Joan del Alcàzar
Fa justament dos anys que escric a la meua tribuna virtual, un petit altaveu domèstic. En una de les primeres intervencions, pel febrer de 2011, escrivia que és per a mi com un tamboret, com una mena d’escaleta plegable que recorda les que fan servir els oradors del Speakers’ Corner, a Hyde Park. Sempre es dóna per descomptada la tolerància del públic, real o virtual: allà, si no els agrada el que dius, marxaran; aquí, si no els agrada el que escrius, no et llegiran. Alguns en llegir-te voldran fer comentaris, a favor o en contra, però també aquí es dóna per descomptada la tolerància i el respecte. Tot amb tot, sempre és possible ensopegar amb alguna persona que sols vol escoltar o llegir els qui estan d’acord amb ella, i et rebutja sense la menor cortesia. No passa res. És normal. Ningú és perfecte.
Ho dic perquè darrerament la qüestió catalana ha esdevingut un tema massa agre, inclús en espais d’opinió com aquest que, en principi, hom podria pensar que són espais de llibertat i de respecte per les opinions dels altres. No sempre és així, però allò realment important al final és que l’aclaparadora majoria dels lectors concorden amb aquests principis elementals. Els altres faran bé en refugiar-se en el magatzem de les seues certeses, tancar la porta i que la vida els hi passe per davant.
Un exemple. Amb el canvi d’any, els diversos presidents autonòmics s’han adreçat per televisió a la ciutadania dels seus territoris i han dit allò que han considerat. Vaig parar atenció en els dos que em resulten més pròxims, el valencià Fabra i el català Mas. El President Fabra va contar una vegada més el conte de la lletera. El President Mas va fer un cant a allò que vindrà si les coses es fan com ell proposa per a Catalunya. Coincidiren tots dos presidents en un silenci ensordidor: van deixar fora dels seus discursos una bona part de la realitat que afecta la ciutadania respectiva: la maleïda crisi, la pauperització de segments creixents de la ciutadania i la davallada de la qualitat dels serveis públics. Dues formes, crec, d’intentar enganyar a la parròquia respectiva.
¿És possible escriure això i que els correligionaris de tots dos presidents mantinguen les formes elementals del respecte i la cortesia per la meua opinió? Els del PP no em llegeixen i si ho fan em veuen [i l’encerten] com un roig clàssic, dels de tota la vida; un opositor recalcitrant al règim. Em sorprenen, tanmateix, algunes de les reaccions dels amics del senyor Mas. Sembla que pel fet de coincidir amb ell en que cal consultar la ciutadania de Catalunya sobre la relació amb Espanya, he d’estar d’acord amb tot el que fa i diu el Molt Honorable. I aquesta simplificació cansa.
Parle i m’escric amb persones geogràficament distants que també estan preocupades i avorrides de constatar la tendència creixent a veure la situació catalana en blanc i negre. En la mesura que constatem la polarització creixent, tenim més interès en col.laborar a potenciar la convivència, que és una fase superior de la supervivència. I per a conviure, cal saber que pensen els altres, que senten els altres; i cal veure com es possible arribar als acords escaients. És útil la proposta de l’hispanista israelià Shlomo Ben Ami qui, a propòsit del conflicte a l’Orient Mitjà, oferia una eixida a desenvolupar: no negociem els principis, negociem com apliquem eixos principis.
Som més dels que a alguns els hi pot semblar els qui estem a favor de mantindre l’Espanya [real] d’avui com un Estat dins la Unió Europea, però sabem que l’Espanya [legal] dissenyada i reflectida en la Constitució de 1978 ja no val; senzillament, aquella Espanya tal i com va eixir de la dictadura franquista ja no existeix. Cal, per tant, actuar per tornar a sintonitzar l’Espanya legal amb l’Espanya real. I en som molts els qui entenem que a Catalunya eixa distància encara és percebuda com a més ampla que en altres regions de l’Estat, en bona mesura pels errors i les desconsideracions que els ciutadans catalans han patit i rebut des de l’Estat central i des de les seues institucions; singularment el Tribunal Constitucional. Conscients d’això, entenem que el debat és molt ample i està obert. I tots podem dir la nostra.
Ara bé, no simplifiquem les coses. Ni criticar Fabra ens fa pro sobiranistes ni criticar Mas ens fa espanyolistes. Des del País Valencià [i també des d’altres regions peninsulars] som uns quants els qui aspirem a un Estat espanyol federal [i el voldríem d’esquerres]; la qual cosa ens posa al costat d’aquells catalans que volen el mateix que nosaltres. Arran d’aquí, ens oposem amb les nostres opinions i amb els nostres vots als que proposen separar-se d’Espanya. De la mateixa forma que ens oposem als qui volen un retorn a l’Espanya uniforme, centralista i castellanitzada.
En el procés polític encetat a Catalunya, fem costat als que demanen prendre els acords polítics escaients per modificar el marc legal actual, per tal que la ciutadania de Catalunya puga –quan més aviat, millor- votar al voltant de la redefinició de la seua relació amb Espanya. Però, també demanem que eixa votació tinga les regles clares i que la resposta ciutadana ho siga a una pregunta neta, sense paranys ni possibilitats de ser malinterpretada. També demanem que els qui convoquen la consulta expliquen abans què pot passar en funció dels resultats.
No serà fàcil aconseguir el dret a votar per conèixer el parer de la ciutadania catalana. No ens volem enganyar. Són poderoses les forces que s’hi oposen. Però els processos polítics no sempre són ràpids i les urgències no són bones. La legalitat vigent és això, el marc jurídic que cal respectar. Desfasat, anacrònic, obsolet? Canviem-lo, modifiquem-lo. Com? Amb la mobilització, amb la negociació política i amb els vots.
I si aquesta posició que defensem, la de negociar l’aplicació dels principis, es confon amb una defensa de la innegociable unitat d’Espanya, segons explica la dreta neofranquista, és que ens estem explicant molt malament. O que n’hi ha qui no vol entendre. Que tot és possible.
