Xàbia, de la quantitat a la qualitat

Nèstor Novell

La carretera de Teulada a Xàbia pel poble Nou de Benitatxell permet gaudir d’unes vistes esplèndides de la costa de Moraira i la Fustera fins a Ifach. Mentre es travessen els camps incardinats en el seguit de turons i barrancs tan característics d’aquesta terra trencada de les Marines, emociona veure que molts encara conserven els conreus tradicionals. Ja ho deia Josep Pla, el paisatge que admirem és aquell que està treballat per la mà de l’home. En arribar al coll on comença la Llorença, és a dir, al Poble Nou, i mirant cap al nord, fins on la imponent closca de nou capgirada del Montgó ens ho permet, se’ns obri l’ampla vall de Xàbia que va des de Gata fins a la mar. Aquesta planura que s’eixampla mentre s’allunya de qualsevol via de comunicació, abans plena d’ametllers, garrofers i vinyes, un paisatge idíl·lic fins als anys 60, avui està abandonada. A Xàbia l’agricultura pràcticament hi ha desaparegut, els camps romanen tristos sense llaurar i els arbres i les vinyes esperen inútilment una esporgada que els alleugeraria. El pla, la vall, està catalogat d’ús agrícola i de moment ha aguantat la malèvola i insistent  mirada dels urbanitzadors. Xàbia ara és una ciutat eminentment turística, ben lluny d’aquella que va conèixer Cavanilles[1]:

“La multitud de almendros, moreras y algarrobos plantados en ella quanto alcanza la vista, las varias producciones de algunos campos regados con zuas, por no haber otras aguas para fecundarlos, y las inmediaciones al Mediterráneo hacen deliciosa la situación de Xábea, villa por otra parte recomendable por su riqueza y vecindario…. Sus altos muros la defienden de las sorpresas que los corsarios argelinos pudieran intentar, como hacian ántes con sobrada freqüencia. Los de Xábea, sumamente aplicados á cultivar campos, descuidan el comercio, y solo pescan para surtir el pueblo; siendo allí los peces muy sabrosos por vivir en aguas puras de mucho fondo. Debieran estos fomentar estos ramos de industria, y establecer alguna fábrica á lo menos de lencería y palma, pues no tienen ninguna, ni más ocupación que la agraria.”

La Vila té un magnífic centre històric de cases d’època medieval tardana presidides per l’església fortificada de Sant Bertomeu. Amb el mercat neogòtic, les dotacions culturals, l’hotelet, els restaurants, els serveis municipals i les cases restaurades, la vida renaix, i es fa un plaer passejar per places i carrerons. Sempre hi ha un però: Xàbia no ha aconseguit que el seu centre tan cuidat i emblemàtic siga un espai comercial de qualitat,  només petites botigues residuals hi perviuen.

Segons Francesc Miralles, el centre històric va començar a reviscolar a partir del 2006, amb la finalització de les obres. El gran motor del centre històric n’és el mercat però també, l’atractiu de Xàbia com a ciutat, és a dir, com a centre cultural, social i de serveis de tot el conglomerat residencial que la rodeja.

Xàbia va formar part del comtat de Dénia segons el repartiment que va realitzar Pere Eiximen d’en Carròs. En 1397 se li atorgà el títol de vila, al segle XV eixamplà el recinte emmurallat i, al XVI, va construir l’església-fortalesa per defensar-se dels corsaris berberescos: una impressionant  central de comunicació amb el cel i també amb la terra, concretament amb les torres de guaita erigides al llarg de la costa: Albardesa, Bolufer, Capsades, Ambolo, Portitxol, Granadella, Pelleter i Torroner.

