Manuel Alcaraz
L’enquesta de la SER que preveu la victòria de les forces d’esquerra en les pròximes Eleccions Autonòmiques valencianes és molt significativa, per diverses raons: A) És el primer sondeig públic en què, amb claredat, s’estableix aquesta tendència. B) Com que les enquestes configuren l’opinió pública, marca un abans i un després, tot oferint un argument d’autoritat al qual referir-se a partir d’ara, posant al PP a la defensiva, per vegada primera des de fa molts anys. C) Marca alhora coincidències i divergències amb altres sondejos d’àmbit estatal i configura un panorama inèdit en diversos aspectes. Per tot això, i amb les degudes cauteles, podem proposar conclusions prenent com a base les dades de l’enquesta.
1.- És irrellevant que el PP siga la força més votada, atès l’immens cabal de recursos que encara posseeix. El seu declivi és més que notable i el volum de la pèrdua de suports significa una mica més que un cansament del qual podria recuperar-se amb hipotètiques xifres macroeconòmiques. Una sagnia d’aquesta envergadura indica que fragments clau de l’electorat que li foren fidels ara se n’han apartat i el fan responsable d’alguna cosa que va més enllà d’una mala gestió de l’economia. Són sectors de les classes mitjanes que s’han estimbat per l’escala social i que no solament no troben expectatives de reubicació social, sinó que es mostren humiliats per la corrupció i el balafiament. En certa manera el desviament de vot mostra certa culpabilitat: hi ha molts electors del PP que dubten en aquest moment entre justificar el seu vot anterior per “haver estat enganyats”, assumir amb un cert civisme el seu caràcter de còmplices del desastre o refugiar-se en la relativa evidència que no tenien opció real a la qual votar. O les tres coses alhora. Potser tot això explicaria la derivació de vots cap a UPyD, una formació que s’instal•larà en una contradicció: un electorat conservador –lligat per fils de nostàlgia a l’etapa daurada del PP- i un discurs presumptament rupturista. En qualsevol cas, no guanya tot el que perd el PP, però si ha de créixer més ho farà a costa del partit conservador, impedint una aliança amb possibilitats de governar. D’altra banda, en les Autonòmiques el vot va molt lligat a les Municipals, i la seua presència en aquest àmbit és complicada.
2.- S’enfonsa el bipartidisme. La suma de la intenció de vot de PP-PSOE és del 50%, quan la sèrie històrica del vot dels dos partits principals ha estat (percentatges arrodonits): 1983: 71; 1987: 69, 1991: 72, 1995: 77, 1999: 75, 2003: 84, 2007: 88, 2011: 79.
3.- El PSPV-PSOE ha d’optar entre ser l’actor secundari en un govern amb el PP, cosa que ningú imagina de què li serviria –ni tampoc al poble valencià– o bé liderar un tripartit. L’enquesta revela que la majoria de l’electorat prefereix aqueixa fórmula de govern, sobretot el de l’esquerra, i especialment el de Compromís –però fins i tot s’hi mostra d’acord un 7’9% dels electors del PP–. Dit d’una altra manera: l’electorat és més decidit que els líders d’esquerra, refractaris, sota el foc interessat del PP, a reconèixer les seues bases. Per tant l’únic lideratge que li serveix al PSOE és el que conduïsca a aqueix tripartit, actuant amb claredat, sense ambigüitats ni tacticismes. Només d’aquesta manera, potser, frenaria el seu desgast, perquè l’enquesta revela una important pèrdua d’escons. És la collita de moltes sembres. Però la definició del tripartit no pot deixar-se en mans del PP: han de ser les forces d’esquerra –que cada vegada es veuran més pressionades en aquest sentit per sindicats, moviments cívics i sectors de la premsa– les que hauran d’aclarir que hi ha diversos models i que la prudència aconsella deixar per a després de les eleccions la seua definició última. Però que és un principi d’acció compartit amb el poble d’esquerres, i irrenunciable en aquest momento, la voluntat explícita d’acord per a formar una majoria parlamentària que done suport a un govern de progrés. Un govern estable, perquè la governabilitat és un valor que apreciarà l’electorat. I absolutament imprescindible per a la gestió que les esquerres van prometent allà per on passen. L’electorat ha de saber que una cosa és la rica pluralitat de l’esquerra i una altra la seua estèril atomització.
4.- Compromís es converteix en força decisiva per primera vegada, a la qual cosa contribueix l’elevada valoració de Mònica Oltra –en la meua opinió, més que merescuda, i que recorda que els polítics i polítiques de carn i ossos aporten valors que no hi ha manera de trobar en els que fabriquen els gabinets d’imatge. Això representa una alteració clara en el sistema valencià de partits, i més quan tindrà un reflex exponencial en les Municipals. Compromís és la força que més increment d’intenció de vot aporta a l’esquerra i passa d’estar a 21 punts del PSOE (Eleccions anteriors) a només 6’2 punts. La suma del percentatge previst de Compromís i EU supera en 6 punts al del PSOE. Vet ací un panorama complicat per al PSOE, però serà la seua responsabilitat gestionar-lo amb saviesa. El que és clar és que no li val de res menysprear les altres formacions al•ludint al “vot estètic”, “radical” o qualsevol ocurrència de l’any de la picor. Bé està no exigir-li girs a l’esquerra: n’hi ha prou amb exigir-li que no seguisca perdent espai propi. Però més gran, en certa manera, és la responsabilitat de Compromís. Les velles ferides amb EU han de tancar-se, ha d’evitar recrear-se en les reticències enfront del PSOE i ha de començar a imaginar-se força de govern i no solament oposició. A les sessions del Consell no s’hi va amb samarreta reivindicativa ni els líders dels moviments socials poden confondre’s eternament amb el conjunt de l’electorat. Saber entendre i gestionar la complexitat de la realitat i la transversalitat de les alternatives és el gran repte que té per davant. Però a ningú li hauria de sorprendre si segueix convencent més que cap altra força. Malgrat tot és qui millor està propagant la il•lusió i la coherència, qui més fe ha mostrat en la plausibilitat del canvi. I ací estan els resultats.
