Josep Sorribes
Hi ha poblacions a les quals els resulta molt difícil fugir dels prejudicis o de les “preconcepcions” arrelades en la cultura popular i alimentades per la rivalitat històrica dels pobles veïns. Qui no ha sentit parlar d’allò de “Borriana, París, Londres”? O de l’anècdota que els de Borriana anaven a matricular els cotxes a Burgos per a lluir les inicials BU de Burriana, i no CS, quan les matrícules encara indicaven la província en què s’havien matriculat els vehicles? (De fet, no fa massa anys que el govern municipal del PP va adquirir un vell autobús matriculat a Burgos per a exhibir-lo com un reclam turístic, però tot i dur la matrícula BU, està abandonat i pràcticament inservible en les dependències del magatzem municipal de la via pública: diners ben invertits!). En aquesta mateixa línia, en un viatge anterior que vam fer a Castelló, els nostres informants havien augmentat l’anecdotari amb un parell de fets més relatius a l’orgull localista dels borrianencs, tot i que la segona anècdota fou degudament matisada a Borriana. La primera (més llegenda que altra cosa) feia referència al fet que, quan a principis del XIX es debatia la capitalitat provincial i Borriana era una de les poblacions candidates, en una reunió en què es defensava l’opció de Borriana i es valoraven els contactes que es tenia a Madrid, un dels presents preguntà: ¿i això quant val? Quan els altres li indicaren que no costava diners, el borrianenc contestà: “Si no hi ha que pagar, doneu-li-ho a Castelló, que nosaltres no ho volem”.
La segona, que ens donaren com a certa i després fou matisada a Borriana era molt més recent, ocorregué el 5 d’abril de 2008: en ser nomenada fallera major la filla d’un conegut constructor de Borriana, aquest convocà tota la comissió de la falla, contractaren un xàrter, l’ompliren per complet i en un mateix dia esmorzaren a Borriana, dinaren a París i soparen a Londres.
Entre unes coses i altres la imatge, el prejudici o la preconcepció que hom té de Borriana estan estretament lligats a la presumpció d’orgullosa riquesa, al “¿serà per diners?” I a una elevada autoestima. Jo en tenia la imatge d’una ciutat tradicionalment taronjaire, que no havia volgut “contagiar-se” del boom del taulellet (això ja m’ho havien dit maliciosament a Vila-real) i que mantenia una certa prepotència.
Com pot comprovar el lector, moltes d’aquestes preconcepcions (massa, sens dubte) feien necessari conéixer el cas de primera mà i separar el gra de la palla. I això és el que vaig fer, acompanyat el primer dia per Mario i Ferran, i el segon sols per Mario, el 28 de novembre de 2013 i el 10 de febrer de 2014. Tots dos dies ens va acompanyar un cicerone excepcional, Josep Palomero (tinent d’alcalde i regidor de Cultura i Educació entre 1987 i 1995, director territorial de la Conselleria de Cultura, vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, escriptor reconegut i catedràtic de Batxillerat recentment jubilat), home molt afable i molt ben informat, tot un luxe que tinc la sensació d’haver aprofitat poc malgrat que fins i tot tingué l’amabilitat de corregir una primera versió amb la qual cosa s’han pogut resoldre més d’un oblit i errades involuntàries i s’ha enriquit el text amb informació addicional i acurada.
Com que la ciutat s’ho mereixia férem, com ja he dit, dos viatges que Palomero s’encarregà “d’especialitzar” sense que ho haguérem parlat abans. El primer dia ens dugué per la “perifèria” de Borriana: les alqueries de l’oest i els polígons industrials, l’àrea de Llombai, l’interludi entre la ciutat i la mar i, per últim, el Grau i el port. El segon dia el dedicarem al “nucli urbà”. Evidentment, la conversa anava com anava, però pense que el lector agrairà que respectem l’especialització suara esmentada i que intentem fer honor a les encisadores visites.
El primer dia, el 28 de novembre de 2013, ens equivocàrem d’entrada malgrat les explicacions del nostre amfitrió, però, després de diverses telefonades, al remat Palomero ens rescatà en el bar l’Hereu, a l’entrada de Borriana pel Camí Vell de València. Ens ubicà en el lloc (el Camí Vell de València i la carretera de Nules que, ben propl’un de l’altre, enganxen amb el Caminàs, que discorre entre l’Arc de Cabanes i Almenara) i començàrem la nostra peculiar ruta en cotxe. Ell conduïa (en una complicada síntesi de xofer i cicerone) i férem moltes parades per a passejar i veure-ho tot amb més calma.
El primer que férem fou visitar alguns llocs perifèrics, probablement antigues alqueries islàmiques que evolucionaren a nuclis medievals: l’Hereu (indret dividit pel mig per una urbanització posterior, que el desdibuixà fins a fer-lo irreconeixible), l’encisador llogaret de les Alqueries del Ferrer, lloc habitual de paelles on es respirava una calma aclaparadora, i Carabona, on pràcticament a la vora, poguérem admirar una antic casalici, propietat dels barons d’Andilla, dedicat a la cria del cuc de seda, on no poguérem entrar perquè no hi havia ningú excepte els gossos, que ens feren desestimar qualsevol intent d’accedir-hi. En l’entorn d’aquests nuclis es troben dos polígons industrials: el polígon del Camí Vell de València, molt desorganitzat i que albergava una barreja d’indústria lleugera i l’anomenat Parc empresarial Carabona, de la firma Carabona, a més d’altres empreses punteres com La Joya, especialitzada en conserves de fruita dolça que s’exporten a Àsia, i Mobles Alexandra, que fabrica mobles d’estil molt recarregat que exporta sobretot als països àrabs. Des del polígon de Carabona es veu un cartell publicitari enorme de Porcelanosa ubicat a la vora de l’autovia que anuncia la proximitat de la gran empresa ceràmica de Vila-real. Ací hi ha també l’antiga alqueria o torre medieval de Carabona, esmentada ja en el Repartiment que efectuà Jaume I, en part restaurada i tancada, sense cap ús públic ni privat. En els dos polígons sols hi vam trobar les instal·lacions d’una cooperativa de taronja: BUROPA, tancada. No sembla que les cooperatives de taronja hagen arrelat massa a Borriana, en fort contrast amb Betxí, per exemple. Parlant d’antigues alqueries islàmiques que havien evolucionat com a nuclis medievals. A Borriana n’hi ha algunes més que no poguérem visitar.
Continuàrem una mica més cap a l’oest per una estreta carretera. Palomero sabia molt bé per què: per arribar a la finca de “La Regenta” (ja en terme de les Alqueries) que ell mateix no havia pogut visitar encara abans. Provàrem sort, tocàrem a la porta i tinguérem la immensa fortuna que ens reberen una viuda de més de 80 anys i la seua filla. Es mire com es mire, La Regenta és un cas d’història empresarial que s’hauria d’explicar en les facultats. Una hisenda de “només” 500 fanecades de taronja després d’haver venut fa temps una part molt important a un aristòcrata. Per tots els indicis de la llarga conversa que mantinguérem amb la propietària i pel que figura en la inscripció que citarem, el terratinent que arribà a posseir i explotar aquesta finca fou en Francisco Fenollosa Prior, pare de l’anciana viuda, al final de l’època daurada de la taronja a Borriana, que situem entre 1880 i 1950.
En el casalici –a què tinguérem accés i que fotografiàrem a pleret– descobrírem una troballa de gran valor: una torre àrab original perfectament conservada, més els estables, el pati a què donaven les cambres on dormien els jornalers, una gran sala de maquinària de taronja (amb alguna classificadora històrica que hauria d’estar en el Museu de la Taronja, actualment tancat com a conseqüència de la falta d’aportacions a què s’havia compromés la Generalitat Valenciana en escriptura pública), la gran piscina particular amb figures de Blancaneus i els set nans i la casa principal, plena de mobles antics. La visitàrem durant més d’una hora, gratament impressionats, i vam prometre a les dos propietàries que tornaríem quan es publicaria el treball.