Ni l’expulsió dels moriscos -Xàbia era lloc de cristians vells-, ni la guerra de Successió -Xàbia estava al bàndol botifler- l’afectaren directament. És més, per la seua lleialtat borbònica aconseguí l’autorització per exportar mercaderies. En la guerra del francés va patir les incursions de l’exèrcit napoleònic aquarterat a Dènia i, durant la primera guerra mundial, participava del contraban amb els vaixells anglesos i els submarins alemanys que s’apropaven a la costa. La popular disputa amb Dénia sembla que té una explicació històrica. O potser merament climàtica[2]:

“El mite eòlic d’aquestes aigües és, sense dubte, el llebeig   -sobretot a la primavera i a l’estiu-, un vent del sud-oest terral, rafegut, que es despenja des del Montgó i les Planes. Els llibres de derrota són unànimes a considerar-lo un vent temible per als petits velers …Mentre a llocs com Moraira aquest vent arriba a la mar alleujant les calors de l’estiu, a Dénia el llebeig és responsable de les vesprades més tòrrides d’agost, quan, després de travessar el Montgó i perdre la poca humitat que tenia, es llança muntanya avall escalfant-se en un alé de dragó tant sufocant com per fortuna passatger. A diferència del garbí, que és més vetllador, el llebeig d’estiu sol caure de sobte a mitjanit, com bé saben els pescador de les traïnyes que necessiten una mica de calma per a amollar a la mar els seus bots de llum.”

En la segona meitat del segle XIX, la producció, elaboració i exportació de la pansa es convertí en el motor de l’economia, al socaire de la qual, nasqué una burgesia mercantil local. En 1873 s’eixampla el poble amb l’enderrocament de les muralles. La fil·loxera acabarà amb el conreu de la pansa, però el poble seguirà sent agrícola fins als anys seixanta del segle XX. Pasqual Madoz,[3] a mitjan segle XIX, la descrivia així:

“Dentro de la v. existen 3 oratorios públicos… fuera de la población hay 6 ermitas y 4 oratorios particulares …. La (emita) de San Juan al O. y muy cerca de la pobl., sirve de antesala feretral, pues se halla pegada á la misma el cementerio, que es pequeño é indecente, porque sus paredes derruidas dan entrada á las zorras y otros animales inmundos, que se comen los miembros de los cadáveres insepultos: su situación tan próxima á la v. perjudica a la salud pública….Muchas ventajas producen a los vec. las ermitas, descritas, pues en el verano y otoño, cuando hacen su vida en el campo para verificar la recolección de la pasa, se les dice misa en ellas, y no tienen que sufrir la molestia de trasladarse al pueblo.La pasa moscatel es la (producción) más abundante, y forma su principal riqueza: está calculada su riqueza en 25.000 qq …. Los (caminos) rurales se han mejorado notablemente desde hace tres años, empezándose á hacer usos de los carros particularmente para el transporte de frutos al puerto. La (industria) dominante es la agrícola, aunque algunos se dedican al tegido de lienzos ordinarios ….., sobre 30 familias forman el gremio de marineros, ocupados en la pesca y navegación en 20 faluchos palangreros y 5 buques mercantes. Hay 9 molinos harineros de viento, y 4 de agua, que solo pueden trabajar 2 ó 3 meses de invierno. El (comercio) principal es el que se hace con la pasa de moscatel. Seis casas desempeñan las comisiones que les confieren los ingleses, que son los que especulan en este punto llevándolo a Inglaterra en buques de su nación. Las mismas casas suelen hacer también algunos negocios en el comercio de cabotaje: hay tres tiendas de ropas.”

La construcció del Parador Nacional de Turisme en 1969 marca l’inici del monocultiu turístic immobiliari a Xàbia. El creixement vertiginós de Xàbia es produeix entre els anys 1970 (7.130 hab.) i el 2000 (24.645 hab.). Després ha tingut un creixement més moderat: al 2007 tenia 29.933 hab., i ara en té 32.983, dels quals, un 55% són estrangers. Té una densitat de població alta, de 478 hab./km². La piràmide de població ens mostra molta població major de 60 anys i molt poca de 0 a 30 anys.

El municipi té dos nuclis de població tradicionals: l’històric originari del segle XIV i les Duanes de la Mar (o el Port) del segle XIX, amb la seua moderna església de la Mare de Déu de Loreto. El creixement turístic ha generat un tercer nucli vora la platja, l’Arenal, que avui és el principal focus turístic.

