Manuel Alcaraz
Fa poc, Información incloïa una breu entrevista a Enrique Ortiz sobre la seua apreciació de la situació econòmica en l’any que comença. Ell, que com tothom sap, és un paio simpàtic, un tipus divertit, concloïa reconeixent que la cosa del sòl no va bé, per la qual cosa recomanava als joves que treballaren en l’agricultura. El consell, venint de qui ve, no cal prendre-s’ho com una bufa de pato. Tanmateix, fins ara només li ha fet cas Cotino, però és que a Cotino això dels solars i els arbres li ve de família. I altres coses, que s’aniran sabent. Com siga, una cosa està clara, i és que aquests preclars exemples de la marca Espanya a casa nostra, aquests modèlics líders del progrés, ens diuen que l’especulació ja no és el que era. I que no sabem quan tornarà a ser-ho. Així que Ortiz li planta un hort a Ikea, enfonsa el pressupost de Benidorm, posa en perill l’estabilitat de la recollida del fem i, en definitiva, diversifica el negoci. Un gran empresari. Qualsevol dia trobarà el seu Gamonal. Però encara no. Sobretot si de debò convenç els joves conciutadans que cal tornar a la selva. Quan semblava que els nostres fills només podrien ser cambrers de terrassa, ara va i també poden cultivar naps, ser porquers o convertir-se en apicultors. No sabem exactament on, ni per a quins mercats. Però la possibilitat resta oberta. Enrique, sempre sorprenent-nos, és ara un adalil de la sobirania i la seguretat alimentàries. Es veu que per a les seues travessies necessita productes frescos, no siga que en una d’aquelles, camí de les Illes Caiman, la selecta tripulació agafe l’escorbut.
Si no fóra perquè hi ha desimboltures que són insults, la cosa tindria gràcia. I més encara perquè és una mena de metàfora d’assumptes de gran fondària. Per exemple, les alteracions essencials en el món del treball. L’ofici de pocavergonya, posem per cas, hauria d’estar més valorat i tenir reconeixement oficial; en una de les noves Universitats privades de Sant Joan haurien d’incloure’l en l’oferta de Graus. Sap greu que la CAM haja tancat -diguem-ho així- perquè per a unes pràctiques hauria vingut de meravella. Ho dic perquè he pogut llegir els ingressos que percebien els directius de la CAM en societats participades. Vés per on, quan hi ha barra lliure, les denominacions es tornen complicades. La cosa ha passat una mica desapercebuda, però després de llegir el que vaig llegir i comparar-ho amb antics silencis i gestos de desconcert de fa unes setmanes, ja no podré mirar igual alguns coneguts i col·legues -que també en tinc entre eixos participatius i sacrificats magnats de l’economia alacantina.
Després està el digne ofici de pocavergonya del PP. Enteneu-me, per Déu, que no seré jo qui afirme que el PP valencià és un partit de corruptes. No! Crec que el que li passa és només una coincidència atziaga, una curiosa confluència que hauria d’explicar Wert i altres científics de luxe. Però em referia ara a una altra cosa: s’ha de tindre molta barra per a explicar que, alhora, s’anuncia que s’eliminen assessors en l’Ajuntament alacantí –però això bàsicament afecta, només, a l’oposició-, que es manté al càrrec els companys de partit i que, per si no fos poc, se’ls apuja notablement el sou, mentre el conjunt de la societat veu com augmenta l’atur i com se’ls congelen els salaris. Doncs això: cal ser molt professional per a administrar aquesta canallada sense posar-te roig com un titot, sense que les galtes no et delaten ni et tremole la veu. O això o és que, de debò, no se n’han adonat en quin país viuen, la misèria que els envolta, l’angoixa que ennuega moltes goles. Després hi ha “atemptats”, que diria l’altra, i s’estranyen i s’escandalitzen. Una de dos: pocavergonyes o idiotes. Encara que crec que és compatible.
Una altra professió a l’alça és la de demolidor de ponts. Ja em perdonareu la insistència, però mira la quantitat de necessitats que tenim, que qualsevol dia veiem Montoro i la troica i la Federació Espanyola de Futbol que ens envien els tancs pel mig de la Rambla, per a arramblar fins amb les fotos de la Bellea del Museu de Fogueres, i va i ara volen gastar-se una fortuna per enderrocar un pont roig. No dic jo que tinga un valor extraordinari. Però destruint, destruint, ens quedem sense memòria. Ja sé que això no li trau la son a l’Alcaldessa-Diputada, que és d’una altra manera de ser, ni a Nino, que per a ell, com que ja té un pasdoble, Alacant és només el lloc dels negocis d’uns amics i de l’Audiència. Però, home, que ho facen, si més no, per economia, per comoditat. Que el repinten una mica i el deixen tranquil, que, la veritat, molestar no molesta.
I en això estem: d’aquestes coses abans se’n deia destrucció creativa. Però els regidors del PP alacantí no ho saben. Llegits no se’ls veu, per descomptat. Encara que sí resats, esquiats o navegats. A cadascú el seu. I ells a fer d’Alacant una immensa rasa. Un no-res. Un encreuament de camins inexistents. Metafísicament és interessant perquè revela l’horitzó que veuen els nostres regidors del PP –els del PSOE es veuen entre ells, i no s’agraden. Res, no res, no res, que enfront no hi ha res; que diría el poeta. Un dia ens alçarem i no hi serem. O tots serem llauradors. Jo ja m’he demanat un campet, prop de l’abocador de Fontcalent. Allí, almenys, passarà gent i camions i estaré distret. Podré demanar almoina i quan em donen un cèntim diré “gràcies” i em respondran “de res”. I em sentiré com a casa.
