Manuel Cuyàs
Al llibre de Josep Pla Notes disperses, que és un dels millors, s’hi llegeix: “Un dels amics íntims de Josep M. de Sagarra era Lau Duran Reynals. Solia dir: «Sagarra és un escriptor fenomenal, un poeta extraordinari, un dels més grans que ha tingut aquest país… però és un ase indescriptible».” I hi afegeix tot seguit Pla, que aquest cop no es refugia en els altres per dir el que ell pensa, sinó que va a pit descobert: “I el curiós és que és cert. Sagarra no causa mai la impressió d’un home intel·ligent.”
Què volen que els digui, depèn per on se l’agafi i del que s’entengui per intel·ligència. Potser en els articles periodístics no, però em fa l’efecte que el seu autor no tenia cap interès a presumir-hi d’intel·ligent o de causar-ne la impressió, tot i estar la majora tan intel·ligentment construïts. En el teatre? En la poesia? Com es nota que un poeta és intel·ligent? Potser Duran Reynals i Pla es referien al tracte personal. Assegut a la penya de l’Ateneu, on tant es podia parlar de la vida de les sargantanes com de l’última novetat filosòfica arribada d’Alemanya, no causava Sagarra la “impressió” d’intel·ligència? Sigui com sigui és rar que fos així perquè, deixant a banda la pròpia obra, un home que tradueix la Divina Comèdia d’una punta a l’altra i només deixa per traduir unes poques obres de Shakespeare, alguna sensació de saviesa no només acumulativa sinó treballada havia de causar, ni que estigués callat. Fa molts anys, l’Institut del Teatre va publicar un volum que conté les crítiques teatrals que Sagarra va publicar en els periòdics on col·laborava. De vegades són escrits de circumstàncies perquè les obres no donaven més de si, però en altres ocasions constitueixen un assaig complet i agudíssim de les peces en qüestió. Ara penso, per dir-ne només un, en el comentari que dedica a Hamlet –una de les tragèdies de Shakespeare que no va traduir–, que val per sis tesis doctorals i deixa el lector parat davant tanta penetració i en resum intel·ligència.
Diuen que Pla tenia gelosia de Sagarra, sobretot després que aquest publiqués les seves Memòries. És estrany perquè en el mateix llibre de què parlo Pla diu: “No he envejat res. Potser, si haig de parlar sincerament, alguna plana de… Hi penso una estona i no em decideixo per cap. En definitiva, prefereixo que tot el que s’ha escrit de bo, i d’autèntica qualitat, ho hagin escrit els altres.” Haurem de seguir rumiant-t’hi. Som tan complicats…
Publicat a El Punt Avui, divendres, 31 de gener del 2014