A la ciutat hi viuen els nadius, els primers immigrants castellans dels anys 60, provinents de Cazorla, els recents immigrants del tercer món i alguns residents estrangers. El gros dels residents estrangers viu a la dispersa  nebulosa de les urbanitzacions.

Xàbia mai no ve de pas, s’hi ha d’anar a posta, cal arribar a la badia formada entre els caps marítims que caracteritzen inequívocament el mapa de les terres valencianes i que delimiten pel sud la mar Baleàrica. Els accidents geogràfics que la isolen són els responsables d’un paisatge i d’un medi natural que s’imposen emocionalment al visitant. Xàbia no és només el camp i el saladar, el Montgó i el cap de la Nau, sinó sobretot és la costa, formada de petites platges, cales, coves, illots i penya-segats, d’aigües clares i transparents. Dos escriptors mariners, de la seua barca estant en aigües del cap de la Nau (per als de terra, cap Martí), ens en fan una immillorable descripció[4]

“Eixint-nos-en del Portitxol, amb l’Illa per l’aleta de babord, el Montgó s’alça encara segur i altiu sobre el cap Prim. A diferència de la perspectiva que ofereix de les aigües de Dénia estant, el Montgó mostra des de Xàbia, una silueta piramidal extraordinària. A estribord deixem el cap Negre mentre guanyem aigües fondes i llibertat de moviments. Ben a prop està l’escull de sant Pere, un curiós monòlit columnar que entre d’altres al·licients, exhibeix el fet de ser notable testimoni d’una falla. Immediatament al sud del cap Negre es trobem la punta Plana i, al costat, la punta Figueres. Assolint els 14’ a l’est del meridià de Greenwich, aquest rocam constitueix el vertader extrem oriental de les costes valencianes. De seguida, ve la impressionant paret calcària del cap de la Nau, sobre la qual s’obre la cova dels Òrguens, Aquesta caverna Marina és practicable ben endins per embarcacions menors, i cal no privar-se de visitar-la si es té ocasió. L’aigua, posseïda d’una llum refractada, irradia un estrany espai de claredat per tota la cova.”

Però de terra estant, la millor vista de la badia de Xàbia és des el cap de Sant Antoni, a la vora dels medievals molins fariners de les Planes i ben a prop del santuari de Nostra Senyora dels Àngels, on abans hi havia un convent de Jerònims que són l’origen del Monestir de Cotalba a la Safor. També ací es pot trobar l’herba santa del Montgó, una planta endèmica del Montgó i d’Eivissa. Més avall, als penya-segats i vora mar, s’hi troba la cova Tallada, utilitzada com a pedrera de pedra tosca; la cova del Llop Marí, en realitat de la foca monge; la sinistra punta Codina on estimbaven els enemics durant la guerra civil; les restes d’un tangó per al rescat nàufrags; i el record d’alguna pesquera. La magnifica vista, ara cap a Dénia, ara cap a Xàbia, ara cap el Montgó i les muntanyes de l’interior, ara cap a la mar Baleàrica, corprèn amb la mateixa intensitat, però en sentit contrari, que l’atrotinada construcció i la multiplicació d’urbanitzacions per tot arreu.

Sobta l’escassa protecció del medi que ha dut a terme el municipi atesa la varietat i riquesa del seu patrimoni natural. La construcció ha arribat a llocs que perjudiquen clarament el paisatge i la consistència del missatge turístic de la ciutat. Els espais sota protecció són: el Parc Natural del Montgó, el 45% de la part de la muntanya que està en el seu terme, la Reserva Marina del Cap de la Nau i sis microreserves vegetals.

Segons el biòleg Jaume Soler, Xàbia és el municipi que compta amb major diversitat de flora de tot el territori valencià i té 48 espècies de flora amenaçada. El Montgó, barrera climàtica i geogràfica entre Europa i Àfrica i, al mateix temps, pont de connexió amb les Illes, fa del municipi xabienc una àrea de gran diversitat i de molts endemismes. Cavanilles ja era ben conscient de la importància biològica de la zona:[5]

“Iba baxando (del Puig de la Llorença) hácia la población, y ántes de entrar en ella hallé entre varias plantas conocidas una nueva, que es el convolvulus valentinus de mi obra.”

