Joan del Alcàzar
La República ja està a l’agenda política, i aquesta és la primera victòria democràtica de qualitat des de fa molt de temps a Espanya. Qui ho hauria de dir fa poc de temps. El CIS pot cantar missa amb allò de que només el 0.02 dels electors està interessat en l’assumpte; el Govern de Rajoy pot menysprear els republicans amb la manca de respecte habitual per les opinions distintes a les seues; la Casa Reial pot fer com el qui no escolta; i la legió de periodistes i comunicadors addictes al règim poden repartir a tort i dret tones de melmelada monàrquica. Tot i amb això, n’hi ha un clam a favor de la República a les xarxes, al carrer, a les places, amb banderes, pancartes i opinions. Allò que a l’espai públic es demana és, si més no, que la ciutadania siga consultada a propòsit de la continuïtat de la monarquia.
Julián Casanova ha escrit recentment a les xarxes virtuals [Manolo Jardí dixit; que les xarxes socials són els casinos] que els que tenim una edat encara recordem que durant el franquisme ens van amaçar durant 40 anys amb allò de que la II República va ser un autèntic desastre que ens va conduir [inevitablement] a la guerra. Després, ―continuen amaçant-nos ara― hem passat trenta nou anys de pau, estabilitat i prosperitat [els mateixos termes que es feien servir per a destacar la pau de Franco] amb la monarquia encapçalada pel rei Juan Carlos. Tota la raó, li’n done a Casanova. Alguns, darrerament, afegeixen sense rubor que el Rei va dur la democràcia, que sense ell de cap manera l’hauríem assolit i que de la República ―vade retro!― no cal ni que parlem. Temptats estan alguns ―pel fervor que transmeten― d’adjudicar-li a Juan Carlos des de la invenció de la roda fins a la de la penicil•lina. Doncs bé, malgrat els quaranta més trenta nou anys de difamació i d’amenaces, vetlades i ben explícites, sobre la II República, la forma d’Estat està de nou sobre la taula.
Francesc Bayarri escrivia en aquests dies una bona reflexió a propòsit del terratrèmol provocat per l’abdicació de Juan Carlos I i el relleu exprés que volen que realitze el seu fill Felipe. Jo també estic pel dret a decidir entre monarquia i república, però tinc clar que no és prou amb decidir la forma de la prefectura de l’Estat. Està clar que està molt estesa una, diguem-ne, il.lusió republicana. De fet, milers de persones de totes les edats i condició demanen una consulta popular sobre ella. Però, en política la il.lusió és necessària però no suficient. Bayarri afirma encertadament que sense un esborrany de constitució republicana redactat, i sense una declarada voluntat de consens [la clau imprescindible de tot procés constituent], l’efervescència d’aquesta setmana pot esvair-se com el sucre en el cafè.
Al meu parer, arribar a la proclamació de la III República no seria gran cosa si amb ella no aconseguirem millorar substancialment la qualitat de la democràcia que tenim. Per a fer-ho és capital modificar la Constitució de 1978, que ha donat els seus fruïts però que a hores d’ara és evident que ha envellit malament, com passa amb totes les constitucions, que han d’anar rectificant-se, adaptant-se cada cert temps per re sintonitzar-se amb les societats que regulen. Manuel Alcaraz, que sap de constitucionalisme, proposava recentment aixecar la vista i mirar més enllà de la dicotomia sobre la forma d’Estat. Coincidisc amb ell en que cal un blindatge més fort dels drets fonamentals i d’aquells que tenen veure amb els serveis públics: l’educació, la sanitat, la investigació; cal fer que el dret a l’habitatge siga una obligació constitucional de l’Estat garantida en els tribunals; és necessària una millora dels drets que secunden la igualtat d’homes i dones en tots els àmbits. En la mateixa línia, la reforma constitucional hauria de facilitar mecanismes de democràcia directa com els referèndums, tant en les regions o nacionalitats com en l’àmbit municipal; de la mateixa manera, finalitzava Alcaraz apuntant que seria necessari blindar de debò al Poder judicial i al Tribunal Constitucional de les interferències i pressions dels poders executiu i legislatiu.
