Toni Mollà
El mes d’octubre de 1994 va nàixer País Valencià i Democràcia, un col·lectiu creat al voltant de la figura de Vicent Ventura i que aplegava un centenar llarg de persones dels àmbits professionals més diversos i amb una incomoditat compartida amb les polítiques públiques. D’una banda, amb les polítiques diguem-ne valencianistes i, de l’altra, del desplegament de les pràctiques estrictament democràtiques. Aquell col·lectiu, en el qual hi havia, per exemple, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón, Vicent Alonso, Alfons Cucó, Vicent Pitarch, Ernest Garcia, Manel Pérez Grau, Rafa Xambó o jo mateix, no va tindre una vida molt llarga. Ara bé, durant els tres primers mesos d’existència, va generar i va publicar una sèrie de valuosos assajos i manifestos sobre els diferents aspectes de la vida social, econòmica, cultural i política valenciana. En una de les seues primeres reunions, celebrada a l’antiga seu de la Unió de Periodistes del País Valencià, l’assemblea de membres em va encarregar un manifest sobre el funcionament de RTVV, als cinc anys de l’inici de les seues emissions. Com tots els altres assajos, el contingut del meu paper va ser sotmés a esmenes de la resta dels socis. En va rebre algunes de molts valuoses de part de Rafa Xambó. De fet, diríem que l’autoria del redactat final del manifest és compartida entre Rafa Xambó i jo mateix. Amb tot, aquell assaig no va eixir mai a la llum pública perquè una part –minoritària, però molt influent, i de militància socialista– dels membres del col·lectiu s’hi van oposar en redó.
Aquell manifest l’he utilitzat jo mateix per a redactar altres papers, articles i assajos. I va ser l’origen d’una col·laboració fructífera amb el sociòleg Rafa Xambó que, anys després, va ser el director de la meua tesi doctoral sobre la mateixa RTVV —La televisió valenciana del segle XXI. Nous factors i noves funcions. Autodiagnòstic i anàlisi de prospectiva
(2005-2010)— i que es pot consultar en línia : http://tonimolla.cat/?page_id=71.
Ara, tancada i liquidada RTVV, faig públic aquell document, que considere d’actualitat absoluta, per si algú en pot traure profit.
Moltes gràcies
Toni Mollà
PER UNA TELEVISIO PÚBLICA, VALENCIANA I EN VALENCIÀ
País Valencià i Democràcia
El dia 9 d’Octubre d’enguany ha fet cinc anys des de l’inici de les emissions de RTVV. Fóra injust menysprear la decisió política que representà la creació de l’ens públic RTVV. Però, vistes les coses amb perspectiva funcional, potser l’únic motiu per a felicitar-nos-en és la seua existència material: la possibilitat oberta d’utilitzar-la d’una manera diferent.
Amb tot, l’experiència acumulada i els recursos utilitzats exigeixen algunes reflexions. Sobretot perquè l’opinió pública valenciana tinga elements de crítica sobre la utilització fraudulenta que s’ha fet de les esperances i les il·lusions dels anys anteriors. I també de la funció social que se suposa a un mitjà de titularitat pública més enllà del simple espectacle televisiu. El col·lectiu País Valencià i Democràcia considera que, al costat de la construcció de l’aparell institucional de la Generalitat i de la mobilització cívica, la RTVV era un altre factor angular per a la consolidació de la mateixa autonomia i la vertebració del país. El balanç, en aquest sentit, no és gens positiu.
Efectivament, l’any 1989 el Pais Valencià va protagonitzar una de les darreres grans mobilitzacions socials gràcies a la qual la pràctica totalitat dels ajuntaments i de les associacions culturals, cíviques, professionals i esportives, les Corts Valencianes i més de mig milió de valencians i de valencianes demanaven una televisió pública valenciana i en valencià. El dia 9 d’Octubre del mateix any, els valencians assistíem il·lusionats a la inauguració de les emissions de la televisió autonòmica. El primer informatiu i la projecció de la versió valenciana de Casablanca són encara els símbols referencials d’un model televisiu que havia d’ajudar a la construcció, d’una banda, d’una oferta informativa rigorosa i professional; i, de l’altra, d’un imaginari de ficció que situara la nostra cultura a l’altura que les circumstàncies exigeixen a una societat moderna, urbana i terciària. La mateixa Llei de Creació de l’Ens Radiotelevisiu establia que els seus objectius fundacionals eren, al costat de l’exercici de la democràcia informativa, la normalització lingüística i la dinamització del sector audiovisual, en un context televisiu conformat per cinc cadenes de televisió monolingües en castellà i on només la televisió estatal realitza informatius territorials amb una certa –per bé que caòtica i irregular– presència del valencià.