Qui anava a dir-li a Cavanilles que en aquesta muntanya es duria a terme una de les desfetes més impressionants del litoral valencià: la venda del Puig de la Llorença a l’empresa VASF per a la construcció de la macrourbanització “Cumbres del Sol”. Un lloc emblemàtic, de paisatges indescriptibles i d’una gran riquesa ecològica, s’ha privatitzat i destruït per a construir un seguit de llonganisses de xalets adossats que, per dissimular la seua infàmia, han pintat de coloraines de mal gust. Fins ara, se n’ha desenvolupat un 25% del projecte, però ja s’ha llaurat tota la muntanya fins al cim del Puig i arribant als penya-segats. Tot i el volum construït encara és un lloc solitari, sense cap servei, ni accés a la mar i lluny de qualsevol poble. La venda de xalets es realitza a grups de connacionals per assegurar-li al comprador un mínim de contacte humà. Ara el Poble Nou de Benitatxell no és més ric, ni el seus habitants viuen millor, ni tenen més facilitat per trobar feina. Això si, presenta uns índexs d’evolució econòmica ben negatius i ha aconseguit el record de tindre el 71,38% de la població estrangera. Amb la venda de la seua memòria han venut el seu futur.

La realitat és que Xàbia ha passat de ser un destí turístic d’alta qualitat a un turisme bàsicament residencial. La imatge del Parador Nacional i les primera fases dels Tossalets, varen ser d’una alta qualitat. Gent famosa i d’alt poder adquisitiu de tot l’estat, i després estrangers, compraren la seua segona residència a Xàbia. La fama dels bons i variats restaurants de Xàbia correspon també a aquesta època.

El desenrotllista PGOU de 1990 preveia que Xàbia passaria de tindre 14.000 habitants a tindre’n 155.000. A més legalitzava les zones urbanitzades de manera il·legal. L’escalada urbanitzadora estava servida.

A partir de l’any 2000, com en altres pobles, hi va haver un bot qualitatiu, el PP portà grans constructores de fora per fer xalets en sèrie, tot i la protesta dels petits constructors locals que volien controlar l’expansió urbana. Els darrers anys, l’ajuntament ha prioritzat l’eixamplament de l’àrea del port i les grans avingudes que han permès unir el port i l’Arenal. Aquesta obertura urbanística s’ha fet amb un gran polígon comercial però, amb la crisi, prop del 50% està per vendre.

Francesc Miralles ens diu que ara hom pot trobar pel terme bastants fracassos urbanístics i molts habitatges en venda.

“Els casos més sonats són l’àrea de la Via Augusta, que incomprensiblement és una gran via que fa algun que altre revolt per respectar els terrenys de l’excalde. Aquí s’hi troben finques a mig fer i s’ha convertit en la zona suburbial més problemàtica de Xàbia, atès que, per motiu de preus, s’ha instal·lat la nova fornada de joves immigrants, anglesos, que venen a treballar, la majoria en negre, en la prestació de serveis als seus connacionals jubilats. Un altre pufo important són les Viles de Vent –el camp de Golf.”

A  les Marines, i també a Xàbia, hi ha milers de cases a nom d’empreses residents a Gibraltar i registrades per algun notari, com s’ha descobert a Llíber.

La veritat és que en aquests moments hi ha un excés d’estoc d’habitatges i de locals comercials. La gent pensa que l’obra tornarà. De moment hi ha obra pública a fer perquè s’han de finalitzar les urbanitzacions i cal rescabalar les urbanitzacions inacabades. Algunes urbanitzacions encara no tenen clavegueram i d’altres no tenen ni llum.

