Francesc Bayarri (@FBayarri)
La política s’assembla cada vegada més a una lliga de futbol. I el futbol professional copia des de sempre el pitjor vessant de la política. Molts partits financien les campanyes electorals amb diners negres. I molts equips contracten jugadors burlant els controls tributaris. Potser per aquesta raó, hi tanta porta giratòria entre política i futbol. Només cal seguirels mateixos protocols de sempre, però aplicats en un altre sector productiu.
Allò més preocupant, però, no és el tarannà dels secretaris generals o dels presidents de clubs, sinó el comportament ciutadà. En futbol, amb fanàtics de rostre desencaixat esperant hores a la porta del jutjat per aplaudir un tal Messi, que declara per haver evadit impostos (i què no dir d’intel·lectuals impecablement culés passant de puntetes sobre les brases de la corrupció del club!). I en política, amb els militants onejant banderes a les portes judicials, perquè ens roben, sí, però els altres més encara, i si aquests a la fi reactiven l’economiai la xiqueta acaba trobant treball…. Aquest hooliganisme s’ha vist accelerat i multiplicat amb les noves tecnologies. Certament, 140 caràcters no permeten detallades declaracions programàtiques, però, xe, per a què estan els enllaços?
Columnistes i tertulians al servei de la monarquia omplin des de fa dies els mitjans tradicionals, i porten autocopiant-se eslògans i arguments fins a l’avorriment del ciutadà monàrquic més resistent. La descompensació resulta ridícula, i a més s’està practicant la censura sobre aspectes d’interès informatiu vinculats a la casa reial. De l’altre costat, els republicans han trobat en les xarxes socials el megàfon somiat per cridar eslògans, distribuir caricatures i popularitzar acudits més o menys enginyosos. Més enllà d’açò, el debat fins al moment s’assembla més a un esmorzar de companys de treball el dia després d’un derbi de futbol que a un intercanvi de propostes sobre dos models d’organització política per a un país europeu del segle XXI.
Si tota l’embranzida republicana en marxa es limita a la crítica de l’actual família reial, el recorregut serà molt curt. La defensa de la causa republicana s’ha de basar en principis independents de qui ocupa circumstancialment el tron d’un país o d’un altre.El republicanisme no pot reduir-se a la substitució d’un cap d’estat no elegit directament per un/a altre/altra eixit de les urnes. La idea republicana ha d’integrar un programa. En això, ai mare!, té raó Rajoy quan diu que qui vulga república que faça una proposta. La qüestió, en conseqüència, és: ¿té el republicanisme un programa? Perquè una constitució republicana, a banda de l’elecció de la més alta instància, haurà de tindre més articles, com ara l’organització territorial, o l’encaix en Europa, la independència judicial o el sistema electoral. El republicanisme de Podemos podria arribar a acords amb el d’ERC? Sobretot, ¿hi ha disposició d’oferir als monàrquics un marc de convivència, o es pensa redactar una constitució de pes per llançar-la al cap de la part de la població que votaria monarquia?
Passades les primeres hores d’eslògans i concentracions amb banderes tricolors, sembla evident que la monarquia no desapareixerà a colp de tuits. Ni que ho farà despús-demà. Com escriuria Monterroso, “en despertar, la monarquia continuava allí”. I no es tracta d’inventar res, sinó de seguir els protocols del sentit comú. De primer, coordinar una oferta republicana consistent i completa (si votem república quina cosa exactament estem votant a banda de la capçalera de l’estat?). Després, promoure un procés constituent que inclou, necessàriament, dialogar, negociar i cedir amb el monarquisme. I això demorarà més d’un parell de setmanes.
De moment, no sembla que la reivindicació republicana vaja a passar d’una cadena de tuits i de gestos. Sense un esborrany de constitució republicana redactat (algun grup sorgit de les europees en té un document semblant?), i sense una declarada voluntat de consens (la clau de tot procés constituent!), l’efervescència d’aquesta setmana pot esvair-se com el sucre en el cafè. Com ocorre durant els esmorzars d’amics després d’una semifinal futbolística, que al tercer cafè tocat de Terry se li acaba oblidant a més d’un si finalment es va jugar una pròrroga o es va perdre en els penals.
