Anna Oliver
L’any 2007, entra en vigor la coneguda com llei de la dependència, era la norma promesa i de la qual molt s’havia parlat, que anava a dur dignitat a un sector de la població molt més nombrós del que es poguera pensar i que afecta no sols als mateixos dependents, sinó a les seues famílies i a tot el món professional vinculat d’una manera o altra a la seua atenció: des dels serveis de neteja dels centres, càterings, tallers, psicòlegs, gestors, protèsics, sanitaris…
Però la llei naixia morta, ara es qüestiona davant la renúncia de Jaén a l’aplicació de la norma, si els i les dependents són alguna cosa més que hostes polítics, i per mi la resposta és senzilla, no, no són més que això, una moneda de canvi i de pressió per part d’aquells que no creuen en allò a què s’obligaren, eixe marginat article 9 de la seua constitució, que obliga als poders públics que remoguen els obstacles que hi puguen haver per a fer efectius i reals els drets d’igualtat i llibertat de la ciutadania.
Al 2007 fou el PSOE qui va promulgar la llei, cert, però ho feu sense dotar-la de mitjans i deixant gran part de la responsabilitat a les autonomies, i per tant posant en la cordafluixa el seu compliment. Va ser una norma més de l’espectacle legislatiu social, per tapar les polítiques econòmiques neoliberals. Al PP no li ha calgut ni derogar-la, tan sols amb modificacions pressupostàries i de baremació dins de les competències autonòmiques li ha sobrat per a convertir en una carcassa buida, el que no era més que un coet d’eixida que anava sense direcció.
A hores d’ara, no és que no es reconeguen noves situacions de dependència, com si unmiracle de Sant Vicent haguera convertit els malalts en sans, no és que hagen desaparegut les ajudes a la dependència, no és que no es creen noves places i residències, centres de dia o ocupacionals (ans al contrari s’amortitzen places a les residències, malgrat la llista d’espera), no és que mai s’haja dignificat la tasca del cuidador/a (en realitat més bé cuidadora, en la mesura que la llei estava pensada per retornar-nos a les dones a casa, barata un jornal digne dels mini-job merkelians), no, és que ara, damunt, s’exigeix als i les usuàries dels centres, que abonen una quantitat mensual, en catorze pagues anuals.
I per exigir eixe repagament del servei – que ja paguem via impostos – s’ha enviat cartes a les famílies dient-los que des de l’1 de gener han d’abonar la suma X (entre 100 i 700 euros), perquè en cas contrari ja no poden fer ús del centre. Però ningú ha informat abans ni als dependents ni a les seues famílies que s’obria un procediment de revisió, ni de les bases de càlcul, ni la possibilitat de fer al·legacions, res.
És una situació de desempara absoluta, perquè a més a més, la societat és especialment tossuda a ser solidaris amb aquest col·lectiu, com si d’una superstició es tractara, sembla que pensen que millor no acudir a les seues protestes i mobilitzacions. Potser calga una tele forastera perquè òbriguen els ulls al veí del quart, eixe depenent que veuen sempre acompanyat de son pare o sa mare a l’ascensor, que té una pensió de menys de 500€, amb la qual ha de vestir-se, menjar, tindre casa, pagar el transport al centre i ara també tapar el forat que els corruptes han fet. Potser, aleshores miren més enllà, i s’adonen que eixe problema també és seu.
Publicat a La Veu del País Valencià (22 de desembre del 2013)