A l’Ajuntament ens diuen que, de moment, amb el que recapten de l’IBI en tenen prou per mantindre els serveis bàsics de la ciutat: una bona notícia atesa la reducció dels ingressos municipals i la tremenda i dispersa superfície urbana que han d’atendre. Carles Jover ens explica que amb l’esclat de la bombolla l’activitat econòmica general s’ha ressentit bastant. A  Xàbia, en plena disbauxa urbanística, a les hores d’entrada i eixida de la població es generava un embús circulatori descomunal. Els constructors majoritàriament eren de València i els obrers de tota la comarca. Els principals constructors de Xàbia han estat el Grup Ballester, Construcciones Vila i, de la localitat, Moragues Pons.

La gent de Xàbia bàsicament treballa en serveis, per això, tot i la paralització de la construcció, el nivell d’atur no hi arriba al 10% de la població en edat activa. Si mirem les contractacions que s’han fet recentment, un 86% han estat en serveis i un 12,5% en construcció.

Paga la pena fer una mirada al que ha passat durant la vigència del PGOU de l’any 1990 fins a l’any 2010, quan comencen els estudis per a un nou pla general (a hores d’ara en informació pública), perquè és un exemple de la situació en la que es troben molts municipis:

Els redactors del nou pla plantegen reduir el sòl urbanitzable un 40%, és a dir, a uns 4,5 milions de m². D’aquest sòl es destinarien: 3,4 milions de m² a residencial d’habitatge i 0,8 milions de m² a residencial d’activitat econòmica, 0,25 milions de m² es dedicarien a sòl terciari i 0,17 milions de m² a sòl industrial.

Però tan important com el volum de les xifres és la filosofia que hi subjau:

–    Fort increment del sòl dotacional i de les zones verdes a la ciutat (actualment només 10,3 m² /hab.)

–    Forta reducció de la ràtio de sòl segellat /població

–    Creació d’una xarxa de zones verdes interconnectades que trenque l’aïllament actual en estar rodejades de sòl urbanitzable.

–    Finalització del polígon industrial atès que la Diputació vol fer 4 carrils a la carretera Gata – Xàbia.

Les dades anteriors mostren com el PGOU de 1990 s’ha desenvolupat d’una manera bastant rigorosa, tant per a bé i com per a mal.

Els nous barris i zones urbanes, tant les antigues com les més recents, no passen mai de quatre altures, respecten distàncies i un retir adequat de les platges, cosa que dóna al conjunt un alt valor urbanístic.

Per altra banda, l’urbanisme de Xàbia ha permés un creixement desmesurat en totes les muntanyes de l’entorn amb urbanitzacions que no s’adien, en absolut, a la qualitat que tenia el poble. Xàbia, conforme ha estat creixent i densificant-se, pot passar a ser un destí residencial vulgar com tants altres que hi ha al litoral valencià.

Les àrees urbanes del Centre, del Port i de l’Arenal funcionen de manera independent, com si foren diversos nuclis urbans. A banda d’això, estan les urbanitzacions dels Pujols del cap de Sant Antoni, les del Montgó, la del Camp de Golf prop de Benitatxell i els Tossals del Cap de la Nau. Especialment aquesta última, ha anat conformant una extensíssima àrea de segona residència, excessiva i no gens respectuosa amb un espai natural i paisatgístic tan especial. En realitat, en aquest espai de bosc mediterrani vora els penya-segats de la mar, només s’han protegit algunes cales, en sentit estricte, com la Granadella i el Portitxol, i s’ha destruït una primerenca àrea residencial d’alta qualitat.

El nombre d’habitatges principals del municipi el 2011 era de 12.236  i, el de no principals, de 12.616, dels quals 5.326 n’eren buits. Xàbia té el problema del subministrament de l’aigua solucionada amb l’Estació Dessaladora de Mar que va entrar en funcionament el 2002.

El repte de l’actual –i dels futurs- ajuntament de Xàbia està en aprofitar la crisi econòmica per dissenyar una nova ciutat i facilitar un model econòmic, cultural i mediambiental sostenible. Semblen interessants les intencions de les idees plasmades en el projecte de nou PGOU, però tot i les dificultats, la ciutat requereix d’una aposta més radical per la reversió de les zones no desenvolupades, l’extensió de la protecció dels espais naturals, una promoció de les zones agrícoles i la planificació de connexions potents entre les diverses zones no urbanitzables. Cal tindre en compte que una part de la població ha anat generant una major sensibilitat respecte dels desgavells urbanístics, com ho demostra la mobilització popular que va aturar l’eixamplament del port.