A l’entrada de la casa hi havia una inscripció que deia, literalment:
“RAFAL DENOMINADO EN EL SIGLO XIII «DAIMUZ». SU TORRE FORMA PARTE DEL CERCO DEFENSIVO MEDIEVAL DE BURRIANA. EN EL SIGLO XVI PERTENECIÓ AL REGENTE DEL SUPREMO CONSEJO DE ARAGÓN JUAN DE SENTÍS (1570). CON SU FALLECIMIENTO PASA A SU ESPOSA COLOQUIALMENTE “LA REGENTA” SENTÍS. EN LOS INICIOS DEL SIGLO XIX ERA PROPIEDAD DE D. LUIS ESCRIVÁ DE ROMANÍ Y SENTMENAT, CONDE DE SÁSTAGO, EL CUAL LA VENDIÓ EL AÑO 1931 A D. FRANCISCO FENOLLOSA PRIOR.
FUE REPRISTINADA EN DICIEMBRE DE MMVII
Finalitzada la visita ens dirigírem cap a la zona coneguda com a Llombai (en referència a un altre nucli rural d’origen islàmic), tocant al Caminàs, via romana que discorre relativament en paral·lel al camí de Nules. Un tret curiós de la topografia urbana de Borriana és que, a pesar de l’existència dels dos camins o carreteres que connecten el poble amb el Grau i el Port, el creixement de la vila descansa en un eixample que preveu el creixement cap al mar amb vies paral·leles a la de Llombai i, per tant, estan projectades de forma paral·lela i no perpendicularment al mar. L’àrea de Llombai està plena d’instal·lacions ben curioses, com ara una gran fàbrica de ceràmica abandonada (Sikersa, hui magatzem logístic de Marazzi), instal·lacions esportives municipals de futbol i atletisme, un velòdrom abandonat, un pavelló de tir esportiu, més un centre de Secundària rebentat per la desídia dels responsables de la Conselleria i municipals, cada dia més deteriorat a causa dels infractors, que campen impunement per l’interior unes instal·lacions educatives que van ser abandonades quan tenien un estat completament útil. No hi ha responsables.
Quan acabàrem de visitar aquesta curiosa via (de molt complicada connexió amb el paral·lel camí de Nules), ens dirigirem a la mar. A mesura que avançàvem cap al Grau observàvem a la dreta camps de tarongers (ací comentàrem de nou el problema de l’arreplega indiscriminada i massiva de caragols per immigrants indigents, en general d’origen búlgar, que ja esmentàrem en el cas de Betxí) i molts terrenys erms: eren els PAIs que es preveia que ajuntaren el nucli de Borriana i la urbanització costanera ja consolidada que rep el nom de Malva-rosa, com la de València. Bastants terrenys erms d’aquesta urbanització fallida s’utilitzen com a zona de càmping dels assistents al sorollós macrofestival Arenal Sound –la competència low cost del FIB de Benicàssim– que concentra 80.000 joves (anomenats sounders enfront dels fibers) durant els dies i les nits que transcorre el festival en la primera setmana d’agost, el qual complirà la cinquena edició aquest 2014 (http://es.wikipedia.org/wiki/Arenal_Sound_Festival). Pel que fa a la zona d’acampada: una forma discutible i de rendibilitat relativa de traure profit als terrenys que s’han deixat de cultivar. I més discutible encara l’ús especulatiu i privatiu de l’espai en què es concentren els milers d’assistents: l’extensíssima parcel·la de propietat municipal anomenada l’Arenal, en l’espai consecutiu a la platja, resultant del retrocés de la mar per la banda de l’escullera de Llevant com a conseqüència de l’acció del port –pel contrari, la mar se’n va eixir compensadament pel costat de l’escullera de Garbí, també com a conseqüència de l’acció del port, cobrint una bona extensió de terrenys. Mentre dura el festival, la població no pot accedir al recinte públic, reservat a l’empresa organitzadora a canvi d’un lloguer que no arriba a cobrir ni tan sols els costos dels serveis municipals que se li proporcionen de forma gratuïta.
