Carme Arenas
Fa uns anys va fer fortuna el mot mileurista per definir tots aquells –sobretot joves- que no cobraven més de 1000 €. S’entenia que era un sou ben justet, que en la majoria dels casos no permetia al mileurista endegar un projecte de vida en solitari, ja que els lloguers dels habitatges ja es menjaven el sou.
Una de les conseqüències d’aquesta crisi és que ha deixat enrere el mot, o bé li n’ha canviat el significat. Ara un mileurista és un contractat amb certa sort, ja que s’ha anat estenent una forma de contractació tan precària que arribar als 1.000€ de sou ja és tota una proesa.
Però els explotadors de sempre no baden mai, ells sempre estan a punt per superar-se i per anar virant el torniquet i escanyar amb més delicadesa i, sobretot, amb més eficàcia. I així hem assistit a una rebaixa generalitzada dels sous. En alguns casos fins al 50% per la mateixa feina. Com per art d’encantament. Ah, la crisi és l’argument màgic. I així ha sorgit una nova classe social: el precariat, que augmenta a cada hora que passa.
La Constitució estipula que tothom pugui tenir una feina digna, però aquests dies hem conegut amb més detall que som a l’avantguarda dels països amb atur a tot Europa. Visca! Hem aconseguit ser al davant d’alguna cosa. Si no fos tan trist!
Les crisis són una oportunitat, ens repeteixen cínicament aquells que no la pateixen. Efectivament per a ells ho és. Un empresari ha passat, des de la darrera reforma laboral a poder pagar dèiem fins a la meitat de sou per la mateixa feina, a poder treure’s de sobre treballadors si així li convé per un preu testimonial. Em consta que hi ha empresaris que viuen malament la situació, sobretot els deixats de la mà de Déu i del Govern, els petits i mitjans.
Però, on és l’ètica de les grans empreses que saldaran aquesta crisi amb un enfortiment i una capitalització fora mida? Qui l’haurà pagada tota aquesta festa? Com és que els bancs continuen anunciant sense rubor que han duplicat en el primer trimestre de l’any els beneficis de tot l’any anterior? Com és que els governs fan veure que no hi són, o s’omplen la boca amb previsions de recuperació falses?
Més enllà de fer tants sacrificis, aquest precariat que cada dia va engruixint les seves files i que veu com els seus sacrificis reverteixen als qui els exploten, bé ha de reaccionar i fer constar que no es creu res, que les crisis només són una oportunitat per als qui les provoquen.
Potser si aquest precariat pren consciència de la seva existència, podrem començar a donar la volta a la situació. Mentrestant, mirem de no creure’ns aquests discursos paternalistes que associen crisi i oportunitat. I que ara ens voldrien convertir a tots en emprenedors, la manera ideal per recaptar més impostos.
Publicat a Tribuna.cat (5 de maig del 2014)