Tot plegat feia preveure un model televisiu profundament compromés amb la modernització i la credibilitat informativa –més important que a cap altre lloc de l’estat atesa la feblesa del sector de la premsa escrita valenciana– en la línia del que ha de ser un autèntic servei públic. I, per descomptat, atesa la marginació i la deformació informatives que practiquen les televisions estatals respecte el País Valencià i que reforcen la imatge tòpica dels valencians dins de l’estat. Feia preveure, d’afegit, un fort paper com a instrument de vertebració social, amb la normalització lingüística com a eina de cohesió social. I feia esperar, finalment, una clara aposta estratègica de dinamització de la indústria audiovisual, tant pel que fa a la producció de continguts com al doblatge de la producció aliena. La RTVV es presentava, consegüentment, com el motor d’un sector econòmico-cultural clau en una societat postindustrial com la valenciana. La mateixa Generalitat li atorga, en els seus programes econòmics (PEV II i PEV III), un fort paper d’arrossegament sobre bona part de l’estructura productiva de l’economia valenciana, d’acord amb la característica definitòria d’una petita i mitjana empresa mancada d’una demanda sostinguda. Els sectors professional i industrial del país poden, sense la col·laboració de RTVV, quedar despenjats d’un mercat cada vegada més obert i competitiu.
Però tot això esdevenia el conte de la lletera quan, als pocs mesos d’inaugurades les emissions, el castellà es convertia en la llengua única de la ficció i el valencià es confinava, llevat dels informatius i les transmissions, als programes de temàtica passatista, rural (a voltes clarament anti-urbana) i folklòrica, quan no obertament vulgar i grollera. La RTVV, en contra de la seua principal raó fundacional, esdevenia el reforç de l’autoodi i el meliquisme que tant ha caracteritzat els sectors autòctons antivalencianistes. Correlativament, la RTVV bandejava de la seua programació i fins i tot de la seua audiència potencial els sectors il·lustrats i modernitzadors. Un fet més que simbòlic n’és que Joan Fuster, com Vicent Andrés Estellés o Gil-Albert només van entrar a Canal 9 de cos present. Els tòpics més falsos basats en l’explotació emocional d’uns suposats valors caracterials de l’Horta conformaren la identitat corporativa de la nova empresa, en oposició fins i tot de la imatge de país –avançat tecnològicament, innovador, obert al turisme de qualitat– que emana en altres polítiques sectorials de la mateixa Generalitat. En poc de temps, la televisió pública dels valencians esdevenia un instrument de recuperació del fals idil·lisme del Levante feliz i de les mentalitats i les ideologies provincialistes i genuflexes que denunciava Joan Fuster allà pels volts del 1962. L’antiintel·lectualisme i l’aposta per un model de teleescombraries eren la mostra més evident de l’abdicació de la seua funció de televisió pública. Canal 9, en aquests cinc anys d’existència, ha retroalimentat, precisament, la imatge tòpica del país que hauria d’haver combatut.
Contràriament al que teníem dret a esperar, el model televisiu imposat en aquests anys s’ha caracteritzat per un quadre de trets definitoris convergents que es reforcen mútuament:
1) Recerca obsessiva de l’audiència en un sentit generalista i estrictament quantitatiu sense el més lleu interès per les audiències segmentals i qualitatives. La dictadura de l’audiència i la gestió tecnocràtica pretesament asèptica han estat sempre les excuses del director general, Amadeu Fabregat, que ha arribat a justificar el model de programació “por el hambre de morbo y sexo de la población” durant una sessió de les Corts Valencianes, en una de les majors ofenses parlamentàries que els demòcrates recordem. En cap altre país del món civilitzat s’hauria permés a un càrrec públic una frivolitat tan insultant. L’ús del castellà s’ha justificat, així mateix, per qüestions de l’auditori. Paradoxalment, els valencians han de saber que les pel·lícules de major audiència durant aquests cinc anys han estat Casablanca, Karate Kid, Oficial i Cavaller, Únic Testimoni i La força de la tendresa, totes elles emeses en versió doblada al valencià.
Amb tot, l’aposta per l’entreteniment i una programació amable no està renyida amb una altra per la informació professional, rigorosa i contrastada. La frivolització i la banalització dels continguts informatius en què ha caigut Canal 9 s’oposa també a les tendències més actuals de l’Europa Comunitària en què s’imposa un model de televisió participativa, democràtica i crítica, amb formats àgils i amb forta presència de la cultura i els moviments socials com a estratègia d’integració de la dissidència i com a instrument de diàleg entre les diverses sensibilitats socials i polítiques.