Així mateix, si el futur de Xàbia es centra en el turisme, seria lògic pensar en una veritable política hotelera que genere una indústria turística independent de l’especulació urbana i de l’acumulació de residents estrangers de tercera edat. En aquest sentit, els esforços cap a polítiques més decidides en les diverses tipologies de turisme, encetada en les rutes de sendes i miradors, com l’esportiu, el de salut i, com no, el de la mar.

Xàbia no ha fet mai política turística, més enllà d’anar a Fitur, o a Eivissa a promocionar un logo i un eslògan. No hi ha cap promoció en origen, l’oferta hotelera és escassa i amb pocs serveis, i per a moltes empresaris del sector, la marca Costa Blanca no fa més que promocionar Benidorm.

L’oferta turística es centra bàsicament en apartaments, dels quals ofereix de manera reglada 10.434 places. És calcula que un 50% del lloguer de cases i apartaments es fa en negre. També té 8 hotels amb només 844 places, i 4 hostals i 2 pensions que en total donen per a 135 places. Té un camp de golf associat a una urbanització que ha estat un fracàs. Els residents són bàsicament anglesos i alemanys però a Xàbia arriben uns 120.000 turistes anualment.

Una iniciativa interessant, encara petita, és la de Comboi, un espai d’economia col·laborativa de joves especialitzats. Amb 75 € al mes s’adquireix el dret a ser soci i a tindre un despatx des d’on emprendre un negoci. Una de les seues iniciatives ha estat la promoció en origen i la gestió local de turisme de qualitat: lloguers d’habitatges de qualitat (3.000 €/mes) per a famílies joves de països europeus consolidats. La intenció és crear una marca local que els identifique en el procés d’atraure famílies estrangeres amb un alt nivell tècnic, i econòmic, a les quals la xarxa comboi els facilita tot tipus de serveis una vegada instal·lats a Xàbia:  reparacions, jardineria, escola per els xiquets, rutes culturals, classes d’idioma, coneixement del territori, sanitat, tràmits administratius i, fins i tot, la logística necessària per accedir ràpidament a l’aeroport

Aquestes iniciatives basades en la qualitat del producte turístic es troben amb limitacions com són la millora i extensió de les xarxes TIC a tot el territori; la millora de qualitat de vida de la ciutat, especialment en ofertes de formació, cultura i salut; la conservació dels paisatge i del medi natural; i la creació d’àmbits de relació del perfil del nou resident. Des del punt de vista empresarial es queixen de la manca d’un sistema financer de proximitat que facilite les iniciatives locals.

Un altre tema que plantegen els joves empresaris és la manca de flexibilitat de les estructures municipals i la corresponent infrautilització de les infraestructures municipals. De fet, diuen, en aquells equipaments on s’ha donat autonomia perquè els usuaris els organitzen i gestionen, tenen més èxit de gent i amb una major diversitat de propostes, però quan depenen verticalment de l’ajuntament, tot es fa massa complicat. A més:

“l’Ajuntament ha estat acceptat molt de patrimoni, com a compensacions econòmiques, en llocs molts dispersos i on és molt difícil donar-los un ús escaient. Així que Xàbia no disposa de bones ni d’abundants dotacions municipals.”

El pressupost municipal s’ha mantingut bastant constant durant molts anys, només el període 2007 – 2010 hi va haver un increment ostensible, una mitjana del 20% interanual, després ha tornat a pressupostos semblants, en euros constants,  als que es tenia anteriorment.

És interessant observar com, tot i el creixement de la població, d’activitat econòmica i de desenvolupament urbanístic, els ingressos municipals tenen una tendència a decréixer, suaument, any rere any, de manera que, a euros constants, els ingressos del 2011 eren el 81% dels ingressos del 2002. Fins i tot en plena bombolla urbanístic els ingressos, en euros constants, eren inferiors als del 2002 (2009 el 96%, 2010 el 87%). Actualment la tercera part dels ingressos municipals van a pagar personal, uns 400 treballadors.

