Visió històrica i problemàtica actual de les Marines: una introducció
“Gran follia és desijar lo que rahonablement no•s pot haver”
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc
Nèstor Novell
Poc en queda d’allò de Gabriel Miró “la calma de la Marina, toda de moscateles”, ni de la matisació que hi afegia Joan Fuster “la viña y el correlato típico, las casitas de campo con el pórtico anexo de riu-rau”. Avui el turisme i l’expansió pels termes municipals de les urbanitzacions disperses, quan no l’abandonament del camp, han fet quasi desaparèixer aquell paisatge típic i idíl•lic, “d’equilibri hel•lènic”, del secà costaner. Només unes poques partides, alguna part d’elles, o certes finques grans amb la seua alqueria -potser convertida en hotel- de la burgesia de la pansa del segle XIX, perviuen envoltades de casetes, xalets i urbanitzacions disseminades.
L’interior de les Marines és un seguit de valls de secà: Vall d’Ebo, Vall d’Alcalà, Vall de Gallinera, Vall de la Rectoria, Vall de Laguar, Vall de Pop, Vall d’Aixa, Vall de Guadalest, Vall de Tagarina/Sella -el país de les muntanyes en paraules de Jaume I-, dedicades històricament al conreu de blat, farratges, ametles, garrofes, vinyes, olives i cireres; avui, excepte els dos últims, en franca decadència. També ha desaparegut la ramaderia. Però han aparegut urbanitzacions a dojo. En algunes d’aquestes valls encara es pot sentir el parlar salat dels repobladors mallorquins del segle XVII.
En visió de Baltasar Porcel:
“(fuimos) a las altas montañas interiores, un bárbaro sistema de pétreos lomos arrasados. Con el escalofrío de la leprosería de Fontilles, cercada de risco en risco por otra muralla china. Y, al fin, descendemos al hondo y largo valle de Gallinera, pródigo en bancales de cerezos entre los que asoman las recoletas aldeas, de donde cuatro siglos atrás fueron expulsados los moriscos –al fin bereberes, somos los mismos– para repoblarlos por mallorquines que huían de la hambruna: en Benissivà se establecieron los de mi pueblo, constato atónito que en uno y otro aún se apellidan Alemany”.
La població de les Marines, que assisteix incrèdula al creixement desaforat dels seus pobles amb persones nouvingudes de tot arreu, també té ben viva la seua emigració massiva de principis de segle a Orà, com molt bé ha recuperat els testimonis documentals de Juli Esteve , o anys després a EUA i a Argentina, on alguns varen triomfar, com l’ondarina Josefina Terentí a Broadway i altres tornaren al cap de pocs anys, com Josep Gil Gavilà que va relatar en vers la seua aventura:
Antes de posar els peus a terra
vaig sentir una veu molt dolça
que directe a mi em cridava
i era l’amo d’una fonda
Francisco Sendra li diuen
a eixe amo de la Fonda,
que la seua família en Orba viu
i ell en New York encara s’encontra
Els anys 50 són els de l’emigració a França i dels anys 60 són les veremes a l’Occitània.
Les Marines es presenta històricament com una comarca pobra dedicada als conreus de secà i, en molts pobles apareix, amb certa importància, la producció de seda, una activitat en la qual les dones realitzaven un treball molt important en la cria del cuc, la collita de la morera i el filat: Alexandre Bataller ha recopilat el mots de la seda, on podem trobar nombrosos textos relatius a la sericultura:
¿Què se’m dona que et visit
un galan i altre galan
i els estigas avivant
com cuchs de seda en lo pit?
En molts pobles feien ús del margalló, l’espart, el vímet, la pita, el lli o la bova. Segons Cavanilles:
“la falta de frutos que les niega o escasea el suelo ingrato, la suplen con la industria de texer lienzos ordinarios, en que se ocupan ordinariamente mugeres y muchachos . “
Les sequeres, la manca d’aigua i d’adobs, la recerca de jornal temporal a altres comarques no permetien més alegries vitals de les que gaudien els pobles de la costa, pescadors, necessitats de cercar captures amb les petites embarcacions de vela als llocs més inimaginables i llunyans i, quan no, completar els ingressos amb el contraban.
