Antoni Infante
El dissabte 18 de gener, mentre un centenar de persones es concentraven davant la ciutat de la justícia de València per a reclamar la posada en llibertat de les persones detingudes la nit anterior, quan es manifestaven en suport del veïnat del Gamonal a Burgos (Castella), un grup de persones convocades per la CUP ens concentraven a la plaça d’Almàssera per a protestar contra el mateix capitalisme que ha generat l’últim suïcidi esdevingut a la nostra localitat.
Amb la “típica” presencia policial dissuasiva dels mantenidors de l’ordre existent (policia local i guàrdia civil) i amb identificació inclosa, els veïns i veïnes s’acostaven amb la intenció de fer-nos coneixedores que no era l’únic suïcidat al poble, que l’any passat havien hagut uns quants i que la situació per a molta gent és cada dia està més greu. De fet, el darrer butlletí de l’INE referit al 2006 recollia la xifra de 3.145 suïcidis a nivell estatal. Aquest butlletí de suïcidis ha desaparegut per una decisió del govern de Zapatero. Si s’atenen a les dades ofertes per l’IDESCAT l’any 2011 es va tancar amb 3.180 suïcidis a nivell estatal.
Aquestes esgarrifoses dades criden molt l’atenció. Per una banda, abans de la crisi, les morts per suïcidi era ja la xifra més alta de morts per causes no naturals. Ara es fa difícil de creure que amb l’enduriment de les condicions de vida per a la majoria de les persones, les xifres de suïcidis s’hagen mantingut gairebé estables malgrat la reestructuració del capitalisme que ha convertit “Espanya” en un dels estats més neoliberals del món. Segons fonts sindicals, l’any passat s’ha duplicat la xifra de suïcidis a les vies del tren respecte al 2012. Al mateix període en Grècia els suïcidis augmentaren el 23% i a Itàlia el 15%.
Per als dos autors clàssics que van escriure sobre el suïcidi, Karl Marx (fundador del marxisme) i Emile Durkheim (fundador de la sociologia), el suïcidi no és quelcom individual sinó profundament social i que ha de ser abordat socialment. Contràriament, tant la dreta nominal com la real s’esforcen a mantenir el tema del suïcidi el més amagat possible, sota les catifes encobridores de tanta misèria, atorgant-li la categoria de fet individual. Bona part de l’esquerra prefereix mirar cap altre costat.
En un Estat on es compta per milions el nombre de persones aturades i per sota del llindar de la pobresa, on bona part del jovent ha de marxar a la recerca de contractes esconbreria a altres països, on s’han reduït els salaris reals i l’augment del cost de la vida solament des del 2009 ha sigut de més del 20%, costa de creure en les suposades raons individuals.
El problema, però, és que sí hi ha raons col·lectives, socials, hi ha també responsables. Responsables directes, com aquells que s’enriqueixen a costa del empobriment de la majoria i responsables polítics que han legislat a favor del capital i en contra del poble treballador, que de manera paral·lela al patiment de la majoria, ha possibilitat que el nombre de persones ultra riques (amb més de 22.438milions d’€) va augmentar l’any passat més del 6,9% sumant 1.625 persones.
Sí, mentre la riquesa s’acumula en un pol minoritari de la societat, la pobresa s’escampa arreu. Convé aclarir, però, que no és la riquesa en abstracte la que genera la pobresa, és el capitalisme com a sistema social qui utilitza i que necessita una concentració cada vegada més vertical de la riquesa i qui genera la pobresa mitjançant l’explotació social i de la natura i l’espoliació imperialista. Pot semblar el mateix però no ho és. Si culpabilitzem la riquesa, deixem una porta oberta al discurs sobre capitalistes bons i dolents, assumim com a correctes les polítiques caritatives enfront de les solidàries i l’acabem fiant tot a la recerca de gestors més bons que els anteriors.
La culpabilització del sistema no exclou les responsabilitats individuals i col·lectives. El capitalisme te uns beneficiaris directes, uns gestors complaents i molt ben pagats i uns còmplices necessaris per acció o per omissió.
Cal recordar-ho: el capitalisme mata¡¡¡
