Josep Sorribes
Després de l’encisadora i profitosa companyia a Betxí de Ferran Nebot, la síntesi perfecta de professor d’Institut, membre actiu de la cooperativa de la taronja i bon coneixedor de la vida econòmica i social de Betxí, ens dirigírem Mario, Ferran i jo a la veïna Onda, de la qual Ferran Nebot ja ens n’havia avançat alguns trets rellevants.
Al cap de 15 minuts agafàrem la llarga recta que condueix a la ciutat. Primera, encara que anunciada, sorpresa: 8´5 Km (vaig utilitzar el compta kilòmetres) de fàbriques de ceràmica a dreta i esquerra que conformen un feix lineal i gruixut (hi ha fàbriques en segona i tercera línea). Un paisatge impressionant, dur, esfereïdor, amb successives rotondes. Com ja ens havia avisat Ferran Nebot sovintegen les empreses tancades malgrat ser un dijous pel matí. Finalitzat el paisatge industrial, al fons a l’esquerra es divisava l’omnipresent Castell, el segon tret identitari d’Onda. El primer, sense dubte, és l’extens teixit industrial que a més de la llarga filera esmentada compta amb altres polígons industrials: el de Coral Roig i Trencadella al Nord-est (al llarg de la CV-21) i el Polígon Industrial de La Cosa a l’Oest del nucli urbà). Finalitzats els més de 8 Km lineals començarem a discórrer per un altre paisatge, també dur, però molt diferent: una ampla avinguda – l’Avinguda del País Valencià- que comença en el Parc de la Panderola i que està flanquejada a dreta i esquerra per finques prou altes, modernes, sense massa interès. Una densa circulació en els dos sentits, voreres i semàfors donen a Onda una semblança urbana, molt urbana, que contrasta força amb allò que havíem deixat feia ben poc: Betxí, un poble/ ciutat relaxat i tranquil on es respirava una acurada combinació de camp i ciutat.
Al final de l’Avinguda un cartell anunciava el Parc Natural de la Serra d’Espadà. Malgrat que l’entrada natural al Parc és per Artana i Eslida (o, si de cas, per Soneja, una mica abans de Sogorb), totes les ciutats limítrofs de la Plana (Onda, Betxí i la Vall d´Uixò) volen “capitalitzar” l’atractiu del paisatge. En arribar al final de l’Avinguda giràrem 180% i baixarem de nou. Aparcàrem una mica més baix a la dreta i cercarem un lloc on esmorzar en la també ampla Avinguda de Montendre que du a Ribesalbes. Era un mica tard però estàvem famolencs i ens hi estiguérem mitja hora comentant el matí. Vam recollir alguna informació turística en un info-tourism que havíem vist al pujar i es dirigirem a la veïna plaça del Pla, una plaça gran , freda , remodelada recentment i voltada per interessants edificis modernistes, art-decò i algun de caire racionalista. En l’extrem més pròxim a l’avinguda un voluminós , excessiu i no massa afortunat edifici, també de factura recent, és la nova seu de l’Ajuntament. Baixàrem per Calatrava fins a la plaça del Rei En Jaume, una placeta agradable que és, de fet,el portal d’entrada al valuós centre històric d´Onda , presidit pel Castell de les cent torres, un centre històric dels més interessants del país on encara es respira l’aire de la moreria i del call jueu. Ja em parlaré després d’aquest valuós actiu. Per ara em limitaré a ressenyar que la primera impressió que produeix la ciutat és la duresa del paisatge industrial i urbà. Sembla com si Onda fóra més ciutat del que es podia esperar dels seus 25.500 habitants. Una duresa que fa que a ú no li sobte de trobar-hi un dels nuclis de l’extrema dreta al País ( Silla i Dos Aguas tenen també un regidor d’España 2.000) .(http://www.lasexta.com/…/extrema-derecha-emerge discurso_2013030100269;xavier-rius.blogspot.com/…/mapa-incompleto-de-la-extrema-derecha-2.h).
