Toni Rico
Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l’stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d’un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d’haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d’aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d’una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.
Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l’espanyolisme, si és que això és possible.
El regeneracionisme com a tesi
Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d’una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d’identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D’aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d’uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l’ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.
El franquisme com antítesi
L’apropiació que el franquisme va fer de la idea d’Espanya provocà que totes aquelles maneres d’entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l’oposició al règim s’ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d’esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l’espanyolitat, ni des del concepte “nacionalista” ni tampoc des del de “pàtria”. És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d’esquerres una mena d’assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l’al·lèrgia de l’esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d’exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d’una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l’esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d’aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l’efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d’una altra manera radicalment diferent d’entendre Espanya.Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d’encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.
Podemos pot representar la síntesi?
Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l’antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s’ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l’alemany Habermas, s’ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d’això és l’anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d’una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l’Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d’una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.
Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l’antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l’Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s’ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d’analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d’una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D’acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d’altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d’estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l’actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció –nation building– i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s’utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l’OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l’espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica.
En diverses ocasions Pablo Iglesias s’ha mostrat partidari de l’anomenat “dret a decidir” desl catalans. En aquest sentit, el plantejament dePodemos, deixant a banda l’afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d’interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s’hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d’una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l’Antic Règim i la concepció centralista de l’Absolutisme. I és clar, l’altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d’igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials.
Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d’identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant.
toni.rico.blogspot (1 de juny de 2014)