Parem compte, llavors. L’abdicació del Rei no ha estat sinó una exigència de la realitat davant la qual, contra el que ha estat habitual, la Casa Reial ha reaccionat adequadament. Conscients de la necessitat del relleu per a intentar insuflar aire a la monarquia, el Rei s’ha vist obligat a cedir. A més, està clar que no és menor el volum de ciutadans mobilitzats en defensa de la República. No obstant això, convindria no confondre desitjos i realitat. El sistema és fort, i n’hi ha molta gent, moltes veus i moltes plomes al servei d’una causa que, ens agrade o no, encara manté moltíssims partidaris. Són menys dels que ells volen i diuen, però en són. Per tant, amb el cor tan calent com siga menester, caldrà mantenir el cap ben fred.
Als partidaris de la República no ens interessa, pense, intentar accelerar massa el procés. Si ho fem, perdrem, tard o d’hora. Com he apuntat, el tema ja està a l’agenda, que no estava; i ha estat un gran pas, una primera victòria. Ara cal avançar, cal anar sumant partidaris per a propiciar un canvi que no resolga tan sols qui és el Cap de l’Estat, sinó quin model d’Estat volem. En el procés de definició d’eixe model d’Estat, un element important serà si estem per mantindre una monarquia parlamentària o una república. Però són moltes més les decisions que caldrà prendre, i això amb un objectiu clar i concís: millorar la qualitat de la democràcia, la qual cosa vol dir recuperar un futur de llibertat, de dignitat i de solidaritat per als nostres fills; un futur que a hores d’ara està més aviat negre. Segons conten, l’emperador August aconsellava “Camineu lentament si voleu arribar més ràpid a un treball ben fet”. Una idea coincident amb aquella exigència més coneguda, adjudicada a diversos patums, de “Vesteix-me a poc a poc que tinc pressa“.
El problema, efectivament, no és sols el de la forma d’Estat, monarquia o república; sinó que és el model de país, el model de societat que volem. En la mesura en que la realitat actual ha desbaratat les costures de la Constitució del 78, cal començar a treballar en una reforma adequada. Amb l’actual correlació de forces això és impensable d’activar, així que no en queda una altra que modificar la realitat parlamentària. Tant i més quan el PSOE sembla estar en una galàxia llunyana en la que els únics problemes que motiven la seua gent són els d’índole interna. No ho té fàcil el partit dels socialistes, però sinó espavila, si no connecta amb el que està passant en la societat, en el carrer, la data de caducitat està pròxima.
Ahir, mentre quaranta exministres, del PSOE i del Partit Popular, presentaven en València una fundació per a la defensa de la Constitució, milers de persones es manifestaven pel centre de la ciutat en defensa de la República. Tal i com havia passat en moltes capitals i ciutats de tota Espanya, quaranta entitats cíviques, socials, sindicals i polítiques les havien convocat. Ni el PSOE ni la UGT estaven entre elles. Eixa és, precisament, l’evidència de la desconnexió dels socialistes amb la ciutadania més dinàmica, amb la més participativa, amb la més compromesa amb l’aspiració d’elevar la qualitat de la democràcia.
Uns dies arrere, Jordi Palafox rescatava de l’oblit unes paraules de Felipe González en 2002. El dirigent socialista sentenciava, com en ell és habitual, que: “En política, la verdad es lo que la gente entiende como la verdad. Políticamente, el empeño por desmentir algo que está en la percepción de una sociedad es poco práctico”.
Doncs sí. Sembla que el PSOE ha oblidat aquell axioma del que va ser el seu líder. I ara s’empenyen en negar una evidència que és percebuda per la societat ―si més no per aquella part més pròxima a les posicions del partit dels socialistes espanyols― amb nitidesa: que la Constitució ha de ser reformada per a incrementar la qualitat de la democràcia, i que la ciutadania ha de ser consultada a propòsit de la disjuntiva entre monarquia i república. Podran negar la realitat, podran creure’s les seues pròpies mentides, però pel camí que van la seua data de caducitat cada cop està més pròxima. Reaccionaran?
