Joan del Alcàzar
La realitat és tossuda. I tant que ho és. Açò han de pensar en Zarzuela els del gabinet de comunicació de la Casa Reial. La darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques torna a suspendre a la monarquia: aquesta vegada amb un 3.72 sobre 10. És cert que ha pujat 0.04 des del 3.68 de l’any passat, així que ―com diuen els mals estudiants― no es pot negar que ha millorat. El que no es consola és perquè no vol, com sabem. En qualsevol cas, molt lluny encara d’un suspens que avui sembla un notable alt: el 4.89 de 2011. La crua realitat, no obstant açò, és que la Reial Família no alça cap.
No es pot dir que no hi haja forces poderoses que estan intentant aixecar-la. A més dels de sempre, dels monàrquics per convicció i per genètica política, fins al diari El País sembla compromès a fons amb l’operació, i publica articles que avergonyeixen a molts dels seus periodistes, que com a molts dels lectors els consideren propis de les revistes del cor, i estranys en el diari seriós i progressista que era fins a no fa molt. La Reina, el Príncep i la seua dona, Leticia Ortiz, són d’allò milloret de la Casa, o açò diuen les enquestes; així que últimament la premsa informa fins i tot que el matrimoni va eixir a sopar com una parella anònima que festeja el seu desè aniversari de noces.
En la missió de recuperació, la Casa Real i els poders que temps enrere es deien fàctics compten amb un aliat important: el Partit Socialista. No se sap si es tracta d’una convicció profunda que fuig de qualsevol cosa que puga aprofundir la crisi que està afectant a les institucions de l’Estat, sotmeses a fortíssimes tensions de tot tipus, o obeeix a aquella penitència de l’esquerra peninsular que tantes vegades ha d’ocupar-se en missions que en qualsevol país convencional correspondrien a la dreta. L’autòctona és tan asilvestrada ―entre carlistoide i franquistona― que propendeix amb facilitat a l’excés irresponsable. Siga pel que siga, el PSOE mana callar a aquells dels seus que obrin la boca per a distanciar-se de la monarquia i es mostren propensos, com seria més lògic, a una natural adscripció republicana.
La Casa Reial ha obert compte en Twitter. Abans va engegar una web i un canal en Youtube. Però açò no és sinó un exercici inútil a la vista dels resultats. El Rei, parcialment recuperat dels seus últims avatars quirúrgics i amb evidents símptomes d’incapacitat, si més no física, ha tornat a visitar països en els quals els interessos empresarials poden trobar acollida. La dreta pregona a tort i dret com de bé sintonitza amb els diversos mandataris i com obri portes allà on va. Que alguns dels seus compares siguen uns dèspotes tirànics sembla no importar a quasi ningú. Aquest possibilisme radical sorprèn tan sols a uns pocs, ja que la majoria ―en el millor dels casos― entona allò de this is strictly business.
Però els arbres no oculten el bosc. El deteriorament de la imatge de la família reial és molt seriós. En ple segle XXI no és fàcil mantenir viva una popularitat basada en una rondalla anacrònica com és la de la monarquia hereditària. Encara menys quan els del clan se revelen com a simples mortals, que fins i tot es veuen davant els tribunals acusats de delictes absolutament vulgars. Fins a un monàrquic practicant com José Antonio Zarzalejos, que és un home intel·ligent, escrivia en aquests dies passats que la Casa Reial ha d’aconseguir resultats [en la millora de la seua imatge] a curt termini. I afegia: “no serà fàcil en absolut, però si se sosté la tensió regeneradora, els hi haurà a mitjà i llarg termini. Encara que requerisquen decisions difícils. I algunes, inevitables per més que s’intente que no ho siguen”.
No, no serà fàcil. Segons les enquestes, el Rei té un índex de popularitat inferior al dels inspectors d’Hisenda, que ja és tenir-ho baix. Però és que a més el problema principal per a la Institució està en la joventut, en els menors de 30 anys. Per a una bona part d’aquesta cohort d’edat no es tracta solament de popularitat o d’imatge, sinó de legitimitat. Es tracta d’una gent que pràcticament no ha conegut als reis ni en els seus contes infantils, i que difícilment accepta com alguna cosa raonable que un príncep es convertisca en cap de l’Estat perquè és fill del que ho era fins a la seua mort o la seua abdicació.
En l’atmosfera que es viu actualment, tan insana, amb una qualitat democràtica molt baixa i amb un creixent distanciament de bona part de la ciutadania dels pilars institucionals; amb una reducció brutal de la despesa pública i amb les seues conseqüències; amb les tensions territorials que són una bomba de rellotgeria per la seua complexitat i per la incapacitat manifesta del Govern, urgeix injectar il·lusió en una societat que viu una espècie de fatiga bèl·lica per la durada i la duresa de la crisi, que és econòmica però també ètica i de valors principals.
El revulsiu republicà, un ideal lligat a l’honradesa en la gestió de la cosa pública, a l’anteposició d’allò públic front a d’allò privat, al culte a l’educació en valors, laica i igualitària, a la llibertat individual front als abusos dels poders, i a la solidaritat entre els homes com a valor universal, pot ser una palanca potent. Potser la urgent i imprescindible regeneració del socialisme espanyol solament puga vindre per aquest camí. Per descomptat no serà amb una direcció política de les característiques de l’actual, però potser quan la generació següent es faça amb el timó i s’enfronte a la disjuntiva de reinventar-se o morir, entenga que la bandera de la República és un arma carregada de futur.
