Àngel Velasco
A mesura que el xoc amb Espanya és fa més coent i virulent, s’ha evidenciat el silenci de la “intel·liguèntsia”peninsular. Per això, hi ha moments que cal recordar als espanyols que van entendre o entenen Catalunya o les altres nacionalitats de l’Estat i, per tant, una altra manera d’organitzar l’Estat, o de respecte a les aspiracions d’aquelles. I al mateix temps, per denunciar el silenci còmplice de molts altres que diuen defensar principis democràtics, internacionalistes, “cosmopolites”, i no sé quantes coses més, buides de significat.
Unes declaracions de fa més d’un any de l’actual rector de la Universitat Complutense de Madrid, José Carrillo, que defensava el dret dels catalans a convocar el referèndum sobre el dret a decidir, ja aixecaren més que polseguera. Carrillo, un matemàtic reconegut, fill del dirigent comunista desaparegut no fa molt, Santiago Carrillo, va pronunciar-se també a favor de la immersió lingüística. Això era massa per alguns. En plena histèria d’allò que s’ha convingut anomenar la Brunete o “caverna mediàtica madrilenya” contra el procés sobiranista català, les paraules del rector adquiriren una significació més que especial. Com també les que sol fer públiques el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid. Aquest darrer, és autor d’alguns assajos com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, on critica aquells estats les polítiques dels quals fomenten allò que podria etiquetar-se com imperialisme, hegemonisme o supremacisme lingüístic. Ni cal dir que en l’àmbitespanyol està més que silenciat. El conviden més a fer conferències, presentar els seus llibres i exposar les seues idees a Catalunya que a Madrid.
El cas és que des de fa anys, semblava que els ponts entre Catalunya, i per extensió, els Països Catalans, i la intel·lectualitat espanyola s’havien dissolt. Tan sols cal recordar quantes personalitats de la intel·lectualitat espanyola sortiren en defensa de l’estatut català, per no dir —que mai ix a la palestra— de la reforma de l’estatut valencià, el qual afegia uns graus més de la bestial provincianització que ja arrastra, i que pactaren les forces majoritàries al País Valencià, per anar fent camí en la seua voluntat de desintegració o fumigació de qualsevol consciència nacional que no siga la d’ells.
Però si cal remarcar algun nom és Dionisio Ridruejo, per alguns, una de les figures més rellevants de la cultura espanyola del segle xx. Falangista des de molt jovenet i membre de la División Azul, conten d’ell que només ocupar Barcelona per les forces “nacionals”, el designaren Cap de Propaganda del Movimiento, i va voler redactar unes quartilles en català, cosa que no li permeteren. Va ser-hi dins el falangisme fins els anys 50, encara que, generalment, amb una postura dissident. Fou el contacte que va encetar amb els responsables i col·laboradors de la revista Destino —aleshores ja un referent catalanista, progressista i democràtic, on escrivien les millors plomes d’aleshores, i on va conèixer personatges que hi col·laboraven com Joan Fuster, Josep Pla, Josep Maria Castellet o Joan Perucho— allò que li va crear una certa empatia amb els catalans.
Ridruejo, escriptor destacat, poeta i periodista, una vegada allunyat del falangisme, va optar per una socialdemocràcia espanyola de tall federalista per millorar, sobretot, la convivència dels espanyols amb els catalans, als quals els veia més “estructurats”, moderns i europeus; fins i tot, amb l’acceptació de la plurinacionalitat de l’Estat. I cal dir també que fou un dels membres impulsors de l’anomenat “contuberni de Munic”, aquella trobada d’opositors antifranquistes que es va fer el 1962, on va participar també el valencià Vicent Ventura, entre d’altres valencians, com el líder socialista Rodolf Llopis, o el politòleg i sociòleg de Carcaixent Josep Vidal-Beneyto.
Fet i fet, amb altres, va ser capaç d’establir vincles entre catalans, valencians i la resta de l’Estat, molt especialment a partir dels anys 50 i a través del Congreso por la Libertad de la Cultura, de tall existencialista i compromès a la manera de Sartre, que dirigit per Julian Gorkin (el qual va mantenir una estreta relació amb Ferrater Mora) va estar impulsat pel mateix Ridruejo i Josep Maria Castellet. Fora bo destacar ara algun col·loqui o reunió com aquella que es va fer el 1964, a L’Ametlla del Vallès, a casa de Fèlix Millet (el pare de Fèlix Millet Tussell, actualment implicat en els escàndols de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música). D’aquelles sessions, o col·loquis, on va participar també Vicent Ventura, sempre s’ha dit que dues foren molt comentades: la que va fer un jove economista català, Ernest Lluch, sobre la balança comercial i fiscal de Catalunya respecte Espanya; i la presentació del filòleg català Antoni M. Badia Margarit (que, per cert, ja havia estudiat a fons i publicat algun tractat sobre la gramàtica espanyola) d’una enquesta on es mostrava la pèrdua d’ús i prestigi de la llengua catalana en una Barcelona cada vegada més castellanitzada. Però, aquest pont que suposava aquest escriptor i home de cultura, Dionisio Ridruejo, podríem dir que no ha tingut successor.
I no voldria acabar sense recordar altres noms, com el de Jesús Pabón, autor d’una magnífica biografia de Francesc Cambó; o Javier Tussell que, des d’un moderantisme ideològic, era considerat per la dreta espanyola més cavernícola, un heterodox perillós. O, sobretot, com apuntava i remarcava en aquell reportatge el periodista Pep Martí, el d’Anselmo Carretero, “un socialista i federalista autèntic”, un rar avis partidari d’una concepció plurinacional de l’Estat, i el qual mereix tancar aquest article. L’autor d’aquell reportatge venia a dir que aquest enginyer segovià i que va exiliar-se a Mèxic, en algun moment va ser considerat com un inspirador ideològic de Rodríguez Zapatero. Sí, el mateix que no se sap ben bé què va intentar en el seu mandat polític, ni què volia canviar sense fer res per canviar, i que fa poc, arran d’alguna publicació a manera de records polítics, tant en premsa escrita com en alguna entrevista radiofònica, crida que ell no és partidari del dret d’audodeterminació. És a dir, defensa continuar com ara, i abraçant la creuada (re)centralitzadora de l’espanyolisme més ranci. Aquest Carretero, no l’altre guardià de Franco, militant del PSOE, era molt crític amb l’Estat de les autonomies, i va escriure a Mèxic, a començaments dels 50, un llibre, Las nacionalidades españolas, on explicava el seu ideari. És clar, ningú del ponent espanyol se’n recorda d’aquell llibre ni del pensador que el va escriure.
