Vicent Usó
Les eleccions europees han acabat de confirmar una tendència que tots els indicadors apuntaven: la davallada (inexorable?) del bipartidisme a l’Estat espanyol. Les raons són molt complexes: la crisi econòmica, l’ensulsiada del prestigi amb què van saber vestir la Transició, etc. però també la pèrdua del paper històric que ha jugat la socialdemocràcia des de la II Guerra Mundial.
Si la tendència es confirma, és molt probable que, després de les pròximes eleccions generals, els dos partits que han copat el Parlament espanyol des de l’any 1982 només puguen governar amb solvència si pacten entre ells, és a dir, si reprodueixen la Gran Coalició que actualment governa Alemanya. La solució ja ha estat apuntada com a convenient per José Luís Rodríguez Zapatero, que se’n va desdir als pocs dies, i, de manera més contundent, per Felipe González, que la considerava necessària si el moment històric ho requeria.
Ja fa temps que vaig expressar que el PSOE (i per extensió la socialdemocràcia) ha deixat de jugar el paper històric que li donava sentit: el de mediador entre l’ímpetu capitalista i els interessos de les classes populars. Les eleccions al Parlament d’Estrasburg ho han apuntat a tot Europa, però molt especialment a Espanya. Un paper que, a través de l’Estat del benestar i la Unió Europea, ha fet possible al continent la més gran època de pau (entre els diferents països, però també en clau interna) de tota la seua història. La caiguda del mur de Berlín i del sistema comunista, però, va deixar sense referents les classes populars i els seus representants sindicals i polítics i va desfermar l’ambició dels capitalistes, que no sols no han trobat l’oposició de la socialdemocràcia, sinó que de vegades s’han valgut dels partits socialistes per desmuntar alguns drets socials penosament conquerits. Així les coses, les classes populars, i especialment els joves, ja no veuen en la vella socialdemocràcia una solució als problemes actuals sinó una part del problema i, per tant, alimenten amb el seu vot altres opcions: l’extrema dreta, d’una banda, però també alguns referents d’esquerres que comencen a apuntar però que encara caldrà confirmar si quallen. Un panorama amb indicis preocupants que caldria evitar que evolucionara en el sentit que va fer-ho en el període d’Entreguerres.
A Espanya, el procés va ser més tardà, però no va diferir en excés en els termes. La Transició va propiciar una arribada de la democràcia sense (a penes) conflictes ni violència, però no a causa de la voluntat del rei o de la clarividència d’Adolfo Suárez, com s’ha dit durant tant de temps, sinó per una pura qüestió pràctica: les elits econòmiques i polítiques del franquisme sabien que la forma de govern que havien implantat després de la guerra ja no els era útil per seguir dominant la situació; que si volien mantenir les regnes a la mà havien d’acceptar les normes de joc que imposava Europa, és a dir, la democràcia. I van arbitrar la Transició com un pacte entre les forces vives del Règim i una part dels representants de la dissidència que propiciara una implantació controlada de la democràcia. En el tracte, accedien a compartir el poder polític a canvi de preservar els privilegis de les elits econòmiques i de bona part de la casta política i administrativa.
Durant els primers anys, la dreta –potser amb un cert complex d’il·legitimitat fins la segona victòria electoral de José María Aznar- va intentar maquillar-se de democràtica sense haver de canviar, això sí, sinó uns pocs peons. Però el PSOE, en canvi, va haver de renunciar a bona part dels seus principis fonamentals: el republicanisme, el federalisme i l’obrerisme, entre altres. És a dir, es va convertir en un partit del sistema. I què vol dir un partit del sistema? Una organització política que, quan ha d’escollir entre la preservació de l’status quo (i els privilegis que comporta per a les elits) i els interessos naturals dels seus electors, tria la primera de les opcions: és el que van fer Felipe González amb l’OTAN o Rodríguez Zapatero amb la reforma exprés de la Constitució, per posar només dos exemples.
El cas és que, mentre la situació econòmica ha anat relativament bé per a la gran majoria de la població, la ficció de l’alternança entre dreta i esquerra s’ha anat aguantant sense problemes i el PSOE ha pogut justificar les traïcions al seu electorat natural amb mesures més o menys populistes i alguns avanços de caràcter social que, això sí, no qüestionaven mai ni el sistema ni, en conseqüència, la primacia de les antigues i les noves elits. Però la crisi ha extremat les posicions (les econòmiques i, com a conseqüència, les polítiques) i ha obligat a jugar la partida amb les cartes cap per amunt. És a dir, ha plantejat de manera oberta la contradicció entre els interessos d’unes elits cada vegada més i més voraces i agressives i els de les classes populars, cada volta més desprotegides i en una situació més precària. Davant d’aquesta situació ja no valen les antigues tècniques per maquillar les traïcions a l’ideari dels electors d’esquerres i això posa el PSOE en una cruïlla fonamental: si després de les pròximes eleccions generals, la caiguda del bipartidisme s’accentua i l’única manera de governar (com vaticinen les enquestes) és a través d’un govern de coalició, el PSOE haurà de triar novament entre la fidelitat al sistema i els interessos dels seus (antics) electors naturals. Si, com postulen els ex-presidents González i Rodríguez Zapatero, escull la gran coalició amb el PP, el PSOE serà fidel a la seua evolució recent i haurà demostrat novament el seu caràcter de partit del sistema i, per tant, li resultarà molt més complicat trobar arguments per desmentir que, com cridaven els indignats, PP i PSOE “la misma mierda són”. I no sé si el partit fundat per Pablo Iglesias podria sobreviure en un context així.
L’opció contrària –un pacte amb l’esquerra que pose en qüestió les bases del sistema sorgit de la Transició- suposaria recuperar el vell ideari republicà, federal i obrerista, és a dir uns postulats que queden molt lluny dels despatxos, les corbates i els consells d’administració a què s’han acostumat els darrers decennis. I encara així no n’hi hauria prou: a més, caldria que elaboraren un discurs nou, modern, seductor i coherent amb les noves necessitats de les classes populars. Una opció que, francament, no els veig amb cor ni tan sols d’intentar.