El folklorista d’Altea Francesc Martínez i Martínez ens fa un bon retrat de la vida de les Marines reflectida en els costums alimentaris
“El menjar de calent sol ser de nit: a mig dia només mengen pa i companatge, i de matí, sopes de café o de llet; les sopes les prenen en una escudella molt gran que s’ompli ben plena. El recapte que s’emporten al camp els treballadors consisteix d’ordinari en pa i anxova o melva: siga lo que siga, s’ho mengen poc a poc, i amb faca o navalleta van tallant trossets de companatge i de pa. Ningú no menja a mos redó.
Generalment només mengen carn els malalts i els rics. Quan no hi ha peix fresc, es tira mà a la saladura, que es consumida en grans quantitats, particularment la melva, la cavalla, el “bull” o ventre de tonyina, el budellet de la tonyina, el sangatxo o sobres de tot lo més roïn de la tonyina, l’anxova de sardina, però els més rics d’aladroc, i també el bonyítol, el bacallar, l’ou de tonyina i la moixama
Les llepolies del temps de fred solen ser els moniatos i carabassa al forn.”
No és d’estranyar la tragèdia de la lepra, un mal endèmic del Mediterrani associat al consum intensiu de la saladura de peix – és a dir, la pobresa- que incidia amb especial virulència a aquesta comarca. El malalt era, fins entrat el segle XX, expulsat del poble i de la família i havia de viure abandonat a les serres. La família procurava deixar-li en llocs convinguts alguns queviures mentre el leprós anava vivint isolat la seua decadència física.
L’època de les collites a les comarques veïnes suposaven una ocupació temporal. La sega de l’arròs a la Ribera unia en la necessitat la gent de la mar i la gent dels camps de les Marines, els anomenats blavets, foren de de Benialí o d’Altea. Com han arreplegat Tono Fornés i Juan Gargallo:
A la Ribera he vingut
a menjar-me quatre qüernes;
És tanta la fam que tinc
que fins els ulls em fan llüernes
Aquestes valls de les Marines visqueren, ja al segle XIII, les sublevacions de Muhàmmad Abu-Abd-Al•lah ibn Hudhayl as-Saghir, conegut com Al Azraq, el d’ulls blaus, cabdill andalusí dels castells de Polop, Tàrbena, Castells, Xeroles, Margarida, Gallinera, Alcalà i Perpuxent. També aquestes foren terres de refugi dels agermanats i focus tradicional de bandolerisme, en segles més recents, com ha quedat palés a la toponímia local: el Mascarat, el Coll dels Raptes/Rates. Així que, si la costa era perillosa pels pirates, corsaris i contrabandistes, la muntanya era un territori famós per ser terra de bandolers i refugi de proscrits com Miquel Fullana, Palloc, Mitjana, o el tio Sales.
Perquè la conquesta de les Marines per Jaume I es va fer rodejant aquest territori muntanyenc, pel nord-oest fins Xàtiva i Biar, per la costa l’almirall Pere Eiximén d’En Carròs anà incorporant les noves ciutats a la corona. Després altres almiralls com Roger de Llúria i Bernat de Sarrià consolidaren el territori. El cor del que avui en diem les Comarques Centrals Valencianes va continuar sent de població majoritàriament musulmana, un terreny molt agrest que, fent ús dels antics camins de ferradura, permetien i permeten als seus habitants una ràpida comunicació entre les diverses valls de les Marines i del Comtat, la veritable xarxa que conforma i explica les Marines en la seua totalitat. Amb la dramàtica expulsió dels moriscos, el 1609, les Marines perdé 2/3 de la seua població. Només a la serra del Penyal de la Vall de Pop, a la muntanya del Cavall Verd, es concentraren èpicament 17.000 musulmans per a evitar la seua deportació. Tot plegat, una història que el folklore popular ha institucionalitzat en les festes de moros i cristians, especialment famosos a Callosa d’en Sarrià i la Vila Joiosa.
