Juli Martínez
He deixat que passen uns quants dies abans de posar-me a analitzar, bisturí en mà, les dades de Compromís en les eleccions europees. Durant estos dies, s’han pogut sentir i llegir algunes proclames certament optimistes, però també, i estes han sigut la majoria, crítiques punyents a un resultat que, en el pitjor dels casos, es podria qualificar de lluminós amb algunes ombres. Comencem.
1. A què aspiràvem? Vull dir, quants vots suposàvem que podíem obtindre? Francament, no resultava gens fàcil aventurar una xifra. Setmanes abans, jo suposava que podíem marcar-nos com a repte uns 80.000 vots i ahir vaig llegir que, al si del partit, parlaven d’obtindre’n entre 75.000 i 90.000. L’última referència, i probablement l’única que era vàlida, eren els 125.000 vots que vam aconseguir en 2011, quan Joan Baldoví va ser elegit diputat. Eixa xifra es va assolir amb un 75,5% de participació, de manera que mantindre’ns implicaria perdre’n un terç (la participació en les europees al País Valencià ha sigut d’un 50%), és a dir, uns 41.666 vots menys, que ens deixarien, per tant, en 83.333. El resultat, però, ha sigut de quasi 140.000 paperetes (encara no s’han recomptat tots els vots a la província de València), és a dir, hem augmentat prop d’un 68% respecte a l’única referència orientativa.
2. Els percentatges al País Valencià. Compromís ha obtingut quasi un 8% de vot, quan en 2011 es va quedar en el 4,8% (i, a títol informatiu, en les europees de 2009 a l’1% no arribava). El creixement ha sigut sostingut en les tres circumscripcions. A Alacant, hem passat d’un 3,1% a un 4,84% (increment d’un 56%). A Castelló, d’un 4% a un 6,27% (increment d’un 57%). I a València, del 6% al 10,1% (increment d’un 68%). Tot això indica, per tant, que la consolidació de Compromís és regular en tot el territori.
3. Els percentatges a Espanya. Amb un cens de 35.379.097 persones i amb 15.273.287 vots emesos (exclosos els blancs i els nuls), els prop de 140.000 que acabarà comptant Compromís suposen pràcticament un 0,4% sobre cens i un 0,92% sobre vot vàlid. Recordem que, en 2011, els 125.150 vots de Compromís representaven un 0,36% sobre cens i un 0,51% sobre vot vàlid. Percentualment, per tant, Compromís ha crescut un 80% prenent com a referència els vots emesos a l’estat espanyol.
4. El pacte amb Equo. A pesar d’haver sigut molt criticat, el pacte amb Equo era l’únic en què Compromís podia ajuntar dos premisses: encapçalar la candidatura i tindre opcions reals d’aconseguir escó. Qualsevol altra combinació, hauria desfermat les crítiques i hauria diluït a Jordi Sebastià en els budells d’una llarguíssima llista. Amb el punt de mira en les eleccions autonòmiques de l’any que ve, Compromís no es podia permetre el luxe de perdre visibilitat. Per tant, la decisió d’anar amb Equo i d’encapçalar ha sigut valenta (i ha tingut una gran recompensa). No seria sobrer tindre present què han fet uns altres partits situats en uns eixos ideològics i nacionals semblants als de Compromís, com ara Més o Geroa Bai (no presentar-se), o Anova (anar amb IU).
5. Els resultats d’Equo. En 2011, la proporció entre vots d’Equo i vots de Compromís va ser d’1,72 a 1. Els ecologistes aconseguiren a l’estat 215.000 vots, dada que parla molt bé de la generositat que van assumir en concedir el número 1 de la llista a Jordi Sebastià. Tanmateix, els resultats d’estes europees deixen un panorama diferent: dels 300.000 vots de Primavera Europea, Compromís n’aporta 140.000, CHA 20.000 i Equo tot just uns altres 140.000. La proporció, per tant, ha passat a ser d’1 a 1. Sens dubte, Equo s’ha vist clarament erosionat per la irrupció de Podemos, que, amb un 8% de vot estatal, ha capitalitzat el descontent d’una manera generalitzada (com a exemple rellevant, només a Catalunya no han arribat al 5%; a Euskadi, han fregat el 7%).
6. El vot de castic. Tornant al cas valencià, no podem obviar la desfeta del PP (29% i 507.000 vots, quan en 2009 va obtindre el 52% i quasi un milió de vots) i del PSOE (21,6% i 377.000 vots, quan en 2009 va obtindré el 37,6% i 708.000 vots). Eixos vots perduts pels partits sistèmics s’han distribuït entre les quatre forces emergents, la pròpiament valenciana (Compromís) i les d’àmbit estatal (UPD, EU, Podemos). Resulta obvi que, en este sentit, haver dividit el descontent ciutadà en quatre forces diferents fa que el creixement de les preexistents haja sigut moderat; i que el del partit Podemos, que partia de zero, haja sigut tan vertiginós. Per tant, sembla versemblant afirmar que, sense la irrupció d’este últim partit, les dades d’EU, UPD i Compromís encara haurien sigut una mica millors; però també ho és suposar que una part substancial dels 143.000 vots obtinguts pel nou partit no haurien trobat pare ni mare i s’haurien quedat en l’abstenció.
