Albert Ferrer Orts
Els que per un motiu o un altre, quasi sempre per qüestions laborals relacionades amb la situació que travessa el país, hem tingut que fer les maletes i buscar un lloc en qualsevol part del món ens trobem amb la desagradable sorpresa -sempre que tenim l’oportunitat de tornar al lloc en què vam nàixer- de, a més de comprovar que la cosa pinta francament mal, saber que no som benvinguts o que si ho som només experimentem eixa sensació prop dels nostres, dels que veritablement creuen amb nosaltres i en les nostres aptituds i valors.
Faig aquest referit per a tot aquell curiós que, interessat en el dia a dia i en el que esdevé més enllà de l’ombra que projecta, sovint escolta o llegeix què és el que passa amb la sagnia constant d’universitaris que es busca la vida lluny d’on hauria de treballar, per allò de tornar a la societat la seua vàlua, els coneixements i les habilitats que li són inherents després d’haver obtingut qualsevol dels graus acadèmics (i l’habilitació professional) a què la universitat casolana prepara i faculta.
Espargits per mig món, segurament repartits també per l’altra meitat que mai no anomenem col·loquialment parlant, una autèntica multitud dels que hauríem de tindre la possibilitat d’apuntalar els assoliments aconseguits en les darreres dècades i catapultar-los en benefici de la societat que els generà, al remat el fruit madur de l’esforç de generacions pretèrites i presents, se’ns està condemnant flagrantment i sense pietat no només a l’ostracisme més improductiu i erm sinó directament a l’exili.
No ens enganyem, a hores d’ara ningú ens vol i per tant ningú ens necessita. Sobrem. Eixe és el drama que pocs volen reparar, molts silencien i, els més, directament obliden per allò que menys competència i dolors de cap.
El fet que, per exemple, se’ns considere estrangers entre els nostres (què més dóna que inclús havem tingut l’oportunitat de cotitzar generosament a la Seguretat Social i a Hisenda, per no esmentar els costos que evitem a l’Administració i les divises que puguem injectar a l’economia casolana) i, a partir de l’1 de gener, puguem perdre l’atenció sanitària si residim més de tres mesos fora, és de tal calat i envergadura que si no fóra perquè és rigorosament cert, pensaríem que és producte d’un malson o una broma pesada, mai maniobra dels nostres governants i de la democràcia en què suposadament s’emparen.
Perquè a l’estranger, per bé que ens tracten en els països d’acollida, també ho som i les adaptacions a les novetats no són qüestió ni d’un mes ni tampoc d’un any quan arribem més que preparats a donar el millor de nosaltres mateixos, directament a exprimir-nos en benefici de qui ha cregut en la nostra capacitació i, consegüentment, pretén obtindre legítims beneficis.
Tot no està en marxar, a l’aventura o no, ni en ser ben rebuts. Tot no acaba ací, més bé comença l’acoblament al territori, al clima, a la llengua, a la gastronomia, als costums, als horaris… en una cursa no exempta de reptes, com tampoc de dificultats que apareixen sobre la marxa.
Sabem, constatem fefaentment, que d’on provenim destorbem i ens volen ben lluny, que el país se les pot arreglar sense el nostre concurs humanament i professionalment primmirat on per no constar ni constem en les llistes d’aturats, ni en les dels beneficiaris d’ajuts socials, ni en les d’espera d’ambulatoris i hospitals, ni en les manifestacions clamant per la justícia, tret dels llistats dels bancs per les hipoteques que puntualment hem de satisfer, dels impostos consegüents i dels de totes les ignomínies que puguem imaginar i més encara.
Curiosament, les generacions més competents són tractades com a deixalles tòxiques de les que cal desempallegar-se quan més aviat millor. I això no fa tremolar cap consciència, ni tampoc apura els sindicats ni els partits polítics, ni fa eixir ningú al carrer, tal qual passa al sí de les universitats en què ens hem format i en què continua formant-se més i més carnassa a pesar de les taxes i de les retallades que no cessen.
Tenim tatuat a la pell l’exili i exiliats ens considerem per tots els motius que he referit abans i per altres que prefereix silenciar, però que el lector sabrà endevinar sense gaire esforç.
Publicat a El País, l’11 de febrer del 2014.