El 1845 Pascual Madoz escrivia:
“Los caminos que cruzan este part. (partit judicial de Callosa d’en Sarrià ), apenas pueden llamarse tales; porque son estrechas y muchas veces peligrosas veredas, que van ladeando escabrosos montes de que tanto abunda. De cada uno de los pueblos que comprende, parten dichos senderos, por lo que apenas pueden ir caballerias cargadas, sirviendo de comunicación entre los hab. de este terr. y poblaciones limítrofes. De todos ellos los más principales son: el que desde Callosa conduce por el S.E, a Polop, Nucia i Altea en dirección de Alicante; por el O. al valle de Guadalest a Alcoy; y por el N. a Bolulla, Tárbena, Parsent i Valencia. Es también quizás uno de los mejores el que viniendo de Denia va ladeando la costa por Benisa, Calpe, Altea hasta Alicante. Todos estos, sin embargo son de herradura, y de desear fuera que se llevase a efecto la carretera tantas veces proyectada desde Valencia a Alicante por la marina, en cuyo caso ganaria mucho este territorio.”
La carretera de la costa, la N-332, no seria realitat fins les darreries del segle XIX.
Però seria del tot incomplet veure les Marines només des de terra estant. A les Marines trobem diverses ciutats que han crescut vora mar, Dénia, Calp, Altea, la Vila Joiosa, cosa no massa comuna a les terres valencianes ateses les insalubres marjals i les constants ràtzies morisques. Pobles de tradició marinera, de pescadors i de comerciants, oberts a l’intercanvi i a la relació, buscada o obligada, amb els altres ports del Mediterrani. Tono Fornés escriu:
“Arribats a llevant del far, la serra Gelada mostrava els penya-segats impressionants, elevadíssims, de les penyes de l’Arabí. Més enllà, es deixava veure l’ílleta Mitjana i, encara lluny, l’illa de Benidorm. A popa, Altea s’hi destacava contra la piràmide blavenca del Puigcampana sota una llum quasi dolorosa –una llum una miqueta farinosa, calcinada – que obligava a aclucar els ulls .”
La caiguda de l’antic règim va facilitar l’adquisició d’importants finques per part de comerciants portuaris i urbans, especialment de la ciutat de València, i l’orientació dels petits i mitjans propietaris locals cap a l’agricultura comercial. A les darreries del segle XIX, i fins l’arribada de la fil•loxera, el comerç de la pansa va consolidar una burgesia comercial i va atraure empreses estrangeres i una aliança d’interessos i familiars entre comerciants estrangers, burgesia francesa provinent del comerç de la seda i la petita “aristocràcia local”.
Les activitats de cabotatge que feien petits ports com els de la Vila, Altea i Calp i, especialment, des del desenvolupament del port de Dénia, amb el tren Dénia-Gandia-Carcaixent i el Dénia–Alacant, i la construcció de la N-332, fomentaren aquesta nova agricultura d’exportació i una petita indústria local molt lligada a l‘activitat de la pansa i al creixement urbà. També començaren a créixer els productes de secà com les ametlles, l’oli i les cireres, adreçades als ara assequibles mercats urbans i, com no, en aquelles contrades d’horta rica i esponerosa, allà on arribava l’aigua i les valls s’obrien: hortalisses i taronges. És aquest paisatge el que evoca míticament Gabriel Miró.
La costa, fins els anys 60 del passat segle, és a dir, fins l’arribada de la indústria turística, o millor dit, de l’especulació urbana, era un seguit de poblets de pescadors que res no tenien a envejar, per ser idèntics, als pobles costaners de les Illes Balears. Tot això ha desaparegut amb una avidesa només explicable a la tradicional pobresa d’aquestes terres. D’aquell món només ens n’ha quedat la mar, una costa accidentada plena de cales, les llotges de peix i una cuina tradicional de base marinera ben cuidada i diversa, a base de arrossos mariners, suquets de peix, saladures i marisc.