Deixàrem momentàniament el camí del Grau per a fer una incursió en la zona de xalets de la Malva-rosa. Carrers estrets, xalets amb charme, quasi tots amb les inicials d’antics propietaris ben visibles. Un dels xalets més espectaculars havia sigut residència estiuenca de la col·laboradora del financer Joan March, Matilde Reig.
Tornàrem cap al Grau, d’on partien les barques carregades de taronges que s’exportaven a Europa en vaixells que havien atracat mar endins, tot allò abans que es construïra el Port de Borriana en temps de la dictadura de Primo de Rivera i de la Segona República. En el mateix Grau, a l’altra riba de l’estuari de l’Estany de la vila, conegut actualment com el Clot de la Mare de Déu, prop de les antigues salines medievals hi ha unes quantes construccions en la zona coneguda con Les Terrasses, que els mariners denominen “El Reposo”, ja que sembla que foren residència ocasional d’oficials republicans ferits durant la Guerra Civil, desplaçats de l’Hospital de Sang que les Brigades Internacionals tenien a l’entorn de l’Hotel Voramar de Benicàssim.
A l’esquerra del Grau, en el caixer del riu Sec de Betxí –anomenat també riu Ana: no es tracta de l’antropònim ‘Anna’, sinó d’un nom que també trobem en algun altre cas, com “Guadi[riu]ANA”–, hi ha, com s’ha mencionat, el Clot de la Mare de Déu; l’aigua dolça d’aquest Estany de la vila brolla més amunt, en les Fonts. A poca distància de les Terrasses i del projecte aparentment fracassat d’urbanització conegut com Sant Gregori s’ha consolidat darrerament, en les cases de camp i alqueries abandonades, un poblat d’indigents d’origen búlgar que l’ajuntament ignora, atesos només per la Creu Roja local. El segon dia de la nostra visita a Borriana entràrem un moment en el vestíbul de l’ajuntament i poguérem observar la maqueta del Golf Sant Gregori: un projecte de PAI turístic de dos milions i mig de metres quadrats que, de moment, només ha servit per a fomentar l’especulació i destruir un ecosistema productiu estable.
Al final d’aquest intens matí, anàrem al Port seguint el vial marítim de 2 km. que uneix, per davant de la platja de Borriana, el Grau amb el Port. Partint del Grau, a aquest vial donen, en primer lloc, els xalets de primera línea de la urbanització de la Malva-rosa, després altre vivendes aïllades i, finalment, ja davant de la dàrsena, les façanes dels edificis d’apartaments construïts en les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, com a expressió pròpia de la densificació turística. Al final del passeig, l’edifici de l’Escola de Vela de la Generalitat, obra de Josep Lluís Ros Andreu –amb mostres de corrosió–, el Club Nàutic, la marina Burriananova, construïda amb el pretext de l’America’s Cup i explotada pel Grupo Gimeno, més algun restaurant com ara El Morro, que ocupa la mateixa rotonda de domini públic de l’escullera de Garbí, concessió obtinguda per una societat local durant el franquisme. En l’actualitat el port de Borriana és bàsicament esportiu i pesquer, perquè la taronja ja fa anys que s’exporta via terrestre.
I ací finalitzàrem la nostra primera visita a Borriana. El nostre amable amfitrió ens tornà al bar l’Hereu (on havíem aparcat) i em digué amb un to burleta: “Crec que hauràs de tornar perquè encara no has vist Borriana”. Dit i fet. Eren les dos i mitja quan tornàvem cap a València. Teníem pendent una segona visita.
