la llengua històrica d’esta terra, de la qual jo forme part, m’hi identifique, no vull sentir-me foraster. Perquè també és la meua llengua, encara que també parlem castellà.
Parle valencià perquè és la llengua d’una gran tradició cultural, perquè és la llengua d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena, Teodor Llorente, Bernat Artola, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Beneyto, Raimon, Ovidi Montllor, Josep Piera, Josep Palàcios, Ferran Torrent, Rodolf Sirera, Enric Sòria o Joan F. Mira, entre molts altres.
Una tradició que es prolonga avui, viva i dinàmica, imprescindible. M’agrada el valencià perquè és la llengua d’Obrint Pas i la Gossa Sorda, de Verd Cel, de Rosanna Pastor i de Xelo Miralles, del Genovés, de Reis Juan, de Dani Miquel, d’Àngels Gregori, dels contacontes, de la Poefesta d’Oliva, del Misteri d’Elx, de la Muixeranga d’Algemesí, de les bandes de música, de la Festa Estellés, de les Falles i les Fogueres, de la pilota, del cant d’estil, del tir i arrossegament, del Sexenni, de Bromera i Afers, de Mètode i L’Espill…
Parle valencià perquè és una llengua de prestigi i de futur, que em serveix molt i és útil en l’àmbit cultural, educatiu, acadèmic, universitari, professional, polític, associatiu i fester.
Parle valencià perquè forma part del català, i això m’obre també moltes portes, culturalment, professionalment i vivencialment, a Catalunya i les Illes Balears.
Parle valencià perquè el català és una llengua important d’Europa, amb més d’onze milions de parlants, que s’estudia en moltes universitats del món, i té una cultura de primera categoria darrere.
Parle valencià perquè m’agrada respondre, amb orgull, “bon dia” quan a les Coves de Vinromà, el Pinós, Gandia, Sueca o Xodos (però també a Palafrugell o Manacor), em diuen “bon dia”. Perquè em fa sentir part d’aquesta terra.
Parle valencià perquè el plurilingüisme és un enriquiment, i afavoreix l’adquisició d’altres idiomes. Si parles també valencià serà més fàcil aprendre anglès, francès o alemany.
Cal parlar valencià, llegir valencià, escriure valencià. Hem de fer del valencià la llengua normal, d’ús quotidià, visible a tot arreu, a la retolació, al carrer, en tots els àmbits. Sense renunciar al castellà. Però situant el valencià en el lloc preferent que li pertoca en justícia com a llengua històrica dels valencians, sense la qual no ens podem entendre com a poble.
Es tracta de fer normal al carrer de les grans ciutats el que ja és normal en molts pobles, comarques i àmbits com l’escola o la universitat, encara que en aquests dos àmbits hi ha encara també molt per fer i millorar.
Necessitem mitjans de comunicació en valencià, i en primer terme recuperar, redimensionada, la RTVV. Una televisió i una ràdio, o més, en valencià són imprescindibles per a la supervivència de la llengua.
Necessitem ficció en valencià, dibuixos animats, futbol, cançons, novel·les, sèries de televisió, drames i comèdies, tot allò que fa viva i reviscola una llengua. Molt d’això ho teníem i ho hem perdut, s’ha de recuperar.
Les comarques castellanoparlants són tan valencianes com les altres, tot hi ha de restar igual, sols que s’hi ha d’aprendre valencià a l’escola (ja es fa en general), com a justa reciprocitat i per a afavorir la comunicació.
El castellà també és important i forma part del patrimoni cultural valencià. L’avanç del valencià és de justícia històrica i actual, no ha de fer cap por als castellanoparlants, que al contrari s’hi han de sentir a gust i contemplar positivament la recuperació del valencià, com a signe d’identitat del qual es poden sentir també orgullosos.
Els residents estrangers (alemanys, anglesos, holandesos, noruecs, etc.) i els immigrants extracomunitaris han de veure el valencià com la llengua normal i preferent d’esta terra -d’ús social, cultural i polític habitual-, l’han de respectar i acceptar, i en la mesura que s’hi arrelen, aprendre’l, com un exercici de bon veïnatge i al capdavall d’accés a la ciutadania plena.