El col·lectiu País Valencià i Democràcia considera que el “compte de resultats” empresarial no pot ser l’enemic, en una televisió pública, de la “sensibilitat social” i del pluralisme. Més i tot si pensem en la uniformització informativa produïda en el panorama audiovisual amb l’augment de l’oferta, les noves tecnologies i els efectes puntuals de la contraprogramació. Això mateix recomana la utilització de trets diferenciadors –llengua, continguts, perspectiva informativa– com a mecanismes protectors de les audiències i dels mercats publicitaris propis. Tot això sense comptar que la lògica comercial i economicista de la RTVV prepara, de fet, el discurs de la privatització que la dreta ja ha començat a difondre. No volem pensar que la direcció de RTVV haja decidit preparar el canvi polític des de dins.
2) La RTVV, durant aquest lustre, ha disposat d’un finançament doble. I, en realitat, quàdruple, gràcies al patrocini institucional d’espais i a la mateixa publicitat institucional. Tanmateix, això no ha obstat perquè el comportament de la programació, com diem, fóra estrictament comercial i fortament hipotecat als interessos de les agències publicitàries d’acord amb aquell axioma clàssic segons el qual les “televisions tenen com a funció principal subministrar telespectadors als anunciants”. El fet inclou una consideració del ciutadà com a simple consumidor en un procés manicomial de narcotització.
Aquesta mateixa aposta ha llançat Canal 9 també als braços de les grans productores privades multinacionals, cosa que ha portat l’empresa RTVV, sobretot els dos darrers anys, a inversions imprudents des del punt de vista econòmic. El desafío de los dioses, Super Rescat o Enamorats o l’actual contracte amb la productora d’Emilio Aragón en són exemples cridaners i costosos. Ara per ara, Canal 9 només sobreviu gràcies al futbol i al cinema que adquireix conjuntament amb la FORTA. La conseqüència més grossa de tot plegat és que aquesta política tapona l’aparició d’una producció autòctona competitiva. Per això, la incentivació de la indústria valenciana, la col·laboració i el reforçament de les televions locals, els convenis amb els sectors cinematogràfic, teatral, de la cançó i complementaris i la coproducció i l’intercanvi de programes amb les televisions de la mateixa àrea cultural s’imposen com a armes que augmentarien la competitivitat en les dites audiències-mercat. La televisió pública ha de demostrar, sempre que puga, que es pot oferir un servei públic amb èxit d’audiència per tal que els competidors tracten d’imitar-la pel prestigi dels seus programes, i no a l’inrevés com ha fet Canal 9 imitant la pitjor televisió comercial. Certament, la televisió pública ha de satisfer els gustos de l’audiència, però no pot oblidar que, si bé al públic li agrada mirar allò que ja coneix, sovint, no sap quines coses li agradaria conèixer. És per això que la televisió pública ha de córrer el risc d’oferir programes nous que puguen enriquir els gustos del públic, ha de promoure la creació, donar a conéixer nous valors i fomentar l’experimentació de continguts i formats, cosa a la qual no s’arriscarà mai la televisió privada ja que sempre juga sobre fórmules confirmades. Contràriament a tot això, Canal 9 ha generat una estratègia uniformatitzadora amb la programació de les televisions comercials que l’ha conduïda a situar-se d’esquena a la realitat social valenciana. En qualsevol cas, els conceptes de finançament i de publicitat, com els de programació i audiència, no es poden definir tampoc amb la mateixa lògica de la televisió privada. Per tant, el rendiment que s’espera de la nostra televisió és més aviat cívic i cultural que no econòmic.
3) Canal 9 ha estat, així mateix, una televisió de continguts socials clarament conservadors, populistes i acrítics pel que fa a la constel·lació de valors, actituds i comportaments que reflecteix, molt en la línia dels partits de la dreta valenciana. La indefinició social i política que massa sovint ha inspirat l’acció de govern del PSOE ha tingut el seu correlat, en Canal 9, en una política informativa que ha reforçat els espais culturals, socials i polítics del bloc social conservador. Canal 9 és l’exemple mateix d’una política que, lluny de dirigir-se als sectors de la població que conformen el bloc social progressista, s’articula molt sovint d’acord amb les exigències de la dreta i, especialment, del seu mitjà de comunicació orgànic (Las Provincias), convertit, des de fa anys, en el guardià de les essències de la vida pública i la valenciania i en un autèntic xantatgista de l’activitat política del país.