Diversos inconvenients retardaren una mica el segon viatge, fins al 10 de febrer de 2014. La segona visita fou necessàriament una llarga passejada pel nucli urbà. I començàrem per visitar la magnífica basílica del Salvador, restaurada recentment per la Generalitat a càrrec del programa La Llum de les Imatges. Una rehabilitació exemplar que ens va permetre diferenciar nítidament el primitiu gòtic de l’ampliació posterior. El temple, tocant a l’antiga muralla, féu funcions de fortalesa –com testimonia el pas de ronda exterior sobre la terrassa de l’absis. El temple mostra per tot arreu inscripcions amb l’escut municipal, les tres corones de la població que el rei Pere el Cerimoniós disposà que en la “senyera acostumada” dels quatre pals reials es destacaren sobre un “colore livido”, que els borrianencs del segle XIV interpretaren com un blau celest. La presència en una absidiola exterior del sepulcre d’un suposat fill avortiu mascle de Jaume I i la seua esposa, Na Violant d’Hongria, més les marques dels pedrapiquers que construïren l’església sobre els fonaments de la primitiva mesquita musulmana són altres proves de la importància del monument.
Al costat del temple, i annexionat a ell al segle XVIII, l’altre tret arquitectònic d’una forta càrrega identitària per a Borriana és la torre de planta octogonal, semblant al “Fadrí” de Castelló, amb 50 metres d’alçada i 230 escalons (http://www.nostravalencia.com/cultural/iglesiaelsalvadorburriana/web/campanario.htm ). El Campanar de la vila de Borriana fou bastit a mitjan del segle XIV, obra del mestre Bertomeu Bataller. Durant la Guerra Civil, en la matinada del 5 de juliol de 1938, en plena retirada republicana, els artificiers el van dinamitar, per tal com seria un punt d’observació extraordinari per a l’exèrcit enemic en l’avançada de les tropes insurrectes per la Plana Baixa. La demolició fou espectacular i efectiva; tan sols en sobrevisqué el primer tram gòtic. A causa de l’explosió, els blocs de pedra caigueren en part sobre el temple i en part sobre un conjunt de cases adjacents, que resultaren completament destruïdes, i donaren lloc, anys després, a l’actual jardí del Pla, denominació que rep la plaça central de la població. El campanar actual, orgull dels borrianencs, fou reconstruït en la postguerra (la reconstrucció s’inicià el 1942 per iniciativa del rector Mn. Elies Milián i del fuster Vicent Piqueres Martí) seguint les instruccions de l’arquitecte municipal Enric Pecourt. Se li afegiren 1’10 metres perquè fóra més alt que el Micalet de València i… fins a hui.
Situats ja en el lloc estratègic de la plaça enjardinada, vam observar l’esquema bàsic de la topografia urbana del nucli antic de la ciutat, que era circular, com es pot observar en el Barranquet, carrer senyorívol de cases de façanes modernistes i eclèctiques, de les quals Borriana està plena. Des del Pla vam imaginar els tres portals de la muralla (el de Tortosa, el d’Onda i el de València), i la sèquia de l’Ull de la Vila, que passava descoberta pel Pla i per davall de l’actual carrer de la Tanda. En un altre punt de la població, el traçat de l’antiga Panderola es va transformar en una ronda ben visible i important, la Ronda de la Panderola i l’Avinguda Pere IV.
