La legitimitat de Cotino i la resistència d’Oltra

cotino Oltra

Manuel Alcaraz

“Si no ets senyor de tu mateix, encara que sigues poderós, em causa pena i riure el teu senyoriu”
(Sant Josemaría Escrivá de Balaguer, Camí, Punt 295)

Els anime a veure  l’enregistrament del conflicte que aquest dijous va conduir a l’expulsió –no acatada– de Mònica Oltra, de Compromís, de la sessió dels Corts Valencianes. Si pot ser cal veure una versió llarga, en la qual s’aprecia el que és costum sistemàtic de la bancada popular: insultar, menystenir, tallar i distraure els representants de l’oposició quan estan intervenint. O, com és el cas d’ahir, ultrajar els més febles –dijous: els pobres– desviant-se per anècdotes centrades en atacs personals; ells, tan exquisits quan s’han anat revelant les seues planificades corrupcions. Hi ha un instant, en la confusió del moment, en què brilla tot un símbol del fons de la qüestió. Des de les files de Compromís se li diu al president Cotino que no té legitimitat, en aqueixes circumstàncies, per a amonestar o castigar Oltra. Cotino tracta de defensar-se dient que sí que està “legitimat”… però no aconsegueix dir-ho, massa llarga la paraula per a un conreador de caquis, pel que sembla; llavors tracta de dir que té “legitimitat”… però tampoc encerta i acaba per proferir un engendre de mot que no existeix ni en castellà-espanyol etern ni en valencià-no tripartit. Ací, just ací, va perdre la batalla.
I és que qualsevol lector de textos juridicopolítics sap que existeix una legitimitat d’origen que ve marcada per l’elecció d’un càrrec segons normes legals prefixades, i açò ningú li ho disputa a Cotino. Però també hi ha una legitimitat d’exercici, la que es guanya dia a dia o es perd jornada a jornada per part de l’elegit. I d’aquesta, ai!, Cotino en va bastant escàs. Per no dir buit, absolutament buit: intel·lectualment, política i moral. Algú que apareix en unes quantes amanides de corruptel·les, que no és capaç de dedicar-se a la seua altíssima magistratura en règim de dedicació exclusiva, que deixa que el Parlament valencià entre en coma per inanició i que de manera permanent aplica una doble mesura al seu partit i a l’oposició, havia d’acabar en això. I cal sumar-hi el delirant debat forçat pel PP en la sessió anterior, en la qual el portaveu Bellver va entrar directament a bandejar l’esquerra de la seua “valenciania” i a acusar-la, sense matisos ni intel·ligència, de tots els mals possibles, quan sabem bastant bé qui ha anat destrossant metòdicament la fibra material i ètica del nostre poble. Sembla, doncs, que en aquesta estratègia Cotino –amb el suport d’una subtil claca com Barberá–, estava disposat a embolicar-ho de manera ben fosca i “a no consentir la provocació”. És a dir: a provocar fins que l’esquerra demostrara que són almogàvers baixats de les muntanyes del nord a degollar als bons cristians.
Hom diria que ho va aconseguir. Però no ho acomseguí. La maniobra passava per una amenaça, per una certa humiliació en públic que acabara amb disculpes que deixaren clar qui mana ací: el PP de missa diària i d’especulació urbanística. Oltra va desmuntar la cosa en negar-se a abandonar el Saló de Plens. No a tothom li ha agradat això. Per descomptat. Què més volguérem els valencians decents que els indecents ens deixaren en pau, fins i tot per a poder debatre en el Parlament! I ja veurem ara la pulsió autoritària fins a on porta la sanció. Però abans que consideracions jurídiques vull citar un autor molt interessant, Ermanno Vitale, professor italià de Ciència Política, que s’ha dedicat a reflexionar sobre si en els sistemes constitucionals democràtics es poden produir situacions en les quals cal invocar la “resistència” a favor de la Constitució -.i no contra la Constitució–. I la resposta és que sí: no solament és possible si no també imprescindible, a vegades. I ho és perquè “encara no s’ha exorcitzat del tot el risc de la tirania de la majoria”, i ens trobem amb escenaris en què representants d’aquesta majoria, legítims, actuen de manera que atempten contra els valors que encapçalen i justifiquen la norma constitucional. En aquest cas qui resisteix no pretén “trencar la baralla”, sinó posar en evidència a “qui s’asseu a jugar amb la fraudulenta intenció de paralitzar o forçar les regles de la democràcia constitucional.” (E. Vitale, Defenderse del poder. Por una resistencia constitucional, Madrid, Trotta, 2012, pp. 26 i 34). El cas d’Oltra és paradigmàtic, ja que va invocar raons integrables en el complex de principis democràtico-constitucionals i estatutaris, no va defugir la sanció i, romanent en el seu escó, va dotar de prestigi simbòlic la institució: quan alguns no volen llargs períodes de sessions perquè serveixen per a controlar al Consell, ella va afirmar la voluntat de fer de la Càmera la barrera contra els abusos.
Diga el que diga Cotino o algun acòlit, o manifeste l’extrema prudència d’altres representants de l’esquerra valenciana, aquesta particular retirada a l’Aventino no seria possible ni creïble si la degradació de la substància política ací no vinguera des de lluny, si el PP haguera permès airejar les institucions en comptes de llogar-les als millors –o pitjors– postors o reservar-se-les per a les seues gresques.
No m’agrada que Mònica Oltra haja hagut de fer això. M’agrada que ho haja fet. Perquè ja n’hi ha prou.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER