Sico Fons
Estava jo l’altre dia, assegut sobre un tamboret a frec de taulell de bar observant, amb gran interés, l’alegre i sempre fascinant tràfec de bombolles que es produeix dins l’interior del meu got de cervesa, quan de colp i volta, unes veus properes em van cridar l’atenció.
Vaig desviar la vista dissimuladament cap a la meua dreta i hi vaig veure dos xicots que semblaven mantenir una conversa en un to de veu un poc —val a dir— alt per a allò que entenem com a educació elemental, però ben habitual, precisament, en un local com aquell. Crits, lamentacions, rialles i improperis s’hi barrejaven amb alegre impunitat; que per això estan els bars.
El tema, però, en aquella ocasió, no era, com d’habitud, de futbol, de dones o economia, sinó de política; concretament de Catalunya i el seu desig —o el de part de la seua població— d’independència.
“A Artur Mas se li ha ficat al cap independitzar-se d’Espanya, vés tu a saber per què, i vol arrossegar amb ell tota la població de Catalunya”, va dir un dels xicots que semblava una mica major que el seu interlocutor.
“Artur Mas no és que vulga la independència”, va replicar el més jove, “senzillament es deixa dur per un corrent multitudinari que l’arrossega cap a la independència. No s’atreveix a oposar-s’hi i intenta traure’n profit. Si li ix bé jugada, quedarà als llibres d’història com el gran el pare de la Catalunya independent”.
“No sé; potser tens raó”, va continuar el major, després de fer un bon glop a la seua botella de cervesa, “però la resta d’Espanya ja està farta d’aguantar Catalunya. Tota la vida xuplant de la mamella, i ara que les coses van malament, decideixen abandonar el vaixell i deixar-nos a soles?”.
“Què?”, exclamà, preguntà l’altre, “Xuplant de la mamella de qui, de què, de com? Qui t’ha dit això, la Razón, l’ABC o el Mundo? Per favor, una mica de serietat. Per a la teua informació et diré que Catalunya sempre ha estat la regió, comunitat o com vulgues dir-ho, més rica, pròspera i productiva d’Espanya. Junt a Euskadi. El Principat de Catalunya és el que més diners aporta a les arques de l’Estat. Quan has vist que una regió, comunitat, contrada o com punyetes es diga això, pobra i miserable econòmicament, vulga independitzar-se de la resta d’un estat del que depén? T’imagines Extremadura o Andalusia o Castella la Vella o la Nova o la joveneta o la de la Tercera Edat —o com hòsties es diguen aquests indrets— demanant la independència?”.
“No ens enganyem, germà, si els catalans volen la independència, estan en tot els seu dret d’obtindre-la, i és ben poc ètic que Espanya s’hi negue. Si els espanyols tenen tan avorrits els catalans, perquè no els deixen anar-se’n. Deurien estar-ne contents i facilitar-los la secessió”.
“Per mi se’n poden anar quan vulguen”, replicà l’altre, “i els faria una muralla ben alta de 10 metres d’alçada perquè no se n’isquen”.
“Escolta, valent”, prosseguí l’independentista, “la muralla potser sí que la faran, però no serà com dius tu. Faran una muralla de 10 no, de vint metres d’alçada i amb navalles ben esmolades dalt de tot —que això sí que saben fer-ho bé els espanyols— al riu Sènia per a separar-nos els valencians dels catalans; no siga cosa que els servim d’exemple i vulgam, junt als balears, unir-nos també als nostres germans de parla i cultura”.
L’altre hi quedà pensant amb rostre realment pensatiu i afegí finalment: “Doncs em pense que tens raó. De moment, la muralla ja estan construint-la i ja ens hem quedat sense TV3, Canal 9 i Ràdio Catalunya!”.
“Tu veus? Van a pels valencians i els balears, i si no ens espavilem, de nosaltres no en quedarà ni el pollegó”.
“Mal negoci, germà, van fer els nostres avantpassats ajuntant-se amb eixa gent. Es van passar més de tres segles xuplant la sang a les colònies americanes, i quan les van perdre, necessitaven altres terres per a continuar fent el mateix. I qui la va pagar? Nosaltres, els catalans, els valencians i els mallorquins; ah, i també els bascos”.
“Però resulta que els catalans —que són més sabuts que nosaltres— ja se n’han cansat, han dit prou i se’n volen anar; i si no ens espavilem, els valencians i els mallorquins, ens quedarem ben fotuts”.
“Doncs saps què t’he de dir, germanet”, va replicar ara el que sens dubte era germà major, “que trobe que tens tota la raó del món. I ben soques que serem els valencians si no deixem que s’apanyen com puguen o vulguen els castellans i ens unim als catalans i als illencs. I per cert, una curiositat ben curiosa que et vull comentar: demà he d’anar a Alacant amb el meu cotxe i bona cosa de diners que hauré de pagar de peatges, si no és que no vull morir-me d’avorriment i desfici circulant per la carretera nacional. I si desitge anar a Tarragona, Barcelona, o Girona, més diners encara. Llavors, pregunte jo, per què un castellà o un andalús, pot viatjar de bades per la seua terra i nosaltres hem de pagar contínuament impostos revolucionaris?”
El germà menut se’n va fer un fart de riure’s per a finalitzar dient: “Això, germanot, és una espècie de metàfora representativa de la nostra realitat. L’antic regne de Castella —amb Extremadura, Andalusia, Múrcia, etc.— no ens deixarà anar-nos-en mai de bon grat. I això és així per la senzilla raó que ens necessita. Però no ens ho agraeix, ans al contrari; ens prohibeix la nostra llengua, ens nega la nostra cultura, ens tanca els mitjans de comunicació, ens carrega de tota mena d’impostos fiscals i després espera que, submisos i lleials, els agraïm el fet de pertànyer a la seua gran nació. Per tant, et dic i afirme que el fet de desitjar la independència no és cap vel·leïtat de persones capricioses o egoistes; és en realitat, una pura qüestió de voler sobreviure. Espanya ens mata, i si no ens en separem, perirem, morirem, ens extingirem… o ens extingiran”.
I de sobte, el germà major va alçar amb decisió el cos i la seua botella de cervesa i va fer: “Prou, s’ha acabat! Volem la independència. O ara o mai!”. I el menut, tot colpejant la seua botella amb la d’ell, li va etzibar, aixecant-se també: “Visquen els Països Catalans!”.
Jo, per la meua banda, vaig pegar l’últim glop de la meua moribunda botella i vaig eixir al carrer a fumar-me una cigarreta. Ai, no sé com hi ha gent que no li agraden els bars!
Publicat a El Punt Avui, dijous, 20 de febrer del 2014
