Gustau Muñoz
La vaga a la FNAC i el boicot dels escriptors que no hi anaren a signar llibres el proppassat dia de Sant Jordi a Barcelona presenten aspectes dignes d’esment. La plantilla de la FNAC, com sap qualsevol client, sol estar integrada per gent jove i competent. Resulta que l’empresa, valent-se de la malaurada reforma laboral vigent, abusa dels contractes temporals, imposa una forta rotació, i hi són corrents salaris d’uns 500 euros. Tothom coneix com van les coses a hores d’ara al mercat laboral, amb una sobreoferta de joves ben formats, un paradís patronal. La força negociadora al si de les empreses, l’arma del vell sindicalisme, s’ha reduït molt. L’atur de masses engreixa un nodrit exèrcit laboral de reserva a l’interior. I el context de la globalització desplaça enllà de les fronteres, i molt lluny, gran quantitat de produccions (no sols de béns, també de determinats serveis), amb la qual cosa el cercle viciós s’agreuja. L’esfondrament de l’edifici Rana a Bangladesh, que allotjava en condicions espantoses diverses fàbriques tèxtils de confecció que treballen per a marques occidentals ben conegudes, amb el resultat de més de 1500 morts, il·lustra dramàticament una realitat que molts s’estimarien més de no veure.
Tot plegat suggereix una posició molt feble per a la nova classe treballadora, la joventut precària que rep sovint salaris que ni tan sols cobreixen el cost de la reproducció de la força de treball. La cosa funciona ara com ara perquè compta amb el suport familiar, que tanmateix no serà etern.
Hi ha molts treballs elementals i de poc valor afegit, en una economia basada en els serveis. Però fins i tot els més especialitzats, en raó de la gran oferta de personal format a escoles i universitats, s’han desvaloritzat considerablement. Ser mileurista avui és inabastable. Molts enginyers i llicenciats guanyen la meitat, o menys, que abans de la desgraciada crisi.
Un escàndol, ben mirat. Perquè el valor global no minva, el PIB és manté en nivells consistents, la riquesa de la societat no s’ha evaporat. El que hi ha, el que passa, és una asimetria brutal i una desigualtat extrema, que no para de créixer. Destacats economistes com Paul Krugman o Thomas Piketty ho expliquen. La tendència és global, relacionada amb el gran pes que ha assolit el capital financer, amb una desregulació irresponsable, la globalització descompensada i la finançarització de l’economia. (Però també amb processos de fons i de base tecnològica, com la digitalització, la revolució dels transports i les comunicacions o la desruralització del món).
Siga com vulga, la lluita de classes no s’ha esvaït, com anunciaven els profetes de l’establishment. Al contrari. En un context que recorda les anticipacions de l’il·lustre barbut a les pàgines del Manifest, la lluita de classes pren noves formes al segle XXI. El factor moral i cultural pot tenir gran rellevància. De fet, ja en té. Perquè les empreses de referència acumulen molta força interna davant uns treballadors atemorits i atomitzats, però en tindrien ben poca davant l’opinió pública, els clients, els consumidors, les tendències i les exigències del públic, expressades en actituds i campanyes virals o no, clàssiques o de nova factura. S’haurien d’imposar criteris àmpliament compartits per la ciutadania respecte del que és inacceptable, del que no es pot tolerar, al si de les empreses i en les produccions llunyanes com les tèxtils de Bangladesh (i tantes altres). Els noms dels grans empresaris i les marques que se’n beneficien són ben coneguts. La vaga i el boicot a la FNAC podrien ser un llampec, un tro anunciador Després vindrà la tempesta, la pluja consistent i a balquena. Allò que molts no s’esperaven.