Des dels anys 1960 el turisme es converteix en el principal sector econòmic de les Marines, i la construcció de l’AP-7 vorejant les àrees turístiques li donaria al sector un impuls definitiu. El turisme provocarà la desaparició de les indústries tradicionals en la majoria dels pobles i encetarà el procés d’una accelerada urbanització. Segons Fernando Vera :
“La construcción del espacio turístico valenciano guarda una estrecha relación con la estructura agraria prexistente, hasta el punto de que las diferencias entre áreas, en cuanto al modo de ocupar el suelo y generar la oferta turística, se justifica sobre la base de distintos sistemas agrarios que condicionan la organización territorial.”
Les terres de secà, les faldes de les muntanyes litorals i la relativa concentració en mitjanes i grans propietats, marcaran des dels seus inicis, el model d’urbanització extensiva del sector turístic a les Marines.
Bernat Capó relata que en arribar a Beniardà, i en veure’l que era foraster, de seguida li ofereixen la venda d’uns bancals des d’on es podia veure la mar. I s’exclama: “D’un temps ençà tot el món vol vendre els seus camps. Massa xalets i massa estrangers”. És a dir, als finals dels 70 el procés ja començava a tindre consistencia.
El creixement i l’expansió immobiliària va agafada de la mà de les successives crisi de rendibilitat agrària i, com no, del control de l’aigua. Tant a Dénia coma a la Vila Joiosa et diuen la mateixa frase: “A la Marina qui té l’aigua té el poder”.
Amb la crisi profunda del sector agrari, l’envelliment poblacional i la incapacitat de modernització competitiva en un món global, hem assistit a la venda total del territori, procés que ha estat facilitat per la poca consistència civil d’un país on, la transició democràtica i l’autoreconeixement com a societat i cultura diferenciada, es va saldar amb un mer vernís formal.
L’absència d’un model territorial amb capacitat de fixar un criteri d’ordenació global del sòl, actuacions sectorials descoordinades i planejaments municipals juxtaposats, ha provocat una organització espontània de l’espai turístic de les Marines, sens dubte extensible a la majoria del litoral valencià, i tot sobre la base d’una organització tradicional agrària, la qual ha perdut la partida en la seua relació amb els rendiments immobiliaris. El resultat d’aquest procés “turístic”, que ha desembocat en la “bombolla urbanística”, és ben eloqüent i observable:
* Polarització dels serveis i d’iniciatives públiques i privades a l’eix costaner en un teixit urbà difús.
* Molt feble xarxa de serveis comarcals o supracomarcals que facilitara la cohesió territorial i funcional entre costa i interior
* Privatització del paisatge amb la corresponen pèrdua, tan d’un dret de la persona, com d’un dels atractius més importants de diferenciació i qualificació de l’espai turístic.
* Escassos i poc cuidats espais naturals, ofegats per les construccions circumdants que impossibilita la creació de corredors i itineraris mediambientals. Les Marines tenen 4 parcs naturals: Serra Gelada, el Penyal d’Ifac, el massís del Montgó i la Marjal Pego-Oliva.
* Consum de sòl fins a límits insuportables, en assentaments residencials dispersos, de tipologia i estructura repetitiva, amb dèficits en equipaments bàsics, infraestructures de sanejament i comunicació
* Insostenibilitat de les urbanitzacions disperses, tant per a la dotació de serveis públics com per al manteniment de les infraestructures.
* Greus problemes de mobilitat i dependència exclusiva del cotxe particular
* Insuficient oferta hotelera, sense empreses i iniciatives de promoció de la indústria turística i amb un excés de places en habitatges i apartament no declarats, amb l’excepció de Benidorm
* Teixit urbà difús, incrustat en la trama rural tradicional, amb espais rurals desarticulats que destrossen el sistema de relacions entre les poblacions i entre elles i els camp.
* Escàs grau de recuperació del patrimoni ambiental i cultural, tant del municipis de la costa, com particularment dels municipis de l’interior, per als quals, aquest és un tema clau de diferenciació turística.
* Model constructiu en grans urbanitzacions aïllades, normalment per a residents estrangers, que impossibilita les relacions socials, humanes i culturals entre els residents i, entre ells i la població valenciana.
* Pèrdua progressiva dels beneficis de la promoció i la construcció immobiliària, els quals han passat de petites i mitjanes empreses locals a mans de grans companyies de fora el territori.
