Joan del Alcázar
El PP, tremolós i dividit, no sap com treure la llengua a passejar per a amagar misèries internes.
Al món, ja ho sabem, hi ha països normals i uns altres que no ho són. Els que podem encabir sota aquest rètol són aquells que, entre altres moltes coses, saben quina és la llengua que parlen. El nostre país, amb tantes virtuts i bondats, malauradament no és un país normal. I no ho és perquè hi ha gent que fa molt de temps que s’entesta que no ho siga. Si més no en matèria de llengua.
En Amèrica han estat molts i greus els problemes entre els diversos estats que comparteixen frontera; alguns fins i tot han pogut arribar a la guerra en èpoques de la seua història republicana. No obstant això, ni els uruguaians tenen problema de denominació de la llengua que parlen amb els argentins, ni els xilens amb els peruans, ni els colombians amb els veneçolans, ni els hondurenys amb els nicaragüencs, ni els mexicans amb els cubans per a ser cadascun el que són i admetre sense problema que parlen espanyol. Amb moltes variants pròpies de l’espanyol d’Amèrica, tan estudiades, però amb un consens absolut pel que fa al nom de la llengua que fan servir: la de Cervantes. Diferències poden haver-ne entre el portuguès de Brasil i el de l’antiga metròpoli ibèrica, però tots dos connacionals entenen que parlen la llengua de Camões. I que anem a dir de l’anglés d’Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda, Austràlia, Canadà o els Estats Units d’Amèrica? Que no són cadascun dels parlants nacionals del seu país sense que això siga obstacle per a que es reconeguen com a parlants de la llengua de Shakespeare.
A casa nostra les coses són més complicades. El PP torna amb la matraca del valencià i el català. Una vegada més, i són ja incomptables les ocasions, el Partit [dels nostres] Pecats desafia la romanística internacional i el sentit comú més elemental, i torna a castigar-nos les neurones amb sentències delirants que si foren sinceres ens farien sentir pena pels seus emissors. Tanmateix, cal no patir el més mínim. Ells saben que estan mentint, una vegada més. Senzillament fan i diuen el que creuen que els convé, electoralment parlant. El darrer exemple és el del MHP Fabra, un home que fa temps que va perdre la noció del ridícul –si és que la va tindre de jove- qui va preguntar –en castellà, clar; tot i que la cosa venia a propòsit de qué és el valencià- si l’oposició porta la senyera o la quadribarrada.
Ells saben, -si més no els que tenen el batxillerat acabat, com és el cas de Fabra-, que allò que ha dit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’única cosa que es pot dir: que la llengua dels valencians és la “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”.
Darrere de l’oposició del PP a l’Acadèmia no n’hi ha més que la voluntat de jugar una altra vegada amb el fantasma del catalanisme depredador de la valencianía bien entendida de cara a les eleccions. Ni ara ni mai han volgut debatre; ni ara ni mai han volgut potenciar la llengua que diuen defensar, tan distinta –afirmen- de la que parlen els catalans.
No és que hagen generic viagra best volgut potenciar la llengua pròpia davant l’empenta d’una altra tan estranya i aliena als valencians com la dels veïns del nord. Allò que desitgen i no poden és eliminar-la o, en el millor dels casos, reduir-la en el seu ús a l’espai domèstic o a l’informal. Mentre ho aconsegueixen, tracten d’utilitzar-la de forma bastarda per a enganyar ànimes beneïdes i analfabets funcionals amb allò que el valencià és la llengua dels ibers, arrodonida més tard per Al Russafi i companyia.
Si volgueren raonar podríem explicar-los que els xilens són xilens i els peruans són peruans, sense cap problema tot i que comparteixen frontera i parlen el mateix idioma, amb les seues formes particulars ben definides. Igual que els andalusos i els lleonesos, o els castellans i els canaris, que parlen espanyol amb notables diferències de fonètica, prosòdia i vocabulari. Però no volen consensuar res, ni arribar a cap acord: ara que l’AVL no diu el que ells volen, sols tracten d’estripar la baralla.
Entenc que no cal anar més enllà de la denúncia de l’intent de manipulació grollera que, una vegada més, el PP ha posat en marxa. Pense que cal dir el que s’ha de dir i no perdre ni un minut més en discussions. Són ells els qui pateixen el descrèdit davant els ciutadans; són ells els qui tenen problemes interns, i volen amagar-los; són ells els qui estan abocats als tribunals per problemes de corrupció generalitzada. No col·laborem en la difusió del seu objectiu intoxicador.