Tanmateix, i per matisar la impressió, vet ací les xifres de les darreres Eleccions Europees del 2014: PP 2590 vots (32,05%); PSPV-PSOE 2167 vots (26,82%); EUPV 671 vots (8,3%); Podemos 609 vots (7,53%); UPYD 491 vots (6,07%); Compromís-Primavera Europea 375 vots (4,6%). El partit d’extrema dreta VOX trau 91 vots (1,12%), i la resta de grups i formacions d’extrema dreta són pràcticament inapreciables en vots i percentatges. Sumant els vots d’esquerres, dóna un total del 47,25 %, que deixaria molt en segon pla el vot del PP i d’UPYD. Un panorama, doncs, molt semblant al de la resta del País.
Evidentment, després de la represa industrial dels 60, Onda s´ha endurit socialment. Els onders i les onderes que viuen fora tenen records molt més amables. Paga la pena reproduir aquí un testimoni com el de la professora del Lluis Vives de València, Aina Sebastian Arrando:
Indefugiblement, els meus records d’infantesa estan lligats a Onda, encara que residia habitualment a València. El trajecte, cada cap de setmana, de la ciutat al poble, es feia llarg, agradablement llarg, i jo anava repassant cadascun dels pobles que passàvem: Sagunt, Almenara, Nules, Betxí… Arribats a Onda, fèiem la volta: carrer de Sant Miquel, el Raval, el Pla. Era la manera de retrobar la gent i desfer-se de la nostàlgia que l’anonimat urbà ens provocava durant la setmana.
La volta era, tradicionalment, el centre de festeig del poble. Els fadrins giraven en el sentit invers al de les fadrines. En trobar la persona desitjada, les mirades, intenses, s’encreuaven. Ma mare m’ho va contar milers de vegades. Jo ja no vaig arribar a conèixer aquesta funció del centre del poble, però sí la de nucli de trobada.
Ja més gran, entrada en l’adolescència, agafava la bicicleta i feia via en solitari cap als camins, envoltats de tarongers, sènies i casetes que duien i continuen duent al Prat, a Ràtils o a Miralcamp… El meu genoll dret, lleugerament marcat, n’és un testimoni silenciós.
Avui en dia, tot és molt més directe: l’autovia ens duu directament a una llarga recta final interrompuda per una desena llarga d’impertinents rotondes que semblen voler dirigir el viatjant cap als polígons que fabriquen uns taulells que sembla que ja ningú no vol comprar. Ara, en arribar al poble de la meua infantesa —i de la infantesa dels meus fills— caminem fins a la plaça de la Font de Dins. Potser hi ha places més boniques al país, però cap no és tan acollidora com aquesta per a mi. La plaça, porticada, centre neuràlgic a l’edat mitjana i marginada durant dècades fosques i no tan llunyanes, torna, a hores d’ara, a ser lloc emblemàtic difícilment desplaçable per cap altre espai de recent disseny i creació —hi han contribuït, sens dubte, bars i restaurants que atreuen gent i donen vida. Qualsevol moment és bo per a ser-hi però, per als que gaudim de la màgia de l’instant, un diumenge assolellat al matí, quan el poble encara dorm, sembla el moment ideal.
Quan pense en la infantesa al poble també recorde la pujada al castell. En aquells moments es tractava més aviat d’una escalada, perquè no hi havia les rampes a les quals la modernitat obliga però que hi donen un to artificiós. M’agradava i m’agrada pujar per l’escaleta dels Gats passant per la Sinagoga i m’agrada creure’m allò de la convivència de les tres cultures. Llavors sentia parlar del portal de Sant Pere, del de València, de la Moreria i no sabia ben bé de què es tractava. Els meus fills, per sort, coneixen les recreacions i la història del nostre poble, d’aquell passat musulmà i cristià tan rellevant perquè, amb bon criteri i de forma bastant didàctica, es mostren al museu del castell.
