Carles Boix
Si l’entrevista entre Mas i Rajoy s’acaba produint, cadascun dels dos presidents hi anirà emparat per un tipus de poder polític i un argumentari completament diferent. Rajoy ho farà amb la seguretat de qui controla (de dalt a baix) l’engranatge de l’Estat. Mas hi acudirà com a representant d’un sobiranisme que encapçala i que fins i tot lidera però que no controla. El president de la Generalitat brandarà l’existència d’un país que s’ha automobilitzat per demanar una consulta que permeti canalitzar la gent civilitzadament i eviti desbordaments populars de cap mena. El president espanyol apostarà per utilitzar aquesta mateixa realitat per crear una paret que, en pocs mesos, divideixi el sobiranisme i deixi Mas fora de combat.
La majoria absoluta del PP només explica part del poder del president espanyol. La seva imatge pública (en l’entrevista televisada, en la resposta parlamentària, en el míting polític), essencialment mediocre, sembla amagar una habilitat política indiscutible. En dos anys i mig, Rajoy ha neutralitzat els grans candidats alternatius a dins del PP (Aguirre i Ruiz-Gallardón). Ha fet fora el director d’ El Mundo, punta de llança de l’escàndol Bárcenas, i ha reforçat el seu control sobre els grans mitjans de comunicació espanyols (a Madrid i a Barcelona). Ha deixat caure els seus aliats valencians, que li van ser imprescindibles per poder superar a dins del PP la derrota de 2008. Ha contingut l’aznarisme i les seves solucions d’intervenció directa sobre Catalunya. Ha liquidat la dreta montaraz i indisciplinada de Vidal-Quadras. Ha jubilat el rei, que, com a pare de la Transició en la mitologia nacional, semblava fruir d’una posició inexpugnable. I contra les expectatives de l’opinió catalana benpensant, n’ha tingut prou amb un advertiment públic (per boca de la vicepresidenta) per reduir Felip VI a figura decorativa de rei escandinau -això sí, a canvi d’un bon aforament.
Esclar que, a més de derivar d’una virtù política maquiavèl•lica, la fortalesa (vestida de grisor) de Rajoy recolza en una bona dosi de fortuna. Mentre el president espanyol fagocitava la dreta, l’esquerra ha implosionat: el felipisme, partícip en consells d’administració en empreses paraestatals, ha deixat de ser creïble com a forma de regenerar Espanya; el populisme de Podem força el PSOE a girar-se a l’esquerra i deixar el centre descobert, i, amb un electorat limitat a les regions subsidiades, qualsevol oferta a Catalunya és pur teatre i, per tant, empetiteix el PSC (i el PSOE) encara més.
Davant d’aquest escenari ple de cadàvers polítics de tots colors, el sobiranisme català és el gran, potser l’únic, escull en aquest procés d’expansió (la gran força motriu de tot polític) de Rajoy. L’escull sembla, i és, en bona part, temible, precisament perquè l’adversari, el president català, no el pot eliminar. Abandonar la consulta és impensable. Renegociar els termes de la pregunta, extremadament difícil. Com a molt, Mas podria reforçar el legalisme de la pregunta: per exemple, afegint-hi la frase “¿Autoritza el Parlament de Catalunya a negociar [o a reformar la Constitució] per fer possible el resultat del referèndum?” En una paraula, un polític espanyol assenyat hauria d’acceptar la consulta per escapar del risc de desobediència civil.
I, tanmateix, l’aposta de Rajoy és, almenys de moment, una altra. Obligar Mas, davant la negativa del govern espanyol a acceptar la consulta, a triar entre els partidaris de substituir-la per unes eleccions i els favorables a fer la consulta tant sí com no. I aconseguir que aquesta divisió entre moderats i radicals emergeixi i s’intensifiqui fins a afeblir Mas i recuperar el control del temps polític (que Rajoy ha administrat tan bé fins ara, almenys en l’àmbit no català).
El perill de divisió (per raons ideològiques, per tarannà personal i perquè saber com dibuixar el futur és molt difícil) entre consultistes i eleccionistes és real i cal respondre-hi amb intel•ligència. Primer, insistint en la consulta: proposar-hi alternatives, francament, ara no toca. Segon, imaginant formes de pressió cívica que, més enllà de la consulta o unes eleccions, poden arribar a ser fonamentals per fer possible el canvi. Tercer, formalitzant un govern de coalició dels partits pro consulta (sota la mirada d’una societat civil, força estructurada, que ha de mantenir-se com a àrbitre independent). Aquest govern hauria de ser un govern d’iguals. CiU i ERC copilotarien el procés -no amb un repartiment de conselleries de segon nivell sinó amb una presidència i una vicepresidència (o una conselleria de primer rang comunicada directament amb presidència) per a cada part-. El govern es constituiria després de l’Onze de Setembre i abans de (o coincidint amb) la convocatòria de la consulta i es perllongaria fins a completar la transició política. Naturalment, això obliga totes les parts a començar ja ara a negociar els termes del pacte.
Publicat a l’Ara, dimarts, 15 de juliol de 2014