Continuàrem el passeig fins al centre cultural La Mercè, bastit sobre l’antic convent de Mercedaris que, com tants altres convents arreu del país, va ser presó provincial durant la repressió sobre republicans durant la immediata postguerra. Tot just davant de l’entrada hi ha una interessant escultura de bronze, obra d’Eugeni Pons, que representa el nucli antic de Borriana segons el dibuix del cronista Rafel Martí de Viciana, fill del municipi, historiador del segle XVI. Aquesta casa de cultura –obra també de l’arquitecte Josep Lluís Ros, com l’Escola de Vela– és un interessant i útil contenidor cultural que aprofita l’anterior estructura conventual i que té una considerable capacitat per a donar cabuda a una gran varietat d’actuacions. En qualsevol cas, l’aprofitament de l’antic claustre central com a sala d’actes no resulta tal vegada molt recomanable des del punt de vista climatològic. Per altra banda, cal invertir en manteniment perquè l’edifici no es deteriore. En La Mercè hi ha les instal·lacions del Museu Arqueològic de Borriana, dirigit per l’arqueòleg municipal, José Manuel Melchor, el qual tingué l’amabilitat d’explicar-nos el contingut, molt interessant: des dels misteris encara per aclarir del poblat ibèric de Vinarragell, fins a les troballes de la necròpolis ibèrica de la Vall d’Uixó, passant per l’antiguitat exacta de l’esquelet d’un cavall ibèric (és probable que siga del 4000 aC) o de la probable figura de la fertilitat trobada a Artana. També ens sobtà la importància històrica que arribà a tindre Torre Onda, el més important carregador ibèric i romà entre Tarragona i Sagunt, situat al terme de Borriana.
Després d’aquesta classe gratuïta, tornàrem al carrer per a visitar el mercat municipal, interessant obra d‘estil racionalista dels anys trenta, de l’arquitecte municipal Pecourt, que sembla poc aprofitat. El nostre periple finalitzà entrant pel carrer de la Sang a l’antiga jueria i passejant també pels tranquils i humils carrers de la moreria, a les Placetes. Ací imaginàrem una antiga Borriana musulmana, jueva i cristiana. Abans d’agafar el cotxe i d’acomiadar-nos, el nostre cicerone ens indicà que a l’altre costat del caixer del riu Sec o Ana (que es desbordà, provocant una devastadora riuada, entre el 22 i el 25 d’octubre de 1957) no hi havia hagut pràcticament cap desenvolupament urbà. De vegades la geografia mana, i mana molt. Altres vegades podem parlar de “geografia vençuda”. Tot depèn.
Fins ací el resum de les dos visites que vam fer a Borriana, orientats amablement per en Josep Palomero. Alguns fets històrics no esmentats i algunes dades estadístiques poden ajudar a entendre un poc millor tant “l’ànima” de Borriana, així com els reptes a què actualment s’enfronta
Així, per exemple, la història econòmica de la població, de la mà del botànic Antoni Josep Cavanilles (1795-1797):
“Colocada casi en el centro de una grande huerta, anuncia comodidades, en sus edificios. Tiene hoy en dia 1.400 vecinos, ocupados en cultivar la tierra y en multiplicar sus producciones… De cincuenta años a esta parte se ha doblado el número de vivientes y quadruplicado el cultivo, entrando en los campos de Burriana al pie de 1.500 labradores de los pueblos vecinos, que poseen allí haciendas considerables. El río Milláres es la verdadera causa de estos fenómenos admirables, del qual toman los de Burriana tantas aguas, que han convertido en huertas todo el término, esto es, dos horas entre los de Almazóra y Nules y una entre el mar y Villareal. És lástima que abusen de las aguas en perjuicio de los de Nules. Inundan sus campos sin necesidad conocida y cuidan poco de contenerlas dentro de las áreas… Parece duro poner límites al genio industrioso de los de Burriana, pero… creo que se les debiera forzar a… contentarse con las aguas que les pertenecen en justicia, y a regar por horas como se practica en la parte meridional de reyno… Burriana tuvo también la desgracia de cultivar arroces por algunos años. Los que en aquella infeliz época no lo pagaban con la vida, diferían el momento fatal entre enfermedades y congoxas. Por fortuna se prohibió el cultivo doce años hace, y en este corto espacio hay una tercera parte más de vecinos y mucho mayor de frutos (trigo, maiz, cebada, judías, cáñamo, higos, frutas. aceite, vino, seda y pimientos) .
El gran cultivo que se observa en todo el término es causa de la escasez de leña que padecen los de Burriana, viéndose precisados a traer de quatro a seis horas de distancia la necesaria para los seis hornos de la villa. Alguna suministraría la poda de olivos y algarrobos si se hiciese según las reglas del arte y mucha más si se plantase de árboles y arbustos el Serradal, que es un suelo arenoso e inútil a la orilla del mar… También podría remediarse, o a lo menos disminuirse los daños que suelen causar las avenidas del río de Bechí (també esmentades per Madoz), destruyendo las causas que los ocasiona. La principal es la presa que los de Burriana hicieron para pasar las aguas desde el Millares hasta las huertas; la levantaron algunos pies sobre el cauce del Bechí… Debieran pues ensanchar el cauce del río donde está la presa, destruir esta y reemplazarla por un acueducto sobre arcos. Corresponde esta obra a la riqueza de la villa y es necesaria para asegurar las haciendas y las vidas.”
Aquest diagnòstic és compartit bàsicament per la precisa informació que oferí el polític liberal Pascual Madoz cinquanta anys més tard (1845-1850) i que ja constata el naixement de l’especialització citrícola:
“En su radio se encuentran algunos restos de tres antiguas poblaciones denominadas Palau, Carabona y Llombay… y más de 200 casas de campo esparcidas en toda su extensión… Todo el límite de E. lo ocupa el mar, en cuya parte fronteriza se haya el fondeadero de los buques que se ejercitan en el tráfico de la costa para cargar los frutos: pero no ofrece seguridad alguna y tienen que abandonarlo cuando los vientos del primer cuadrante toman mal cariz… El terreno es de la mejor calidad, casi todo huerta que se fertiliza por las aguas del r. Mijares que pasa por el término de Villarreal al N. y se halla plantada de moreras, olivos, higueras, viñedos, innumerables especies de árboles frutales, entre los que se encuentran 100 huertos de naranjos. Sólo a la orilla del mar se encuentra una extensión de territorio de 2 horas de largo y 200 a 500 pasos de ancho, conocido con el nombre de el Serradal, cuyo suelo es arenisco e inútil para el cultivo. Sin embargo podría aprovecharse haciendo plantaciones de árboles y arbustos, pues no habría dificultad en que prosperasen allí los pinos… El comercio de cabotaje es de bastante importancia en esta rada, pues no sólo se embarcan los frutos sobrantes del país sino de cuasi todos los que produce la grande extensión de terreno conocido con el nombre de La Plana.”
Convé destacar que en aquests dos textos apareixen els trets fonamentals de la història econòmica de Borriana, els problemes més punyents i les opcions productives. Així, “la Plana de Burriana” es mostra com un horta fèrtil on s’hi troba una agricultura rica i variada i cada vegada més comercialitzada. Una agricultura en què ha desaparegut el cultiu de l’arròs (com també passà bastants dècades després a Castelló) que causava molts perjudicis per ser causa del paludisme i d’altres malalties habituals en les marjals. Una agricultura que necessitava molta quantitat d’aigua (pareix que prou malgastada en algunes èpoques), la qual cosa originava conflictes constants amb la veïna vila de Nules, solucionats per la justícia amb una distribució de dies de reg de l’embassament de Santa Quitèria. Els conflictes provocats per l’aigua s’estenen també a les endèmiques avingudes, la darrera el 1957. Aquesta horta anà especialitzant-se a poc a poc en el conreu de la taronja, que arribà a ser quasi un monocultiu i que necessità la construcció d’un port, infraestructura més segura i capaç que el tradicional i perillós Grau.
Abans de parlar del Port convé destacar que tant Cavanilles com Madoz veien inútil mantindre la franja arenosa de El Serradal (actualment, àrea de la Serratella) i van proposar plantar-hi arbres (sobretot pins) i altres arbusts per a obtindre un rendiment com la llenya. És fàcil trobar semblances entre aquesta història i la d’El Pinar de Castelló. Al cap i a la fi, tant els arrossars com aquesta franja costanera responen en ambdós casos a una edafologia semblant.
