Francesc Viadel
Recorde haver vist des de la finestra de la redacció del diari Levante en Alzira, Rafael Blasco, gaudint de la tebior del sol en un banc de la plaça Major, com un jubilat, aquells dies en què als pobles les buguenvíl·lies solien florir quan era el temps i en què l’atur encara no era una malaltia de morir. Blasco, semblava absent, gairebé minúscul. El fet de veure’l allà assegut, entotsolat, allunyat dels grans assumptes, evidenciava que de colp s’havia convertit en una mena de cadàver polític semifred, en un residu del poder incapaç d’emetre cap fulgor, inanimat. Aleshores, ja feia tres llarguíssims anys que havia estat escapçat pel president Joan Lerma a compte d’un tèrbol assumpte urbanístic que, per cert, va acabar en no res a causa d’una instrucció judicial de vergonya. Amb la seua execució, Lerma no tan sols havia preservat la Generalitat d’una possible infecció per corrupció si no que, a més, s’havia desfet d’un dels ‘condottiero’ dels que senyorejaven llavors el PSOE. Blasco no era, però, una peça fàcil d’abatre i sense testa i tot, encara va resultar ser més molest per a Roma que no si l’hagueren mantingut en una qualsevol seu cardenalícia, entretingut en els seus afers. El vell ‘Carlos’ dels temps del PCE (marxista-leninista), els comunistes del Frente Revolucionario Anticapitalista Patriótico (FRAP), no tan sols estava foguejat en la lluita pel poder sinó que tenia –i té- una mena d’intel·ligència natural per a obtenir-lo i per a conservar-lo.
Un dia el polític alzireny, molest amb l’article d’un dels companys de taula, va abandonar per uns moments el seu banc a la plaça, va pujar fins a la redacció amb el posat greu d’un municipal i va adreçar-se al periodista que li havia tocat els collons per a recordar-li breument que això de la política era, si fa no fa, igual de capriciós que el futbol: hui en primera divisió, demà en segona, despús-demà potser de bell nou entre els equips estrella. Tot seguit, es va tancar amb el delegat del diari al seu despatxet i al cap de poc se’n va anar per on havia vingut, fent un somrís d’orella a orella. Tots van fer veure que no l’havíem vist i vam continuar cap cot a la faena.
El cas és que Blasco sabia molt bé de què parlava. Li agradava jugar i guanyar. Mai no es va resignar a ser un gris secretari d’ajuntament i menys encara a ser la trista ombra de si mateix. El seu cessament com a conseller, hui gairebé oblidat, només va ser que l’inici de la seua veritable carrera. Des d’aquell mateix moment, coneixedor dels budells del PSOE com de les febleses col·lectives dels valencians, va posar-se a treballar en la direcció de trobar la fórmula que li permetera mantenir-se en la política. Primerament, fundà el Partit Socialista Independent (PSI), un succedani del socialisme local concebut com a una bomba de fissió antilermista administrat pel seu germà Paco i per la seua neboda, Gisela. Després, la Convergència Valenciana, un experiment neoregionalista on havien de quedar atrapats com en una teranyina, amb la promesa d’un plat de calent, tant els ‘blavers’ de final de la guerra freda com els postfusterians amb problemes de mala consciència i en procés de descatalanització. El ben cert és que gairebé sol i amb aquests artefactes tan modestos, va saber conjurar la maledicció del mort en vida.
L’hàbil Eduardo Zapalana, al capdavall un murcià foraster en València, va saber valorar les seues dots i va endur-se’l per a fer d’intèrpret amb els indígenes i com a bruixot de la tribu. Després d’uns anys d’ostracisme, Blasco, tornava, per fi, a la primera línia política, agafat del ‘braseo’ de la seua Consuelo Císcar i malgrat els renecs de la poderosa María consuelo Reyna i de tota la vella guàrdia ‘pepera’. La inversió va pagar la pena. Ni un milió d’assessors del PP llepaculs amb màsters de comunicació política valen la ungla del dit gros de Blasco. Els hi falta ambició i intel·ligència, i la majoria són forasters per origen o per actitud. Entrenats en decorar escenaris i en escriure discursos buits amb algunes frases amb ganxo, haurien estat incapaços de bastir un relat a l’alçada de les circumstàncies, en el context d’un país caïnita, presoner del seu passat, llastat per misèries de tot tipus, poc amic de subtileses. Fou Blasco qui des de les catacumbes de Palau va idear l’escenografia de l’assassinat polític del ‘blaverisme’ lizondià que permeté la consolidació de Zaplana. Un assassinat que, a més del suborn institucional de la nata i caspa d’Unió Valenciana amb figures tan irrellevants com Rafael Ferraro o José María Chiquillo, incloïa la mise en scene de grans espectacles lúdico-matriòtrics com ara els homenatges a la Senyera o el pacte pel valencià d’impossible acompliment per part d’un PP castellanòfil fins al moll dels ossos. Va ser, també, un dels autors de la gran tragicomèdia bufa Poder Valenciano interpretada durant anys pel mediocre Francisco Camps en el paper d’emperador boig. Fins i tot, entre les parets del Palau de Fuentehermosa, alletà alguns joves nacionalistes, molt tebis segons els recorde, amb vocació de professionals de la política, qui sap si amb la mirada posada en un futur amb possibilitats per a un valencianisme conservador, amb el cap en el negoci, allunyat d’idealismes inútils.
El deute de la caverna conservadora amb l’encara diputat Rafael Blasco és enorme, d’aquells que només es pot pagar en sang quan es trenquen les condicions en què es va contreure i si se n’exigeix sense èxit la torna. Com vulga que siga, en un partit com el seu, ple de bocamolls i botafoguerades, d’esgarramantes i furtanius, de falangistes eixelebrats de banda de corneta i de tambor, la seua discreció i elegància en l’art de la conxorxa política, seran, de ben segur, molt enyorats si més no pels cronistes i els comentaristes polítics de la premsa provincial.
El Cas Cooperació ha posat fi a la seua dilatada vida política o això sembla. A Blasco ja li ha tocat l’hora de comparèixer davant de la justícia per a donar explicacions sobre la seua responsabilitat en la desaparició d’uns 6 milions dels valencians els quals, inicialment, estaven destinats a ciutadans d’Àfrica i Amèrica Llatina a hores d’ara tan desgraciats com nosaltres. L’acompanyarà, entre altres personatges, un tal Augusto César Tauroni, un tipus amb cara d’ocell que assegura ser innocent i no conèixer de res l’exconseller malgrat que a les converses enregistrades per la policia s’hi refereix -pel que sembla- amb el nom de Roger Rabbit, el conill sospitós de l’assassinat del senyor Marvin Acme. Aquest procés pot obrir un esvoranc enorme sota els peus de Blasco, però, també sota els d’un PP que s’ofega literalment en la merda. El cadafalet és a punt. Em resistesc a pensar que Blasco pujarà els seus graons pietament, en silenci i resignat, de mans lligades i amb un capirot al cap. Vés per on, potser encara el veiem, a última hora, allà de dalt de tot, fer una estranya cabriola i, corda en mà, amb una gavina entre les dents, llançar-se al buit i volar fins tenir el coll d’Alberto Fabra a l’abast… Del ben segur que serà un espectacle digne d’una fi de règim.
Publicat a La Veu del País Valencià (5 de gener del 2014)
