Toni Mollà
El dimarts, dia 21 de gener, a les 20 hores, va emmudir Catalunya Ràdio al País Valencià. Una amenaça de multa del Govern contra Acció Cultural del País Valencià, propietària dels repetidors, va precipitar l’apagada. Anys enrere es van silenciar les emissions de TV-3, que arribaven fins a Alacant gràcies a aquesta xarxa difusora sufragada amb aportacions ciutadanes. Fa poques setmanes, les Corts Valencianes suprimien el servei públic de radiotelevisió valenciana, que oferia dos canals de televisió i dos de ràdio. Amb el final de Catalunya Ràdio desapareix l’últim mitjà de comunicació en català d’àmbit valencià
La persecució dels mitjans públics de Catalunya al sud del Sénia –un rierol que alguns confonen amb l’Atlàntic– no és cap novetat. La croada contra la xarxa de repetidors va arrencar amb el ministre José Barrionuevo –tan partidari de la guerra bruta– i l’aplaudiment del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, que sempre va tenir mentalitat de governador civil. Però va continuar, no ho oblidem, amb els ministres catalans José Montilla i Joan Clos des del Ministeri d’Indústria que van heretar pels serveis prestats. El Partit Popular, com sempre, sol perfeccionar, tant a València com a Espanya, les polítiques vergonyoses d’un PSOE més pendent de l’Espanya cerealista i subsidiària que de la dorsal mediterrània que tant aporta a la caixa comuna. Un seguidisme molt evident en les decisions socioeconòmiques i que troba la seva màxima expressió en les polítiques culturals. Ara bé, aquesta actuació repressiva no només és un atac a la llengua catalana. Es tracta, en realitat, d’un altre cop «de» l’Estat contra el poble valencià, segons el savi concepte encunyat per Toni Albà al seu espectacle Audiència I-Real. Un cop assajat amb èxit durant la transició política i reeditat sovint com a política preventiva davant hipotètics desvaris valencians.
Les idees valencianistes nascudes simbòlicament amb Joan Fuster van cristal·litzar al seu dia en un bloc social que va fer de la reivindicació nacional i el projecte de progrés les dues cares d’una mateixa revolució tranquil·la. Davant el seu èxit social, poc després de la mort de Franco, la dreta valenciana va redescobrir el perill català com a maniobra antivalencianista i antidemocràtica. Més enllà de la retòrica, el seu objectiu era la construcció d’un moviment localista que preservés el país de l’onada de canvis que s’esperaven a l’Estat espanyol i de la influència catalana.
La debilitat de l’ancoratge social de la proposta fusteriana, la legalització de l’anticatalanisme després del pacte estatutari entre Abril Martorell i Alfonso Guerra i la falta d’un sistema comunicatiu autòcton van precipitar la destrucció de la cultura cívica –moderadament esquerrana, moderadament catalanista–en què es reproduïa aquella revolució tranquil·la. Derrotat i sotmès el projecte, el País Valencià ha estat el nexe de l’«eix de la prosperitat» que enllaçava el Madrid de la lideressa amb les illes de Jaume Matas. José M. Aznar ho explica a les seves memòries: «València tenia per a nosaltres un significat especial. El vincle entre València i Madrid generaria per raons de proximitat geogràfica unes sinergies molt importants (…) que contribuirien a enfortir en aquesta una posició pròpia enfront de l’assetjament de l’expansionisme nacionalista radical des de Catalunya (…) Es va dissenyar una política específica per a tot el Llevant espanyol».
Però, amb un atur del 28%, dos punts per sobre de la mitjana estatal i acorralat per la corrupció i la bancarrota, el PP valencià ha iniciat un profund procés d’erosió. La desaparició de Catalunya Ràdio, molt greu per ella mateixa, actua a més a més com a metàfora política, ja que la dreta coneix com ningú la sentència del gran Gabriel Ferrater : «Qui domina el mots, domina el món». Ara, com sempre, l’estratègia popular és l’aïllacionisme feudalitzant, l’exaltació de les passions indígenes més baixes i la criminalització de possibles canvis del mapa polític i –paraula d’ Aznar – en el nacional.
La diferència amb aquella primera «desconnexió» postfranquista és que els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962! El fantasma del perill català ha perdut fidels i molts dels seus actors reconeixen que aquell discurs atempta contra els seus propis interessos econòmics. La censura i la prohibició són l’última barricada d’una dreta obscurantista. Però, aquesta hauria de saber, com ha escrit Manuel Castells , que la tecnologia genera, per primera vegada en la història, xarxes d’«indignació i d’esperança» que creen noves fonts d’hegemonia cultural i de poder social. Així ho esperem, almenys.
(El Periódico, 29 de gener 2014)