Endinsar-se al recinte emmurallat del castell era llavors una aventura; ara només cal seguir una ruta… Una vegada a l’alcassaba, la importància estratègica de l’enclavament no deixa lloc a dubtes: es divisa el món o això pensava jo de menuda. Cap a l’est , sense poder evitar la visió dels polígons industrials, la plana i la mar; cap a l’oest, la serra d’Espadà; cap al sud, el Montí i el riu Sonella, i cap al nord, com una presència constant i sempre vigilant, el cim del Penyagolosa… Què més es pot desitjar contemplar?
Costa creure que hi haja gent ondera de la de tota la vida capaç de reconèixer que no ha superat la línea imaginària que separa l’Onda burgesa del nucli antic, tradicional espai de concentració de població treballadora i humil. A la passada immigració interior —la de la vuelta, deia la gent, de Múrcia i d’Andalusia oriental, fonamentalment— s’hi ha sumat la recent immigració procedent de l’Europa de l’est i del nord d’Àfrica. Aquesta darrera, sempre pense que és a casa seva. Després de vuit segles de presència al poble i de l’empremta que els seus avantpassats van deixar, algú podria afirmar sense avergonyir-se que són gent estranya?
Ara, quan el poble ha estès els seus límits i els edificis de la perifèria hi donen un aspecte tan vulgar, m’agrada tornar al nucli antic i donar gràcies a la providència perquè el desenvolupisme dels anys seixanta i setanta del segle xx i el més recent boom de la construcció que tant van alterar altres bandes de la localitat el respectaren.
Un testimoni certament nostàlgic però que ens parla no sols dels canvis sinó sobretot de l’enduriment del paisatge al qual feia referència adés. I , tanmateix, la història contemporània d´Onda, un nucli urbà lleugerament recolzat en els estreps de la Serra de la Batalla del massís de la Penyagolosa i que compta amb l’aigua proporcionada pel riu Sonella (o riu sec de Betxí) i amb les aigües de l’embassament del Sitjar, és la història d’un nucli netament industrial.
En el seu recull estadístic Pascual Madoz, en la seua ressenya dels actius productius d´Onda, ja ens diu que aquesta població compta amb “3 fábricas de loza fina, 2 alfarerías, 2 tejare , 2 fábricas de barniz, 4 fábricas de papel, 4 batan , 48 molinos harineros y 32 almazaras para el aceite”. Així mateix , tal i com es pot trobar a l´Enciclopèdia Catalana o al llibre de Vicent Rosselló 55 ciutats valencianes (la informació és coincident), ja al segle XVIII era coneguda la fabricació d´obra fina o majòlica i també de rajoleria i taulellets. A mitjan segle XIX ja hi havia 4 o 5 fàbriques ben organitzades però el 1924 ja es constata l´existència de 46 fàbriques que produeixen 10 milions de peces anuals. Amb la introducció del forn de passatge el 1936 ja en són 37 els milions de peces fabricades i el 1965 Onda és la capital del taulellet per excel·lència amb 250 milions de peces anuals. Fuster, en la seua obra El Pais Valenciano del 1962 fa esment al fet que venint d´Alcora i Ribesalbes es troba Onda “con unas treinta fábricas del mismo ramo“. La inauguració el 1890 de la línia de ferrocarril entre Onda i Vila-real (la Panderola) i la creació el 1925 de l´Escola de Ceràmica són fites importants d’aquest procés d’industrialització que fa que dels 1777 habitants censats el 1715 es passe a 17.363 habitants el 1981. Aquesta primera industrialització dona origen també a alguns barris obrers, Montblanc , Eres del Tossalet, La Serratella, Mirampeix i el Rajolar , alguns dels quals ja han quedat integrats en la trama urbana tot i que Montblanc i el Tossalet encara es diferencien en la fotografia aèria actual. A més hi ha altres grups d´habitatges de localització perifèrica com ara el Barri del Colador, el Barri de les Forques i Artesa que tenen també noms propis al plànol i desenvolupen una funció de residència humil dins del conjunt.
