Jordi Muñoz
Sovint hom es queixa del desconeixement i incomprensió que mostra la societat espanyola amb la realitat catalana. El debat sobre la consulta ha agreujat aquesta sensació, i no és gaire agosarat dir que la percepció general és que la distància és creixent. Mentre que des d’Espanya sovint es presenta el que està passant a Catalunya com un perillós episodi d’inflamació nacionalista comandat per unes elits amb interessos tèrbols, des d’aquí la percepció majoritària és la d’un moviment social força transversal que es mobilitza de manera tranquil·la i democràtica, amb una agenda inclusiva, en defensa del principi democràtic del dret a decidir i d’una concepció integradora de la catalanitat.
Hi ha qui diu que el desconeixement i la incomprensió són mutus i simètrics, i que els catalans són igualment incapaços d’entendre la societat espanyola. Però és poc plausible que sigui així: mentre que a Catalunya tenim a la nostra disposició tots els mitjans de comunicació espanyols, i els consumim en abundància, a la resta de l’Estat en general no tenen accés als mitjans catalans. La majoria de cadenes de televisió i bona part de les emissores de ràdio i diaris que configuren la dieta mediàtica dels catalans estan fets i pensats des de Madrid. Però n’hi ha més, òbviament. Els catalans tenim accés a la cultura espanyola, i de vegades hi participem activament, mentre que els intercanvis en l’altra direcció són molt més escassos. A Espanya la presència de la literatura, la música, la televisió o el teatre fets en català és residual, gairebé anecdòtica.
Tot i aquesta asimetria evident, hem de ser crítics amb la percepció catalana de la societat espanyola, que molt possiblement també està deformada. Els mitjans de comunicació són els intermediaris claus en aquesta relació, i això sens dubte produeix distorsions en la imatge que des de Catalunya es té de la societat espanyola. Perquè les posicions dels que tenen altaveu mediàtic, fins i tot dels que han estat escollits democràticament, no tenen per què coincidir en tots els aspectes amb les de la ciutadania. I concretament en el cas que ens ocupa, el del debat sobre la consulta i la independència, hi ha una distància important entre les posicions de les elits i les de la ciutadania a Espanya. Des de Catalunya rebem constantment un bombardeig de menyspreus i negatives a parlar sobre la possibilitat de celebrar la consulta, i quotidianament veiem com aquesta posició és compartida per una majoria aclaparadora de líders polítics, intel·lectuals, editorialistes i tertulians. Les veus que, des d’Espanya, defensen la necessitat de fer un referèndum són aplaudides amb entusiasme a Catalunya. Però acte seguit es remarca, amb un lament força habitual, que són veus molt minoritàries.
D’aquesta gran hegemonia política i mediàtica de les posicions més dures en contra del dret a decidir és fàcil deduir-ne que la societat espanyola també segueix aquesta línia. Però no sembla que sigui el cas: les enquestes que s’han publicat sobre la qüestió apunten que més d’un 45% dels ciutadans del conjunt de l’Estat estan a favor que els catalans puguin votar en un referèndum sobre la independència. Si traiem Catalunya del còmput aquestes xifres baixen una mica, però se situen en nivells gens menyspreables, del 38%-40%.
D’aquestes dades no en podem concloure que hi hagi una gran majoria de la societat espanyola entusiasmada amb la idea del referèndum català, però són percentatges importants. I, en tot cas, no tenen res a veure amb l’hegemonia absoluta de la posició contrària entre els líders polítics i els mitjans de comunicació espanyols. Sembla, doncs, que les elits espanyoles són molt més nacionalistes que la ciutadania que representen. I això és especialment cert en el cas del PSOE: mentre que la seva direcció reitera una vegada i una altra que no acceptarà una consulta sobre la independència a Catalunya, segons les enquestes més del 60% dels seus votants estarien a favor d’autoritzar-la.
En definitiva: una bona part de la societat espanyola sembla afrontar la qüestió catalana amb menys prejudicis i amb més pragmatisme del que transmet el clima polític i mediàtic madrileny. Espanya no és Madrid, i molt menys el Madrid político-mediàtic que patim quotidianament. Fóra bo que, des de Catalunya, es tingués present aquesta diferència en els mesos a venir. Perquè d’intents d’enverinar les relacions entre ciutadans no en faltaran i, pel bé de tots, no hi hauríem de caure.
(ARA, 25 de gener 2014)
