Manuel S. Jardí
En una mateixa setmana, des del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, fins el secretari d’estat d’administracions públiques, Antonio Beteta, passant pel ministre Cristóbal Montoro, tots li han fotut clatellada al governador autonòmic i jefe local del movimiento, Alberto Fabra, a propòsit de la necessitat d’equilibrar urgentment el finançament del País Valencià. Bé, ells en diuen Comunidad Valenciana, perquè els inspira la llei de propietat horitzontal que harmonitza els usos dels espais i la convivència al si dels edificis amb escales i celoberts. Clar i ras: ni un clau. Allò més significatiu, des del punt de vista de l’espectacle, és que quan Rajoy llançava la pilota al còrner –“tiempo habrá, etc.- l’auditori aplaudia amb ganes. Com quan Montoro prometia ajornament del deute i més crèdit als ajuntaments –amb els interessos corresponents, val a dir-, circumstància que confirma la combinació entre síndrome d’Estocolm i masoquisme delirant que afecta la militància del PP en aquest paisatge depredat. Per descomptat, del deute històric no en volen sentir parlar. Senzillament, com a l’època de Zaplana, no hi ha deute històric. Això, en tot cas, correspon a les autonomies de l’Espanya del cereal: Extremadura, Andalusia i resta d’itineraris habituals de don Quixot. I si no fora per a plorar, caldria riure de l’argument exhibit pel mateix Rajoy a l’últim aquelarre de la dreta autocràtica a València: el PP va votar contra l’actual sistema de finançament autonòmic. Li va faltar afegir que bona part dels territoris governats pel PP, incloent el País Valencià, ho van fer a favor.
En la qüestió relativa a la redistribució dels ingressos per al via fiscal, és a dir, els impostos directes i una part dels indirectes, el País Valencià, com les Illes i Catalunya –Madrid menja a banda per factors com ara la capitalitat d’Espanya- són dels que paguen la festa. I l’assignació –en el nostre cas cotització- en concepte de solidaritat territorial és una altra coartada per a l’espoli fiscal. Una constant que patim, si fa no fa, des del 1707. Per si no n’hi havia prou, hi ha la lletra de l’himne (“Per a ofrenar glòries a Espanya…”) i el reforçament habitual d’estereotips a propòsit de la riquesa i el dinamisme industrial del País Valencià, així com la pobresa atàvica d’altres territoris que s’assemblarien a Las Hurdes que va descriure Camilo José Cela. Tot mentida, a poc que s’observen els indicadors econòmics i socials dels darrers lustres. I abans que els representants de l’Espanya de les autonomies s’asseguin, suposadament per a debatre un nou sistema de repartiment, les comunitats espanyoles ja adverteixen la disconformitat amb variables com la població. Faltaria més. Allà ningú té intenció de renunciar a res, ni en prestacions, ni en assignació pressupostària. El PP –ja veurem com respira el PSOE quan arribarà el moment de la veritat- hi juga amb el finançament com en l’espoli hidrològic: regala les oïdes de tothom i hi manté la indefinició fins a l’últim moment. Després actua a favor d’Espanya i dels seus. Sempre. A mode d’exemples, els darrers assalts a l’Ebre i al Xúquer.
Fet i fet, el govern d’Alberto Fabra ja pot esperar assegut qualsevol canvi que alleuge la situació de bancarrota, a la qual tant han contribuït els governs de la dreta indígena. Després de tants anys d’explotació de la mina –amb Gürtel i comissionistes per tot arreu- aquest és el pagament d’Espanya: “habrá tiempo, etc.” Mala època, fins i tot, per a ser botifler. Mentrestant, els rapsodes del federalisme confien a fer taula rassa a través d’una hipotètica reforma constitucional, de manera que territoris com el País Basc i Navarra, mitjançant reforma constitucional, renuncien a les prerrogatives actuals i s’incorporen a un règim general en els intercanvis, comptant-hi amb la generositat dels agraciats perquè deixen d’explotar la mamella. També poden esperar asseguts. I per si faltava alguna cosa, Catalunya ha engegat un camí sense retorn i està a punt de tocar el dos. A falta d’alguna oferta del govern central –per a intentar satisfer negociants i comissionistes de la tercera via-, que, molt probablement, arriba tard. La societat catalana, majoritàriament, ja fa temps que va quatre marxes per davant dels partits polítics.
Conclusió: algú ha de pagar la festa. L’Espanya del cereal acostuma a mirar cap a algunes perifèries perquè s’hi facen càrrec de les factures. Endevinen. Arribats a aquest punt, fóra bo que els partits i coalicions que aspiren a rellevar l’administració patibulària d’Alberto Fabra, concreten com s’ho faran per no acabar generant la mateixa frustració que el senyor François Hollande ha provocat a França. Perquè quan Rajoy diu que “habrá tiempo” per a debatre sobre el finançament del País Valencià, està dient: el que vinga darrere, que arree! Si guanyen els meus –deu mastegar- acataran ordres. I si guanyen els altres, ni un gallet. Mentrestant, la cua de reclamacions va fent-se llarga: ensenyament, sanitat, dependents, mitjans de comunicació i serveis públics…
Espanya ja fa temps que és un mal negoci, però resulta més còmode esquivar la qüestió… i esperar a veure qui ens fot la pròxima clatellada.
Publicat a La Veu del País Valencià (7 d’abril del 2014)
