Vicenç Navarro
Estic preocupat i francamente indignat amb la cobertura mediàtica de la situació a Ucraïna per part dels majors mitjans de comunicació espanyols (incloent-hi els catalans), que està aconseguint nivells dignes del Tea Party d’EUA. Sé que és una acusació forta, però em base en el fet següent. Cada matí, quan m’aixeque, llegesc alguns dels majors rotatius d’EUA i d’Europa, i després llegesc la premsa espanyola. A més d’això, tinc amics a Alemanya i a l’est d’Europa que publiquen en els seus blogs el que està succeint en aquells països. I crec que és molt preocupant l’enorme biaix que apareix tant en la premsa més important basada a Madrid com en la basada a Barcelona, en les quals s’està demoniztant el president Putin com el responsable del que succeeix a Ucraïna, atribuint-li unes ànsies expansionistes i un intervencionisme en aquell país que és la causa de la gran crisi que podria abocar a una guerra entre els països de l’OTAN i Rússia per aturar aquest expansionisme, liderada pel primer per parar les ànsies imperialistes del segon. Una campanya idèntica apareix en la televisió. Per exemple, l’altre dia en TV3 l’“economista de la casa” va explicar les conseqüències econòmiques que produirà a Europa l’imperialisme del Sr. Putin.
Als EUA, els portaveus de la Guerra Freda, amb la hipocresia que els caracteritza, i presentant-se una vegada més com a defensors de la llibertat, estan intentant per tots els mitjans de revifar un complex militar-industrial (contra el qual va alertar el president Eisenhower) que anava de mal borràs amb la retirada de les tropes nord-americanes d’Afganistan. El senador republicà John McCain, màxim exponent d’aquest complex, i defensor de les intervencions a Kosovo i l’Iraq (les dues clarament violacions del dret internacional), ha exigit al president Obama que pose bases de míssils orientats cap a Rússia a Polònia i a la República Txeca. Avui hi ha un intent clar de crear, de nou, una histèria (i no hi ha una altra manera de dir-ho) col·lectiva, demonitzant el president Putin, a qui l’“economista de la casa” de TV3 va equiparar, ni més ni menys, que amb Hitler.
Ja vaig indicar en un altre article que crec haver estat un dels intel·lectuals que ha criticat més la Unió Soviètica, i vaig estar declarat persona non grata pel govern Breznev. I també he escrit molt críticament sobre el que està succeint a Rússia, que dista molt de ser una societat democràtica. Ara bé, també ha de denunciar-se l’enorme manipulació que s’està produint per justificar unes polítiques que són, a més d’errònies, profundament perilloses, i que ens poden portar a un autèntic desastre.
En aquesta demonització de Putin i del govern rus s’ignoren i oculten fets bàsics (vegeu “El que no s’està dient sobre Ucraïna”, part I i part II, en Público), com ara que van ser els EUA i la UE els que van estimular el colp contra un govern que havia estat democràticament elegit, i que va ser substituït per un govern en el qual els nazis (els hereus d’aquells que havien envaït la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial) eren un força dominant, que es va eliminar el caràcter oficial de l’idioma rus en aquelles parts d’Ucraïna on tenia caràcter d’oficial, que es va iniciar una persecució violenta dels ucraïnesos de cultura i idioma rus, tot això emmarcat en una hostilitat clara cap a Rússia. Tot això no ho va iniciar el govern rus.
I, per a major ofensa a les autoritats russes, aquests fets culminaven tot un seguit de accions preses pels EUA i per la UE per continuar l’expansió de l’OTAN (màxim organisme militar fruit de la Guerra Freda) cap a l’Est, una expansió que ha tingut com a objectiu envoltar Rússia de bases militars i de míssils en contra seua. Com bé han assenyalat l’unificador d’Alemanya, el cristianodemòcrata Sr. Helmut Kohl, així com també el canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt, s’ha posat Rússia en una situació insostenible, a la defensiva i acorralada. Rússia no podia tolerar que Ucraïna esdevingués ara una altra base militar de l’OTAN, de la mateixa manera que el govern Kennedy als EUA no podia tolerar una base militar soviètica a Cuba. En realitat, l’hostilitat i expansionisme de l’OTAN cap a l’Est eren clarament provocadors. No ha estat Rússia la que s’estava expandint cap a l’Oest. Han estat els EUA i la UE els que s’han estat expandint cap a l’Est. Era totalment predictible i lògic que Rússia recolzàs l’alçament de la població de Crimea, la majoria russòfona, quan mitjançant el referèndum es va separar d’Ucraïna i va demanar la seua annexió a Rússia.
Va ser el ministre d’Afers Exteriors rus el que va proposar la reunió d’Ucraïna, els EUA, la UE i Rússia, que van aconseguir un primer acord sobre Ucraïna. De nou, els mitjans espanyols han informat de manera molt insuficient sobre aquest acord. La proposta russa recollia l’establiment d’una nova Constitució ucraïnesa, de caràcter federal, que respectaria l’autonomia de les diferents regions d’Ucraïna, i molt especialment d’aquelles en què la majoria de la població siga russòfona. Aquesta Constitució restabliria el rus com el segon idioma oficial de tota Ucraïna, i definiria l’Estat d’Ucraïna com a neutral, sense que pertanyés a cap bloc militar. I el govern ucraïnès expulsaria els nazis del seu govern. Per part russa, el govern rus reconeixeria el nou govern ucraïnès, tornaria a proveir Ucraïna de gas a preu reduït, reactivant les relacions econòmiques amb aquell país, desmobilitzant al seu torn les seues tropes de les fronteres amb Ucraïna, i el ministre rus d’Afers Exteriors fins i tot va obrir la possibilitat que la nova Crimea tingués una relació especial amb l’Estat d’Ucraïna. Gran part d’aquestes propostes van ser acceptades en l’acord, que és un bon acord, aconseguit a Ginebra entre Ucraïna, els EUA, la UE i Rússia.
Com era d’esperar, els partidaris de la Guerra Freda (que són molts) ja han protestat que Occident ha cedit a favor de Rússia i que el tema central, el suposat expansionisme del president Putin, no s’ha tocat. I ara ja s’està indicant que Rússia no ha respectat els acords, quan els qui van ser assassinats recentment, després de l’acord, van ser els ucraïnesos de parla russa, és a dir, els aliats de Rússia.
Però mentrestant el lector espanyol ha estat subjecte a un devessall ideològic en el qual detalls com els que he indicat, tant en els articles anteriors com en aquest, amb prou feines es coneixen a Espanya. És un indicador més que els grans mitjans d’informació espanyols tenen més aviat la missió de persuadir que d’informar. L’absència d’una pluralitat autèntica en aquests mitjans (que s’està reduint encara més) és un dels majors problemes que té la democràcia espanyola, i d’això, com és lògic i predictible, ni tan sols se’n parla en els mitjans.
Publicat a Público (24 d’abril del 2014)
