Gustau Muñoz
Primera hora del matí, al districte del Retiro de Madrid, un entorn normal, com tants altres, amb aparença de barri de capes mitjanes. Un quiosc qualsevol, a l’atzar. Hi entres i el xoc no deixa indiferent. Piles del diari ABC, d’El Mundo i La Razón, en ordre descendent. Una mica més enllà, un grapat tirant a modest d’El País. Ostres. Quina dieta mediàtica que tenen ací!
El tipus de raonament i l’enfocament de les capçaleres més abundants són ben coneguts i fan riure o plorar, segons. Juntament amb digitals i emissores de ràdio com la COPE, conformen en bona part, tot i que amb matisos, “la caverna mediàtica”, a la qual s’hi ha afegit darrerament el TDT Party, el conjunt de televisions privades, amb aportació de l’Església Catòlica, especialitzades a enverinar.
El País n’ha estat durant molt de temps l’antídot, una premsa seriosa, ponderada, de centreesquerra, que ha gaudit d’un gran èxit entre les capes il·lustrades, un amplíssim sector social amb aspiracions de normalitat europea. Els exabruptes de la caverna mediàtica entren de ple en una tradició espanyola molt arrelada (retratada per Valle Inclán) i del tot allunyada del sentit de la mesura, del seny o del trellat. Els exabruptes, com la tendència a radicalitzar des de les vísceres, són molt perillosos.
Ara a Madrid el que astora i es comenta, en aquest apartat mediàtic, és el tomb d’El País. La nova direcció no amaga els gestos d’aproximació al govern de Mariano Rajoy i exhibeix una clara sintonia en aspectes clau. Per exemple, abona i patrocina la idea que l’economia espanyola està eixint de la recessió, i és capaç de dedicar titulars destacats de primera pàgina a petits signes incerts que mereixerien un tractament més acurat o més prudent (“Las hipotecas crecen por primera vez en cuatro años. El crédito a las familias registra signos de recuperación”). No és l’únic tema en què l’aproximació, per les raons que siguen, a l’esfera governamental del PP es fa palesa. La qual cosa deixa perplexa, desconcertada i òrfena la clientela tradicional, més aviat d’esquerra (o de centreesquerra), progressista en sentit ampli, del diari.
Hi ha una qüestió, en tot cas, en què la sintonia és total. A la contracoberta del mateix diari que lloava la hipotètica recuperació econòmica (l’argument suprem de Rajoy per legitimar-se), Jorge M. Reverte escrivia: “Me da miedo ver cómo se escucha con naturalidad a los líderes de Esquerra o de Convergencia cuando emiten mensajes xenófobos contra los andaluces y españoles en general”. Com? Què ha dit vosté? Pare la burra! On ho ha sentit, això?
Jorge M. Reverte hi escrivia altres coses més enraonades, però aquesta “perla” és altament significativa. Perquè no ha pogut escoltar missatges xenòfobs que no n’hi ha a la Catalunya del moviment cívic i transversal pel dret a decidir, amb participació de moltíssims catalans d’origen o descendència forana en general, sinó que els voldria escoltar.
Dia rere dia, El País publica veritables llençols contra el que entenen com a nacionalisme, el sobiranisme, el procés català, i tot això. Els Savater, Arteta, Vallespín, De Blas, Santos Juliá, Félix Ovejero i un llarg etcètera omplen, dia sí dia també, la pàgina quatre amb les seues disquisicions. Hom troba a faltar, clarament, pluralisme i respecte per l’opinió fonamentada d’un ventall ampli i divers de gent que fora de Madrid veu les coses altrament. A les argumentacions predomina el biax bascoespanyolista aplicat a Catalunya, que albira i voldria veure una Catalunya “binària”, dividida, partida per la meitat, enfrontada. Per ací van els trets.
Un dia a Madrid dóna per a molt. La primera impressió al quiosc és forta, però tan sols és un primer tast.
