Impostures intel·lectuals

savater

                     

Sal·lus Herrero

Són un grup d’intel·lectuals espanyolistes o madrilenyistes, tant se val que hagen nascut a Madrid, a Sant Sebastià o a Barcelona; són els Enrique Gil Calvo, els Savater, els Félix de Azúa, els Jorge M. Reverte, els Félix Ovejero [equiparables en alguns aspectes als Pio Moa o als Jiménez Losantos]… Alguns d’ells, segurament, es reuniran als restaurants dinant entorn a un “cocidito madrileño” i un “buen vino español” per a preparar la revista “Claves de la [sin] razón pràctica” per tal de repetir les mateixes nicieses reiteratives nacionalistes  [espanyoles], sobre l’entitat de la identitat, els reptes i desafiaments irredemptistes, la qualitat moral del nacionalisme [dels altres], els supòsits justos o no de les exigències democràtiques, els enigmes de la seua nació-estat o sobre les seues pròpies ‘paradoxes’ contra el dret a decidir. Sobretot inventant i construint un “Altre” identitari, nacionalista furibund, excloent… i salpebrant l’escrit amb paral·lelismes intolerables amb els anys trenta, l’antisemitisme, els nazis… alhora que cada dia més veuen amb bons ulls l’obra de Franco, la que va fer mans i mànigues per acabar amb les nacions no castellanes d’Espanya, incloent l’ofegament, l’escanyament, la tortura i els afusellaments.

 I així titulava el sociòleg madrileny Gil Calvo “Contra el derecho a decidir”, el 2 de maig proppassat, fent servir per negar el dret a decidir, com ell mateix reconeixia, un exemple ‘ranci’ propi de la dictadura franquista quan interrogaven els infants si volien més al pare o a la mare i la resposta ‘correcta’ era que volien als dos igual.

Contradeia, Gil Calvo, la resolució del TC que reconeixia –de manera molt limitada- que la ciutadania catalana tenia cert dret a decidir políticament, tot i que havia de ser el que li dictaven des de Madrid i li permetia la Constitució espanyola , i admetia el sociòleg que tot i que abans reconeixia el dret a decidir, en el sentit de l’ètica de la ‘convicció’ de Weber, ara canviava d’opinió, des de l’ètica de les ‘conseqüències’ que causaria una hipotètica separació de Catalunya d’Espanya [en termes ontològics i econòmics]. Cínicament deia, que, reclamar el dret a decidir (citant  Coromines, aclaria que l’etimologia del verb ‘decidir’ prové del llatí “decidere”: ‘tallar’, ‘escindir’, és a dir ‘dividir’) era el mateix que plantejar si es vol més a Espanya o a Catalunya, i, afirmava, que, internament, cadascú pot ser secessionista o unionista, però no té dret a exercir ni pretendre realitzar aquest dret a decidir perquè “la majoria no pot ‘furtar’ la seua ciutadania als catalans que volen ésser espanyols” i més encara, esmentant la regla d’or kantiana (i a John S. Mill) que impedeix ‘perjudicar’ els altres, “la separació de Catalunya ‘perjudicaria’ als ‘territoris’ que depenen  dels seus ‘impostos’. I per a això, no hi ha dret a decidir, com tampoc les mares i els pares tenen dret a abandonar els fills al seu càrrec”. Tots pensant que era la nostra mare [o madrastra], com deia Rafael Ninyoles a l’assaig Mare Espanya, però, en realitat, seria Catalunya la mamà d’Espanya. No importa gens si l’actual model d’estat perjudica i discrimina greument els països de parla catalana i desposseeix els seus habitants dels seus drets a  ésser catalans [valencians, balears], del dret a tenir els mateixos drets que la ciutadania espanyola de matriu castellana.

Més encara, reconeix Gil Calvo, que, “és veritat que es té dret a prendre part mitjançant el vot en la presa de decisions col·lectives, com a  principi bàsic del règim democràtic. Però […] les decisions ‘majoritàries’ han de respectar els drets de les ‘minories’ i no poden anul·lar , condicionar ni menyscabar els ‘drets fonamentals’ garantits per la Constitució. Aquesta és la prova del cotó que al meu judici no supera el pretés dret a decidir. Dit d’una altra manera: només es té dret a decidir col·lectivament allò que no perjudiqui els drets privats inalienables”. De manera més clara: “una majoria de catalans no tindria dret a decidir per ‘tots’ els catalans, ‘desposseint’ de la seua ciutadania anterior als qui decidiren continuar essent espanyols. Doncs obligar-los a ‘catalanitzar-se’ violant el seu dret individual a decidir significaria un primer pas cap a la neteja ètnica”. Immediatament després de clausurar el debat amb “arguments” que només s’apliquen unilateralment, a conveniència, des de l’estat espanyol cap a la catalanitat, Gil Calvo compara el dret a decidir amb la llei de prohibició del dret a l’avortament, amb l’aprovació de la pena de mort, amb l’amputació o l’escissió [del clítoris?]. Per què?, ens preguntarem. Per què barregen coses tan distintes? Perquè junt a això de ‘furtar’ o ‘desposseir’, etc., antics sofismes “blavers” de la ‘valenciania’ contra el catalanisme, són els ‘arguments’ contundents que manegen aquesta colla madrilenya “en comandita” per a negar el dret dels catalans a ser subjectes polítics autònoms; una colla d’intel·lectuals saltimbanquis plens d’impostures i ben subvencionats per l’estat, gràcies als impostos dels catalans, que un dia afirmen una cosa i al dia següent la contrària perquè contra els catalans ‘tot val’, valen tots els sofismes, les fòbies i les irracionalitats, des de la seua indecència i una indigència intel·lectual que esbalaeix, quan els comparem amb les decisions canadenques o britàniques de permetre, des del liberalisme polític, el dret a decidir al Quebec o a Escòcia, tot i que estem acostumats a haver d’heure-nos-les amb una catalanofòbia odiosa i imperant al País Valencià des fa temps. I ara ve directament des de Madrid, via l’AVE radial o via diaris cuinats a Madrid que se’ns indigesten del tot.