El pressupost d’inversions reals de l’ajuntament va ser molt fort en el període 2003 – 2007 i també l’any 2009., quantitats que triplicaven el pressupost de l’any 2002. L’any 2011 es va reduir dràsticament el pressupost d’inversions per a després anar recuperant-se als nivells, en euros constants, de l’any 2002. El deute viu és important però no és escandalós, 1.023,77 euros/hab., quan el pressupost municipal és de 1.178,72 euros/hab., però es preocupant la dificultat per mantindre els ingressos, i per tant, les dificultats de mamprendre inversions productives.. El deute municipal es va veure incrementat significativament en tindre que rescabalar les concessions del 2005 de dos aparcaments (construcció aparcaments i vials d’accés).

A Xàbia l’espai polític ha estat sempre molt dividit, 5 ó 6 partits amb representació municipal. Els tres grans PP, PSPV, i Bloc han tingut problemes per qüestions urbanístiques, però Francesc Miralles ens diu que seria injust deixar la cosa així.

“El PP és un partit, a Xàbia i a tota la Marina, lligat estretament als drets urbanístics, com que cal conformar majories, el millor a escala local es dividir-se en petits partits aparentment independents perquè mai no es sap amb qui s’haurà de pactar (a Xàbia calen 2 o 3 partits per tindre la majoria) o qui manarà. En realitat el PP, i partits adjacents, està format per uns clans que van cadascú a la d’ell però pressionen units per fer negoci. El PSPV té dues tendències, una humanística i una altra business, molts d’aquest últims han entrat en operacions urbanístiques gens clares. El Bloc, ha estat el principal impulsor de les polítiques d’aturar la construcció, ha pactat de vegades en el PP coses difícils d’explicar però no se’ls pot tirar en cara més que algun petit favor urbanístic de poca volada. La qüestió del Bloc és la seua doble ànima que el porta a ser una mena de partit anarco-carlí.”

Aquí els canvis de jaqueta i situacions de pactes polítics de difícil explicació han estat bastants corrents, encara que aquí no s’ha arribat al nivell de Dénia que a la processó de la Sang la gent tira monedes als trànsfugues.

La veritat és que a Xàbia falta lideratge i els representants polítics, en general, no plantegen cap projecte de futur per al poble.

En el seu entorn les relacions socials i econòmiques més fortes les té amb Gata, el Poble Nou de Benitatxell i Teulada. Un paper clau el desenvolupa l’Institut d’Ensenyament Secundari.

El nivell associatiu no és gaire elevat. Es poden destacar: Xàbia Viva en la promoció cultural i la defensa del patrimoni i del paisatge, les quatre associacions de comerciants, especialment la del centre històric i l’Associació de Restauradors, molts d’ells d’alta qualitat. En un segon nivell estarien l’Associació de dones empresàries, el Cine Club de pel·lícules en V.O., l’Associació de Veïns i l’Associació Abusos Urbanísticos No.

A grans trets, els residents estrangers de Xàbia són: anglesos 7.000, alemanys 4.000, belgues, 1000 i holandesos 1.000, però molts d’ells no estan inscrits com a residents i conformen una població que sura per la comarca, tant ells com els “amics” que viuen en les seues cases. Les rendes dels “amics” són en negre i no hi ha manera d’aconseguir informació de l’ús que fan de la Seguretat Social, perquè els residents inscrits solen anar a clíniques privades que tenen conveni amb la Generalitat.

Els primers anglesos que arribaren als anys 70 acabaren parlant valencià, ara la llengua és una qüestió que els residents fan palesa en les activitats culturals que no siguen musicals. Com podem veure, la problemàtica de Xàbia respecte dels residents és semblant a la de la resta del les Marines.

