Ferran Suay
El diccionari ofereix dues accepcions del mot ‘nepotisme‘: (1) Favoritisme envers els parents, i (2) Abús de poder comès a favor de parents i d’amics, que són molt apropiades per a començar a entendre el fenomen.
El terme anglés kin selection, que pot traduir-se com a selecció de parentiu, s’utilitza per a designar la tendència a afavorir aquells amb qui compartim càrrega genètica. La famosa frase atribuïda a JBS Haldane (1852-1964): “No donaria la vida per un germà; en tot cas, per dos germans o vuit cosins”, fa referència, precisament a l’assumpció que, en termes generals, compartim un 50% de la càrrega genètica amb els nostres germans i un 12,5% amb els cosins.
És fàcil entendre que qualsevol grup de gens capaç d’afavorir la probabiitat d’un tipus de conducta que porte a augmentar la supervivència i la reproducció d’organismes que també el continguen (el concepte ‘càrrega genètica compartida‘ és precisament això), tendirà a passar a les següents generacions. Si una mutació genètica té com a efecte un increment, per modest que siga, de l’eficiència biològica d’un individu (nombre de descendents vius que deixa abans de morir), acabarà essent majoritària en l’espècie. Així, per exemple, un individu amb una tendència lleugerament superior a la dels seus semblants a afavorir els seus descendents (directes i indirectes), probablement en deixarà uns pocs més que els atres, fins i tot si aquesta tendència el pot dur a sacrificar la vida per ells.
És per això que les conductes anomenades altruistes s’observen fonamentalment entre organismes genèticament relacionats. De fet, el comportament altruista que pot observar-se també entre individus sense relació genètica, sembla haver evolucionat a partir d’aquesta tendència universal a afavorir els parents.
Les conductes de sacrifici, fins i tot en els casos extrems de donar literalment la vida per algú altre, es produeixen principalment entre familiars. De fet, tendim a considerar més heròic un d’aquests sacrificis quan els protagonistes no són família. I, en l’altre extrem, a ningú no estranya que progenitors en posicions de poder facen qualsevol cosa (incloent-hi les que són immorals i/o il·legals) per tal d’afavorir els seus descendents, ja siguen fills (amb qui comparteixen -grosso modo- un 50% dels gens) o nebots (25% compartit), mot del qual deriva el terme nepotisme.
Podem assumir, per tant, que el nepotisme està sòlidament arrelat en la genètica dels humans, en la mesura en què és una estratègia evolutivament estable (EEE). Significa això que hem de considerar la corrupció política com a una conseqüència acceptable de la nostra herència evolutiva? Sovint comprovem que les persones amb dosis elevades de poder polític, l’utilitzen en benefici dels seus, i fins i tot violen lleis que imposen a tota la resta de la ciutadania. En èpoques de crisi, retallen recursos destinats a la necessitats primàries (sovint, fins i tot a la mera supervivència) de les persones més desafavorides, i els dediquen a incrementar el luxe en què viuen amb les seues famílies. Està això justificat per la trajectòria evolutiva de l’espècie humana?
Afirmar això seria un bon exemple de l’anomenada fal·làcia naturalista (Moore, 1904), que consisteix a assumir que tot allò que és natural és inherentment bo. D’altra banda, pensar que les conductes derivades d’aquesta tendència a afavorir els parents són simplement una perversió d’alguns, tampoc no ens posaria en una bona situació per a mirar de resoldre el problema de la corrupció política, que en algunes comunitats, arriba a assolir proporcions realment preocupants.
Més aviat, la línia de raonament podria ser la següent: tot considerant que els humans tenim una acusada tendència a beneficiar els nostres parents, i que això es produeix quasi sempre en detriment d’uns altres humans (els recursos són limitats, i donar-ne a uns en resta a uns altres), els sistemes socials haurien de dissenyar-se de manera que faciiten un control considerable sobre la capacitat de maniobra d’aquells que exerceixen el poder.
Això resulta relativament senzill quan vivim en grups poc nombrosos, que és, precisament, el que hem fet els humans durant la immensa major part de la nostra existència com a espècie. En societats d’uns pocs centenars d’individus, els mecanismes de control exercits pel grup, tant punitius com de recompensa (el concepte de ‘bona reputació’ n’és una bona síntesi de tots dos), solen ser suficients per a assegurar un funcionament sostenible. En canvi, en societats massificades com les que concentren en l’actualitat la major part dels habitants humans de la terra, aquests mecanismes perden eficàcia d’una manera notòria.
En un grup humà poc nombrós, en què les interaccions individuals es reiteren en el temps (durant tota la vida tractem amb les mateixes persones), les conseqüències dels nostres comportaments recauen directament sobre nosaltres mateixos. Si enganyem algú, aquest, en el futur, desconfiarà de nosaltres i això ens suposarà un determinat cost. En aquestes condicions, pot arribar a passar que el comportament altruista siga fins i tot més rendible que no l’egoista. És fàcil arribar a la conclusió que un individu egoista (que aprofita els recursos proporcionats pels altres, sense retornar el favor) podria reproduir-se més que els seus congèneres més altruistes. Tanmateix, si ho considerem en el nivell del grup, els grups amb percentatges més elevats d’egoïstes tendiran a sobreviure menys, i així, el percentatge d’individus egoistes que pot suportar cada grup roman relativament baix i constant.
Això es dilueix notablement a mesura que incrementem la grandària del grup, i les persones poden efectuar una sèrie molt llarga d’interaccions no repetitives (no sempre són les mateixes persones amb qui interactuem). En aquestes condicions socials evolutivament noves (uns pocs milers d’anys, a tot estirar), els mecanismes socials que han evolucionat amb nosaltres no resulten tan efectius. És per això que cal dissenyar eines capaces de mantenir sota control uns impulsos (com ara el d’afavorir els parents) que no és que siguen intrínisicament perversos, sinó que són considerablement perjudicials quan no tenim formes senzilles de controlar-ne l’abast.
D’alguna manera caldria trobar el mètode per a reproduir els sistemes de control que funcionen correctament en les comunitats en què hem viscut els humans durant la major part del temps que fe que existim com a espècie. Les tribus de caçadors-recol·lectors són probablement la millor aproximació a aquesta forma de vida, de què disposem actualment. Potser un estudi detallat de com funcionen, sentaria les bases d’una enginyeria social capaç de controlar eficaçment un fenomen, la corrupció, que si bé deriva d’una tendència perfectament comprensible a afavorir la pervivència dels nostres gens, ara mateix amenaça amb destruir l’estabilitat de moltes societats humanes.