La política lingüística de Canal 9, per la seua banda, ha reforçat les posicions aberrants més extremes de la dreta antivalenciana i ha contribuït a la manipulació de les nostres senyes d’identitat, autèntic caldo de cultiu de les ideologies retardatàries, provincianes i victimistes que conformen el conservadorisme autòcton. La televisió, en contra de les visions frívoles, no és un producte comercial desproveït de valors culturals, sinó un agent de socialització determinant en la creació d’una imatge de la col·lectivitat. La creació de la identitat social és, en el cas del País Valencià, la raó primera de ser d’un mitjà de comunicació concebut, precisament, amb el pretext de la normalització lingüística. La llengua és, ara per ara, el tret més distintiu i objectivable d’aquesta identitat. Per contra, una televisió bilingüe com és Canal 9, enmig d’una xarxa d’emissions en castellà, reforça el caràccter problemàtic i difús de la identitat valenciana. El repte clau de Canal 9, en aquest sentit, era construir un espai de comunicació on la identitat equivalguera a la normalitat. Al cap i a la fi, la política lingüística és un subconjunt cada dia més subaltern de la política de comunicació de cada govern. Per tant, la normalització lingüística de Canal 9 –la plena valencianització de les emissions amb un model lingüístic referencial estàndard– té un valor de reforç d’altres polítiques com ara l’educativa, la cultural, l’esportiva i l’econòmica. Els models comunicatius no es poden dissenyar al marge dels models socials i polítics i, per tant, poca incidència tindrà l’acció política si els mitjans de comunicació més influents –la televisió, sense dubte– la contradiuen.
4) El desplegament empresarial i informatiu de Canal 9 ha anat al marge de la realitat valenciana. Això mateix ha provocat la falta d’un consens social que identificara la població valenciana amb una televisió que havia d’haver estat “la nostra” i que, lluny de reforçar el sentiment de pertinença compartit des de Vinaròs a Oriola, ha subratllat la fragmentació provincial i els esperits localistes. Canal 9 havia d’haver complit, així mateix, un paper clarament corrector i compensatori de l’omnipresent xarxa pública de mitjans de comunicació espanyols i de la xarxa privada –totes elles en castellà–, de la immediata televisió per cable i del poder de la parabòlica. I, per descomptat, dels dèficits socials quasi atàvics de la societat valenciana com ara els baixos índexs de lectura, els sentiments fragmentats de pertinença al país i la desvertebració territorial. Contràriament, com apuntàvem adés, ha reforçat, en molts casos, les ideologies disgregadores i les mentalitats pre-científiques. La rica vida cultural de les ciutats mitjanes del país, per exemple, s’ha reduït, en l’espectacle televisiu, a certes transmissions de processons i desfilades al marge de tot contingut cultural mínimament crític o reivindicatiu.
CONCLUSIÓ
Tot ben pesat –i d’acord amb les necessitats sòcio-culturals, econòmiques i polítiques del País Valencià actual–, s’imposa, de manera urgent, un canvi en el model televisu de RTVV que responga també als seus objectius fundacionals. El fet, després de més de 5 anys, exigeix un canvi radical en la mateixa direcció general de l’ens ràdio-televisiu i en la seua gestió empresarial. La planificació i la formulació de polítiques comunicatives arrelades al medi són característiques en les antípodes de la política desplegada fins ara des de la Direcció General de RTVV i el seu Consell d’Administració. La negativa del Director General a aplicar els diversos acords plenaris de les Corts Valencianes pel que fa a la valencianització del mitjà ja seria causa suficient per recomarcar-ne el relleu. La presidència de la Generalitat també hauria de ser més explícita pel que fa a la definició del model televisiu que desitja.
El canvi de gestió, als ulls del col·lectiu País Valencià i Democràcia, exigeix, tal com preveu la Llei de Creació de RTVV, la creació del Consell Assessor amb competències sobre programació i amb criteris de representació social, cultural i professional més que no parlamentària. El seu objectiu primer és vetlar pel compliment dels objectius fundacionals de RTVV dins d’uns paràmetres de democràcia real, convivència i bon gust assumibles per un ampli espectre de la ciutadania, allunyats també de qualsevol pretensió elitista, museística i aristocràtica de la cultura i la vida. La televisió és, per definició, un mitjà de masses. I el seu receptor és la col·lectivitat sencera. Tot amb el benentès que el respecte escrupolós a les minories i els interessos sectorials és també un dels trets definitoris de la teleivisió pública. D’altra banda, la televisió pública és la millor situada per a parlar de i a les minores i per a fer reflexionar la col·lectivitat sobre els problemes generals. La informació independent i de qualitat hauria de ser un segell ben distintiu d’un servei públic, juntament amb la potenciació de la tolerància, del diàleg i del debat, característiques, alhora, centrals de qualsevol socieat democràtica.
En contra de les visions apocalíptiques sobre la perversió intrínseca del mitjà, volem creure en les immenses possibilitats d’incidència social que ofereix i, consegüentment, en la regeneració i la legitimació de la RTVV com a televisió pública, valenciana i en valencià.
País Valencià, novembre de 1994.
