Joan del Alcàzar
Si són tantíssimes les persones, els ciutadans, que consideren que la democràcia no pot ser en cap cas el simple exercici del vot cada quatre anys, ¿com és possible que l’estratègia de govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy no provoque una rebel·lia contundent d’aquella ciutadania? ¿Fins a quan la majoria dels ciutadans van a acceptar viure a un territori assimilat a una caserna militar amb els capellans dictant les pautes de conducta i convivència?
El Partit Popular ha defensat des que va tornar al poder després de la victòria aclaparadora a les darreres eleccions legislatives que ells, vist el que hi havia, coneguda de prop l’herència deixada pels socialistes de Zapatero, havien d’abandonar el seu programa econòmic i havien de salvar Espanya. Fins i tot, fent exactament el contrari d’allò que havien promès en el seu contracte electoral. Això en matèria econòmica, clar. I no els hi va importar, ans al contrari, començar a retallar per ací i per allà, dinamitar el marc de relacions laborals, posar potes per amunt l’ensenyament públic, atacar de manera ferotge la sanitat i la intervenció social, injectar diners a la banca balafiada per gestors ineptes i corruptes alhora, i explicar a tothom que només ells coneixien les mesures que era necessari aplicar, i que aviat el sol d’Espanya s’imposaria per sobre les tenebres de l’herència socialista rebuda. Una mentida més.
Però no tot ha estat economia. En altres terrenys tampoc no els ha importat quedar-se tot sols en la major part de les votacions, tant al parlament de Madrid com als diversos parlaments regionals. Al contrari, han exhibit un orgull que ha recordat amb freqüència aquella impostada bravura franquista d’enfrontar permanentment el contuberni dels eterns enemics d’Espanya, conjurats per a desfer-la. Només faltava la deriva de la situació a Catalunya per a que un Don Tancredo que voldria ser Don Pelayo accelerara la contrareforma reaccionària, ja inequívocament franquista, per imposar a mata-degolla des d’un nou marc legal per allò que anomenen la seguretat ciutadana a una tornada al passat més negre en matèria de dret a decidir de les dones.
Fernando Vallespín escrivia l’altre dia que, pel que sembla, el govern Rajoy ha interioritzat allò del carrer és meu, Hisenda és meua, l’educació és meua… És a dir, que, podríem concloure, el Partit Popular creu fermament una cosa així com que Espanya és seua. Tan seua que la corrupció propiciada pel mateix partit ha fet metàstasi a tota Espanya, i fins i tot la policia ha passat hores i hores escorcollant el Sancta Sanctorum partidari al carrer madrileny de Gènova.
A més a més, allò que està passant a Catalunya, eixe desig que creix cada dia en ciutadans que aspiren a deslliurar-se d’una Espanya cuartelera i beata, de ordeno y mando, devota de Frascuelo y de María, podria donar-se’n -amb les lògiques variacions- en altres territoris peninsulars. Joan Subirats escrivia recentment que el que resulta estrany no és el que passa a Catalunya, sinó que a d’altres regions autònomes contingents importants de ciutadans no s’hi rebel·len també davant una estratègia que ens condueix inequívocament al desastre.
El Partit Popular de Rajoy i a casa nostra el seu procònsol Fabra estan fent girar enrere les agulles del rellotge fins a la dècada dels cinquanta. Santiago y cierra España, donde no llegamos con la mano llegamos con la espada, usted no sabe con quién está hablando, y aquí mando yo. Y el domingo, a las doce, todos a misa.
A hores d’ara, per tant, la rebel·lia democràtica és una obligació, un imperatiu categòric que la ciutadania no pot negligir. I la insubordinació es manifesta amb la mobilització cívica, la participació als diversos espais oberts pels moviments socials i amb l’exercici del vot. Cal castigar amb contundència la política neofranquista del Partit Popular, cal senzillament tornar a ubicar-nos política, social i culturalment a la segona dècada del segle XXI.