A Xàbia hi ha un partit polític que aglutina a molts residents: Xàbia democràtica (3 regidors en les darreres eleccions). La llista electoral sempre va encapçalada per un espanyol. El partit segueix la línia de Ciutadans per Moraira (i d’altres “ciutadans” d’altres poblacions) amb la voluntat d’arreplegar el descontent dels autòctons vers els partits polítics i dels estrangers respecte de la qüestió urbanística. Ara es mostra de centre i ha entrat al govern municipal amb el PSPV, però la seua ideologia i les seus simpaties són cap el PP. La resta de partits polítics també tracten de dur a les llistes algun estranger.

Hi ha un nombre, no elevat però significatiu, de residents que s’organitzen i participen en dinàmiques “micro” d’activitats culturals o turístiques, mitjançant una mena de líders locals (i fan molt bé la seua feina) dels seues connacionals. Un exemple n’és el Labour group, que participa en Teatre, conferències, política o l’Agència 21.  En l’Associació d’Amics del Museu, el 80% són estrangers i organitzen excursions per conèixer el patrimoni, rutes culturals i fins i tot alguns participen en la promoció del valencià.

Respecte del comerç a Xàbia, la compra diària se sol solucionar en cada barri o urbanització, encara que a la zona del port estan situats la majoria dels supermercats i també està el supermercat Consum del final de l’Arenal

La gran àrea de l’Arenal, concebuda com un polígon comercial i d’esbargiment, s’ha convertit en un important pol d’atracció de tots els nuclis urbans de Xàbia i de molts pobles de la Marina Alta.

El Casc Històric només té alguns comerços de proximitat, no té cap tipus de botiga de qualitat ni cap franquícia tot i els intents de dinamització comercial. Un handicap és que les cases antigues són menudes i el lloguers molt cars.

Xàbia té una quota de mercat, segons el Serveis d’Estudis de la Caixa, de 72, la tercera posició de les Marines, després de Benidorm i Dénia en estar lleugerament per damunt de la Vila i de Calp. Amb la crisi ha perdut un elevat 27% de les activitats de comerç a l’engròs. També ha perdut un important 32,4 % de les activitats de comerç al detall. De la important superfície minorista que té, 75.000 m², uns 50.000 m² son d’activitats de no alimentació (i molt poques de vestit i sabates).

Manté, tot i una baixada del 12%, una bona oferta de bars i restaurants, però el seu índex turístic ha baixat un 33% en el període 2006-2012.

Curiosament, el seu índex d’activitat econòmica ha baixat només un 2,7%, quan la mitjana a les ciutats de l’àrea està al voltant del 20%

Xàbia, lluny dels principals eixos de comunicació, no resulta interessant des del punt de vista de la localització industrial. Els polígons industrials de referència per a la Marina Alta són Les Galgues de Pedreguer i La Pedrera de Benissa. Tot i això, és la tercera ciutat de les Marines en activitats industrials, 676, després de Dénia i Benidorm, encara que el 88,61% en són de la construcció

Deixem ja les xifres i finalitzem aquest recorregut per la terra dels sabocs[6],  fent referència a dos xabiencs il·lustres: el sacerdot i pedagog Antoni Llidó, assassinat per Pinochet, i el tennista David Ferrer.

Pot ser que també siga interessant retindre en la memòria les festes del poble: la festa major de Sant Joan, a la Vila, i la de la Mare de Déu de Loreto, a les Duanes, si més no, perquè pot ser una bona ocasió per tastar la gastronomia tradicional: el bogamarí, les saladures i l’arròs caldós amb sèpia, xones, rap, conill … O si preferiu preparar-ho a casa:[7]

“Compreu al maig un parell de quilos d’aladroc. Traieu-los el cap, passeu-los per sal i ordeneu-los ben premsats entre capes generoses de sal grossa en un recipient. Tres mesos més tard agafeu-ne uns pocs. Renteu-los sota l’aixeta i deixeu-los en remull una estona. Després separeu els dos filets i traieu-ne l’espina, ordeneu les anxoves en un plat i aboqueu oli d’oliva del millor i unes gotes de vinagre de Mòdena. Obriu una ampolla de vi i torreu-vos una llesca de pa. Ja ens ho contareu. No s’oblida fàcilment un esmorzar així.”