Parlem ara de la taronja i del Port. Pel que fa als conreus de cítrics, els 100 camps que esmenta Madoz no feren sinó multiplicar-se en progressió geomètrica. Les dades oferides per Rosselló en l’obra El litoral valencià estalvien més paraules:
“El vell Grau, vora la desembocadura del Riu Sec… s’animà de sobte a finals del segle XIX amb l’exportació citrícola. En 1889 la casa anglesa M. Isaachs construí un carregador de ferro i fusta que prompte hagué de ser abandonat… a base de barcasses el 1909 arribaren a carregar-se 116. Tm. de taronja en 354 vaixells; aquesta xifra feia el doble dels embarcs del mateix any a Castelló, Vinaròs i Gandia, tots plegats. Hi hagué una nova concessió i projecte (per a fer el port) a Joaquim Peris, qui arribà a fer circular accions; tanmateix l’obra tampoc no va arrancar… la resolució esdevé urgent la temporada 1921-1922 en què foren despatxats 312 vapors amb més de dos milions de caixes. A la fi, el 1923 començaren les obres i sobre la marxa es feu l’ampliació… La superioritat de l’exportació és aclaparadora: 73.000 Tm. i 5.000 importades, encara és més accentuada pel destí d’un 94% cap a l’estranger i la presència quasibé exclusiva de la taronja (65.000 Tm.).”
Com es veu, especialització agrícola, comerç exterior i port estan estretament lligats i constitueixen, sens dubte, la base de la puixança econòmica de Borriana des de finals del segle XIX fins als anys 50 del segle XX. Una puixança que d’alguna manera ratificava el paper líder de la ciutat a la Plana. Cal recordar que Castelló no havia sigut sinó el castell petit de Borriana, que Vila-real fou fundada en el terme borrianenc i que el nom de la Plana prové de “les planes de Borriana”. A més, la vila, que fou conquistada amb dificultat per Jaume I, tingué un paper protagonista als segles XIII, XIV i XV en la Corona d’Aragó, com ho demostra la presència dels ordes de Calatrava (ací encara roman l’antiga granja de l’orde, a l’eixida de Borriana cap al Grau, amb una esvelta torre medieval, així com els topònims “Quarts”, “Setenes” i “Novenes” de Calatrava, en referència als delmes que pagaven els colons als cavallers de l’orde, en funció de la qualitat de les terres), de Sant Joan de l’Hospital i del Temple, amb propietats urbanes concedides pel rei Conqueridor. Un passat important i fins i tot esplendorós que roman viu molts segles després, la qual cosa desperta lògics recels en les ciutats veïnes i reforça l’autoestima, mai gaire dissimulada, dels borrianencs.
Tot això, però, ja és aigua passada. És cert que la demografia no ha deixat d’augmentar: dels 1.400 veïns que reporta Cavanilles s’ha passat als 36.879 actuals (segons el padró municipal de l’1 de gener de 2013) i mai ha experimentat una davallada significativa. Però les xifres estadístiques disponibles a hores d’ara mostren una ciutat amb un perfil tebi on no hi ha massa que destacar ni per a bé ni per a mal, si exceptuem el fort increment de l’atur els darrers set anys. I això du a la qüestió central del futur pròxim. Actualment Borriana encara subsisteix mal que bé de la taronja –si bé cada vegada menys: els preus no cobreixen els gastos i molts horts han estat abandonats–, del treball de part dels seus habitants en el sector del taulellet en les poblacions veïnes, així com del sector dels serveis –amb un esquema bastant tradicional– i, eventualment, d’ingressos derivats d’un turisme que no acaba d’arrelar. Un poc de tot, la qual cosa no està malament perquè proporciona un feble equilibri, però sense que hi haja massa claredat ni voluntat de tornar a jugar un paper destacat en la dinàmica comarcal o de país. Tal vegada els prejudicis de dins i de fora han jugat una mala passada a la ciutat, la qual mira amb sorpresa i incertesa els esdeveniments. Borriana és una població que s’ha de reinventar i que necessita urgentment, tal vegada més que altres, un lideratge que, de moment, pareix que no sàpia com exercir.