El 1978 , quan ja ha començat l’expansió de la indústria a Vila- real, Castelló i Almassora (inclús a Nules), Onda compta amb 39 empreses ceràmiques, 19 de les quals tenen més de 50 treballadors. La consolidació del districte industrial en la dècada dels 80 i 90 ha posat fi a l´hegemonia d’Onda però no ha aturat gens ni mica el procés d´industrialització. De fet en la relació d’empreses d´ASCER de què disposem, entre les 270 empreses referenciades, la presència d´Onda és de més del 10% del total del districte, presència major encara si tenim en compte les 7 empreses (d´un total de 27) que treballen al subsector de frites, esmalts i colors ceràmics: Fritta SL, Quimicer, Coloronda, Vernis, Colores Cerámicos, Vitricol i Colors Olucha.
Si la indústria i el Castell son els dos fets idiosincràtics d´Onda per excel·lència, la petjada del boom immobiliari ha estat també malauradament forta. A més de la proliferació de vivendes unifamiliars en dispers camí de Ribesalbes, el creixement immobiliari d´Onda s’ha produït preferentment al nord (entre l´Avinguda de la Serra d´Espadà i la Ronda Nord ) a l´Oest (a dreta i esquerra de l´Avinguda de La Cosa), i especialment al Sud-oest amb la urbanització residencial “Nueva Onda” que, significativament, rep el malnom de “La Colina del ahorcado”. De quimera immobiliària, doncs, a Onda n’han anat ben servits. Quimera que també es reflecteix d’alguna manera a les estadístiques disponibles. Així, el nombre total d’habitatges pràcticament es duplica entre el 1991 i el 2011( de 7.344 a 13.037) mentre que la població sols s’incrementa un 36% des de 1996 (amb un màxim del 18´43% de població immigrada en 2010 que alguna relació té amb l’aparició de l’extrema dreta). Del total d’habitatges registrats el 2011, prop d’un terç son vivendes no principals (buides o de segona residència), xifra elevada per a una ciutat amb un feble component turístic. Pel que fa al sol artificialitzat (que ha passat de rústic a urbà per a diferents usos), les xifres son també un bon testimoni de la dèria immobiliària. 1380 noves Ha. de sòl artificialitzat quan partíem d’un valor inicial de 613 Ha. el 1990. Més del doble i, per consegüent, un excés d´oferta clamorós. Altres xifres hi són un viu contrast: un atur que passa de 474 persones el 2005 a 3.135 a final de 2013, un pressupost per habitant regressiu en termes reals, és a dir , deflactats (amb base 2002= 100, un índex el 2012 de 66) i unes inversions que passen de l’índex 100 el 2002 a l’índex 277 el 2007 per a caure estrepitosament a l’índex 26´60 el 2012. Mal panorama.
Deixaré el tema de les xifres (no massa gratificant, per cert) per a oferir al lector l’obligada dosi de tresors patrimonials que ajuden a fer una mica més dolça la realitat, per allò que ú pot gaudir sense que el cervell se li faça aigua pensant com eixirem d’aquest forat.. I parlar de patrimoni a Onda és parlar del Castell i del Centre històric. Pel que fa al Castell , Joan Fuster ja ens avisa que “Siglos ha, Onda estaba protegida por un inmenso castillo, que , al decir del cronista Muntaner “hi ha aitnatres torres com dies ha en l´any”: tantas torres como días tiene el año. Todavía en las gueras carlistas la fortaleza jugó su papel. Ahora , las trescientas sesenta torres , si alguna vez fueron trescientas sesenta, han quedado muy mermadas, y son pura ruina”. De la ruïna de què parla Fuster al castell reconstruït amb cura que hom pot visitar avui. No hi ha res com dedicar recursos a les coses que s´estimen . El Castell fou una fortalesa musulmana del segle X i ha sofert nombroses remodelacions, sent la darrera la més important. La història del Castell d´Onda – un dels més importants del País- mereix unes ratlles:
Segons Ramón Muntaner (1265-1336), cavaller i escriptor català, en la seua Crònica es va referir metafòricament al Castell d’Onda i al seu recinte murallat com “de les 300 Torres”, perquè segons pareix en la seua època de màxima esplendor va tindre tantes torres com a dies té l’any. Sobre l’empremta de les antigues cultures ibèrica i romana, els musulmans van construir en el segle X una extraordinària fortalesa, de la qual el seu Castell encara hui vigila la ciutat.