Tanmateix, no importa que aquests arguments de “finesa democràtica” se’ls tornen en contra quan, des d’aquest estat espanyolista es violen els drets individuals, socials i col·lectius de la ciutadania catalanoparlant i se la força, en una mena de neteja ètnica real (i no virtual o hipotètica), a l’assimilació i a l’espanyolització, impedint la llibertat d’expressió al parlament espanyol i europeu, vulnerant els drets fonamentals en afers de llengua, cultura, fiscalitat i nacionalitat. Perquè en estar, els PP.CC., en una posició de subordinació i de posició d’inferioritat sentida com a ‘colonialisme’, els catalans [valencians i balears] poden ser tractats de manera imperialista i es poden vulnerar els seus drets de ciutadania, individuals, lingüístics i col·lectius, des d’una posició de supremacisme espanyolista on la majoria sí que pot imposar la seua llei injusta a una minoria perquè els catalanoparlants no són subjecte de sobirania ni de drets de ciutadania, són només una ‘part’ [insignificant] del ‘tot’ i poden considerar a la ciutadania catalana de segona, sense cap dret a tenir drets, ni lingüístics, ni culturals, ni socials, ni d’inversions, ni d’infraestructures, ni democràtics. Però, al revés, no es possible, no és biunívoc, perquè, en realitat, aquesta “ficció jurídica” ‘democràtica’ és manté per la força bruta o de les lleis injustes derivades de les dictadures anteriors i per més de tres-cents anys d’imposicions autoritàries i absolutistes, “por justo derecho de conquista” (1707-1714 fins l’actualitat).

Aquest argument estatalista i supremacista de Gil Calvo, té ‘força’ perquè funciona en la mateixa línia que la llei Wert d’espanyolització dels nens catalans, en el sentit de considerar que si un infant a “territori català” demana classes en espanyol, la seua voluntat i desig val més que la llibertat, el desig, la voluntat i els drets dels altres 30 alumnes, el professorat, el consell escolar, l comunitat educativa i la majoria del Parlament de Catalunya, als que se’ls ha d’obligar, a tots, a expressar-se en espanyol, perquè, evidentment, un castellanoparlant als Països Catalans, té molts més drets que els catalanoparlants, com demostra l’Administració valenciana del PP quan nega els drets de més de cent mil alumnes valenciano-parlants (o castellanoparlants) a ser escolaritzats i tenir les classes en català i aplica mesures supremacistes excepcionals que vulneren els drets fonamentals de la ciutadania catalanoparlant, amb lleis i sentències dels tribunals ben injustes i lesives als nostres drets, per tal d’aplicar, vulgues o no vulgues, una idea lingüística i ‘de-formativa’ d’Espanya que té l’origen en les ínfules imperials i en una concepció unitarista, monolingüe, monocultural i mononacional de l’estat de matriu castellana, que extermina a les altres llengües, cultures i nacions, de cultura i llengua no espanyola. Tot en una línia derivada de la generació del 98, de la dictadura de Primo de Rivera i de Franco i d’una redacció i interpretació de la Constitució en clau, bàsicament, castellanista i anticatalanista.

Si no acceptem el dictamen de Gil Calvo en contra del dret a decidir -on impugna la sentència del TC que admet l’hipotètic “dret a decidir”, separant Catalunya d’Espanya- seria com partir per la meitat el nadó del judici de Salomó entre les dues mares en disputa. Més encara  “tindria efectes molt més ‘tràgics’, doncs una vegada el TC ha ‘naturalitzat’ i ‘legitimat’ el dret a decidir, no sembla haver-hi cap possible tornada enrere. Quan la fletxa ha eixit disparada de l’arc acabarà per abastar el seu objectiu. És el destí ‘fatal’ de tot dilema d’elecció ‘tràgica’, com ja veieren Goethe, Nietzsche, Weber i Berlin, la decisió última del qual esdevé esquinçadora i autodestructiva”. Per entendre-ho més clar, al meu parer, sembla que el sociòleg madrileny adverteix que la independència de Catalunya no l’aturaran les sentències dels tribunals espanyols, que, per inconsciència i manca de reflexió profunda de les coses i els mots, li donen ales. Potser apunta o suggereix que cal la força bruta destructiva del poder per retornar els catalans a la gàbia de ferro, perquè els catalans són vistos com els nazis alemanys dels anys 30 veien als jueus: si, per ‘degeneració’ i ‘corrupció’ moral i política, podien causar un destí fatal al món, calia combatre’ls, preventivament, fins a l’extermini, a fi de bé perquè no causaren mals majors; el seu extermini, el seu desposseïment del dret a tenir drets [dels jueus, dels negres esclaus o dels catalans] és la garantia de la pau, del benestar econòmic i de la supervivència de la resta del món [d’Espanya]. En el fons, el problema és la pròpia existència dels catalans que no acceptem ser espanyols, com ens dicten des de Madrid, com afirmava Suso de Toro assenyalant que l’Espanya del tardofranquisme on ell va aprendre el català a TVE 2, havia esdevingut, en la “democràcia”, en madrilenyisme pur i dur, a l’estil de Savater, Gil Calvo, Aznar, Aguirre, Díaz i les seues vomitives admonicions espanyolistes. Fet i fet, una involució dels continguts jurídics, culturals i nacionals franquistes embolicat amb procediments formalment “democràtics”.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER