Julià Álvaro
La història social i política del País Valencià durant els últims 20 anys està plena de pàgines miserables i vergonyoses. Podríem trobar moltíssims exemples, tants que no cabrien en aquest article, però pocs com la trajectòria de l’audiovisual valencià, amb Canal 9 com a centre d’operacions.
Canal 9 i tot el seu pobre entorn industrial han estat el camp d’acció d’una banda de personatges sense escrúpuls que per diners, per vots o per ambdues coses, s’han dedicat a la depredació professional i econòmica d’un sector estratègic, l’audiovisual.
Han treballat com els corcs i ho han assolat tot fins no deixar ni rastre de vida. Ha sigut el treball conjunt d’uns responsables polítics irresponsables i uns representants professionals del sector que eren qualsevol cosa menys professionals. Doncs bé, els mateixos que ens han portat fins ací, els irresponsables i els poc professionals, es van reunir fa uns dies per anunciar que la Generalitat anava a invertir, en dos anys, un poc més de 8 milions d’euros en el sector audiovisual valencià. En la taula, segons es pot veure en la fotografia publicada per aquest mateix diari, estaven el president Fabra i el seu govern, per un costat, i l’associació de Productors AudiovisualsValencians (PAV), per l’altra.
Era, una vegada més, l’escena del piròman posat a bomber. Els màxims responsables de la desfeta presentant-se com la solució. Vore’ls, sino fora per tot el mal que han fet, és cosa de riure. Són dos boxejadors sonats que s’aguanten entre ells perquè no es note que estan KO; un govern a la deriva, un Partit Popular rodejat de corrupció i escarni i uns productors que no produeixen, que deuen diners a cabassos i que no representen ningú.
Al costat de Fabra, un president a dit que no ha eixit de les urnes i que li queda de carrera política el que resta d’ací a les eleccions, estava Ximo Pérez, el president de la PAV, un productor que porta mitja dotzena d’empreses encadenant deutes, sense activitat, i que l’única cosa que espera és que una part dels 8 milions anunciats puguen servir per a que la seva “Alqueria Blanca” es passe per TVE. Amb Pérez anaven Pepón Singler, també propietari d’una empresa tancada; Emilio Oviedo, de les desaparegudes Nisa i Indigo, i Luis Gosálbez, el gerent de l’associació. I prou… Aquest és el “sector audiovisual” amb el qual es va reunir Fabra, el que li aplaudia els seus 8 milions. Ni rastre de directors, guionistes, de tècnics, de dobladors, d’actors i actrius, de periodistes, dels àmbits formatius… Res, tres productors sense productores, un gerent i prou.
La cerimònia no era altra cosa que l’intent desesperat defer-se amb les restes del naufragi d’un sector que ha viscut del clientelisme per culpa d’un poder polític que no ha sabut (ni volgut) crear indústria i d’un sector que ha estat representat per una persona, Ximo Pérez, que no veia més enllà del negoci urgent, i al qual ningú li ha parat els peus.
Per a què calia una estratègia industrial seria si es podien guanyar molts diners només entrant en la roda de favors sempre untada amb diners públics? Aquesta història està plena de porqueria. Per posar un exemple: als productors Pérez o Singler, els resultava molt més senzill produir una pel·lícula com Entre dos reinos només col·locant de director a Miguel Perelló, encara que fóra un desastre. Perelló era l’amic de Francisco Camps, de Pedro García i del”Bigotes”, i això garantia el finançament. Tenint els diners per a què fer indústria?
L’audiovisual valencià no sa salvarà amb els 8 milions per dos anys acabats de anunciar. Dir, com van assegurar els reunits, que amb aquests diners es crearan 1.200 llocs de treball és una burla. ¿1.200 llocs de treball amb 8 milions? Això vol dir que el sou anual seria de poc més de 3.000 euros, que es queden en 2.000 una vegada descomptada la Seguretat Social i en, més o menys, 1.700 després de lRPF. Per tant, menys de 150 euros al mes per cada un dels 1.200 treballadors. I conste que no he descomptat el benefici del productor.
Els corcs esmentats són també els que estan tramant una futura posada en marxa d’una nova televisió autonòmica. Quin servei ha de donara la ciutadania la nova emissora no ho saben, però sí que tenen clar que, per a ells, ha de ser un bon negoci. Jo diria que van molt perduts, que els temps de combregar amb rodes de molí i, damunt, aplaudir, ja han passat. El seu temps s’ha esfumat, com el de Camps, com el del “Bigotes”, com el de Fabra. Ells no ho saben però no tenen res a fer, els seus mètodes estan periclitats. Els passa com als iogurts, caduquen sense adonar-se’n perquè la data de caducitat està en la part de dalt de la tapa i ells no la poden veure.
Publicat a eldiario.es (11 de juliol de 2014)