7. Distribució del vot de Compromís. Atesos els resultats obtinguts per Compromís en les diverses comarques valencianes, crec que no seria incorrecte afirmar que la coalició s’ha convertit en un partit nacional i nacionalista valencià d’ampli espectre. Les dades són espectaculars allà on el Bloc ja era fort. I, com centres concèntrics, van minvant a mesura que ens allunyem del rovellet de l’ou valencianista (València i les comarques centrals). Així, si Compromís s’havia caracteritzat per tractar de reunir tres ànimes (el valencianisme del Bloc, l’esquerranisme europeista d’Iniciativa i l’ecologisme d’Els Verds-EE), crec que cal concloure que és claríssimament la primera la que s’imposa. Així, allà on esperàvem un creixement fort de la mà d’Iniciativa del Poble Valencià (Alacant i Elx, fonamentalment), les dades, sense ser roïnes, són poc encoratjadores: un 3,63% a Alacant i un 3,08% a Elx. I allà on esperàvem un augment significatiu arran dels plantejaments ecologistes d’Equo i d’Els Verds-EE, les dades són molt negatives a Oriola (1,11%) i a Torrevella (0,76%), bastant pobres a Elda (2,49%) i només són acceptables a Villena (4,87%).
8. Els cercles concèntrics. Resulta bastant significatiu que el vot a Compromís s’haja caracteritzat per estructurar-se en cercles concèntrics, com una mena d’ona expansiva, de manera que els percentatges de vot han sigut molt pròxims en poblacions limítrofes i amb una idiosincràsia similar. Pose a continuació tres exemples, partint d’on pitjors resultats hem tret. Per a començar, exposaré els casos de les poblacions veïnes d’Asp i Monfort, al Vinalopó Mitjà, castellanoparlants, amb uns paupèrrims 1,45% i 1,48%. A continuació, em fixaré en les localitats de Petrer, Novelda i la Romana, a les Valls del Vinalopó, totes tres valencianoparlants, on a hores d’ara només comptem amb un regidor en la primera. Els percentatges assolits han sigut, respectivament: 3,37%, 2,97% i 3,26%. No es poden qualificar de bons resultats, però sí almenys d’esperançadors. Si continuem cap al nord, i ja per acabar, resulten especialment cridaneres les dades obtingudes a Tibi, Xixona i Mutxamel, poblacions veïnes, valencianoparlants, a mitjan camí entre l’Alcoià i l’Alacantí, on no tenim cap regidor, i els percentatges que ha replegat Compromís han sigut quasi calcats: 5,04%, 5,03% i 5,15%, que ens posarien en condicions d’assolir representació municipal en 2015.
9. Extrapolacions. Durant els últims dies, en alguns mitjans s’han dedicat a fer extrapolacions d’estos resultats a eleccions autonòmiques i locals. Tot i que ací jo també hi he fet alguna al·lusió, crec que les conclusions que s’extrauen no són gens fiables per diverses raons: d’entrada, pel comportament tan diferent de l’electorat valencià segons si la convocatòria és d’àmbit autonòmic o municipal, o si és estatal; i, sobretot, perquè no està gens clar com ha de traslladar-se la irrupció del partit Podemos a eixes conteses. Tot i això, el resultat de les europees sí que té un valor molt alt com a enquesta per a unes eleccions generals (atés que les enquestes de deveres han oferit aproximacions desastroses). Així, amb estos percentatges, Compromís hauria quedat a menys d’un punt d’obtindre un escó per Alacant que arrabassarien al PSOE (hauria calgut un 5,75% i han replegat un 4,84%) i n’haurien obtingut dos per València. El repartiment a tot el País Valencià hauria sigut: PP 14, PSOE 10, EU 3, UPD 2, Podemos 2 i Compromís 2 (PP i PSOE, amb un 51% dels vots, s’endurien el 73% dels escons).
10. El resultat final. La conclusió més inapel·lable d’este procés electoral és que Compromís, de la mà de Primavera Europea, ha aconseguit l’objectiu que s’havia plantejat: l’escó. Un escó que serà compartit, però que recaurà en Jordi Sebastià almenys durant 28 mesos, probablement fins al 2017. Això vol dir que Compromís afrontarà les convocatòries electorals de 2015 (autonòmiques i municipals pel maig, generals pel novembre) amb Jordi Sebastià com a eurodiputat.A més, entenc que Compromís també ha assolit uns altres objectius que, abans de les eleccions, no estaven gens clars: ha mantingut intacta la seua visibilitat al País Valencià; ha eixit reforçat com a coalició arran d’haver enllestit el procés de primàries; i ha continuat augmentant la collita de vots i fent créixer els percentatges.
Entre els deures de la coalició, en queden dos, fonamentalment: d’una banda, assumir que és el perfil valencianista el que és garantia d’èxit i, per tant, que no és gens rendible desvincular les ànimes esquerrana i ecologista del discurs nacional. I, de l’altra, procurar una atenció especial a les poblacions del sud, tan importants en població, amb un intens treball d’implantació i de visibilització gràcies a visites constants de les cares més conegudes de la coalició: Mireia Mollà, Enric Morera, Joan Baldoví, ara també Jordi Sebastià i, sobretot, Mònica Oltra.
Publicat a La Veu del País Valencià (31 de maig de 2014)