Es troba situat a 284 metres sobre el nivell del mar i ocupa una superfície aproximada de 25.500 metres quadrats.
La ciutat fortificada i el seu Castell van ser cobejats des de la seua fundació en l’època califal, arribant a ser la medina o ciutat més important al nord del Sarq al-Andalus en el segle XII i convertint-se en el centre de les funcions administratives de la seua àrea d’influència.
La lluita pel seu control va fer que el mateix Cid Campeador el conquistara per a tornar-lo a perdre davant dels almoràvits en el segle XII, fins que el poderós rei Jaume I es fera efectiu en el segle XIII. Va ser concretament l’any 1238, quan Zayan, últim rei moro de València, va rendir Onda al rei català-aragonés Jaume I “el Conqueridor”. A partir d’aquest moment Onda i el seu Castell van passar a mans cristianes.
Després de la conquista cristiana, el castell i vila van estar sota les ordres militars del Temple, de l’Hospital i de Montesa successivament. A principis del segle XIV la ciutat-fortalesa encara devia de ser impressionant i la seua visió va donar peu a referir-se a aquesta, de forma metafòrica, com a Castell de les 300 Torres”.
A causa de la seua envejable ubicació, el Castell va ser testimoni i va participar en nombrosos conflictes bèl·lics com: la guerra de Castella en el segle XIV, la de les Germanies, la de Successió en el segle XVIII en la qual es va mantindre fidel a la causa borbònica i inclús les tropes napoleòniques el van ocupar en 1812.
En 1840, després de les guerres carlines, la fortalesa va ser rehabilitada i finalment, durant la Guerra Civil del 1936, el Castell també va prendre part en diversos enfrontaments entre ambdós bàndols.
Entre 1920 i 1948, el Castell es va utilitzar com a colònia escolar pels pares carmelites, construint-se els edificis de l’escola i l’església sobre antigues estructures.(http://www.ondaweb.info/va/patrimoni/castell).
A més, al Castell d´Onda es troben unes interessants algepseries àrabs d´estil protonazarí del segle XIII que estan al Museu d´Història Local (amb seu al Castell) i que veren pertànyer a un palau àrab que s’ubicava a la plaça de Sant Cristòfor. Junt al Castell , tot el barri antic d´Onda fou declarat el 1967 Conjunt històric Artístic i Bé d´Interés Culturals. Passejar-se per la plaça de la Font de Dins o de l’Almodí, per la plaça de la Sinagoga, pel portal de Sant Pere i per la Moreria és una recomanació sense risc, com ho és visitar l´Esglèsia de la Sang (estil romànic de la Conquesta, segle XIII) o la més recent Esglèsia de l’Assumpció, construïda el 1727, d’estil barroc i que compta amb interessants retaules, frescos i pintures dels segles XVI i XVIII. El Museu del Taulell de Manolo Safont (l’artista ceramista desaparegut el 2005, un dels renovadors de l’art de la ceràmica) i el Museu de Ciències Naturals “El Carmen” son dues referències clàssiques, tot i que aquest darrer està en fase de remodelació per haver restat les instal·lacions una mica obsoletes.
Acabaré, com ja és habitual, amb el somriure que proporciona la magnífica obra de Sanchis Guarner sobre “els pobles valencians parlen els uns dels altres”. En el cas d´Onda també hi ha algunes joies:
En Tales són donçainers
i en Artana són sarieros,
en Borriol pedrapiquers,
i en Onda són taulelleros
De Castelló a Onda
va el tren que vola,
per això tots li diuen
la Panderola.
I en quan s’estaca,
pitxor que un carro!
De quan en quan se para
a fer un cigarro.
En Onda
la claven fonda,
i en Castelló
hasta el tacó.
