Sal·lus Herrero
En una entrevista relativament recent sobre l’estat del món Susan George, quan li demanaven una citació, deia: “Els que venen al món per a no canviar res no mereixen ni atenció, ni paciència” (René Char, poeta francés). Aquests citació li la podríem aplicar als d’UPyD i sobretot al seu afamat ideòleg a l’ombra, propagandista d’un nacionalisme espanyol que, més que canviar res, pugna per un retorn a l’Espanya momificada i centralista del franquisme. Tot i que ho “negue”, preventivament [en aquest cas, excusatio non petita, acusatio manifesta] dient, Savater, que “La Constitució estableix el reglament últim d’Espanya, que no és una idea platònica congestionada ni la unitat de destí en allò universal joseantoniana, sinó el nom de la realitat política en què arrelen els drets i deures cívics dels que se saben espanyols” [de matriu castellana, de primera i ben còmodes]. Nosaltres, hem d’interpretar el reglament últim com una mena d’ultimàtum militarista.
No obstant, també en la pràctica del seu relat polític i argumentari tradicional no fa sinó refermar-se en aquesta ideologia que podríem dir-ne neofalangista. Perquè considera que la resta de ciutadania (de llengua no-espanyola o castellana) ha de ser amputada en la seua llengua, cultura, drets i deures de ciutadania; no importa que no se senten còmodes, diu, perquè tot val si és per tal d’aconseguir subjectar-los a la força de les lleis injustes o mitjançant les amenaces -tan democràtiques- de “supressió autonòmica” a la manera del sàtrapa serbi Milosevic. Exactament com ha fet UPyD, atiant zitzània davant la publicació de la pregunta i la data de la consulta per a votar el dret a decidir de la ciutadania del Principat. Potser amb les amenaces imitaven el seus “antecessors” ideològics, polítics i militars, que afirmaven que cada 20 o 50 anys calia bombardejar Barcelona per a tenir subjectes a Espanya i dominats els catalans. En mans d’un Estat hostil que ens fueteja com el Marqués de Sade agredeix les seues víctimes en l’obra de Peter Weiss Marat/Sade, on la pàtria esdevé el manicomi de Charenton. Segons Savater,“perquè el sentit de ‘la nostra’ Constitució -que és ‘particular’ como el celebrat pati, i per tant, quan plou es mulla com les altres- consisteix a establir ‘qui són i com han de ser’ els espanyols, no en donar cap instrucció per deixar d’ésser-ho”, com marca el reglament definitiu, de manera ontològicament etnicista.
Tot i que no mereixen cap atenció, com diu Susan George, pense que cal desxifrar les seues falòrnies obscurantistes. Que no només consideren (posem per cas, Savater, el 16 de desembre a El País, a l’article “La lección sàdica”) que el “sistema autonòmic ha comportat una fragmentació de la ciutadania” -en la qual els ciutadans de la nació espanyola, de matriu castellana, tenen garantida la sobirania de la nació, el supremacisme lingüístic, cultural, econòmic fiscal i polític-, sinó que afirma que “el remei a l’Espanya canyí no és un sistema feudal o els regnes de taifes” sinó, més centralització. És a dir, un sistema “tribal” com el que defensen des del nacionalisme ètnic, els d’UPyD i el PP, a l’estil dels nacionalismes balcànics, als quals tan afeccionats són aquests nacionalistes espanyols que es proclamen “no-nacionalistes” i que neguen els drets dels altres a tenir drets i a decidir, amb llibertat. A expressar políticament les seues reivindicacions i a expressar-se en la seua llengua al Parlament espanyol i a ésser, a existir, a ésser catalans, balears o valencians, no castellans [o, inclús, no espanyols].
El nacionalisme espanyol té un fons identitari inequívoc, agrana sempre cap a casa, imposa el castellà per sistema. I després hi ha els qui es descaren i diuen que cal fer tornar els catalans a dins de la gàbia. Metàfores impròpies d’una democràcia respectuosa amb els drets humans dels altres, com la canadenca amb els del Quebec o la de Gran Bretanya amb els escocesos… però, ja sabem massa que la “democràcia espanyola” és tan particular, que sembla un oxímoron, com deia Pio Baroja a propòsit del periòdic El Pensamiento Navarro…
Afirma Savater que no es tracta que la gent es senta “a gust” ni que tothom estiga “còmode” a Espanya, “perquè el ‘país’ no és un sofà” i, cínicament, diu que “la inquietud d’esmenar errades i injustícies és un impuls positiu: basta que els ciutadans coneguen els seus drets i deures i s’esforcen per millorar el seu exercici”. Entre aquests ‘drets’ no estarien, per a res, els drets lingüístics, culturals i polítics dels catalanoparlants, dels euskalduns o dels gallecs, que no tindrien cap “dret a tenir drets” (Hannah Arendt), sinó només com a espanyols castellanoparlants, tot i que realment no ho siguen voluntàriament sinó a la força. És a dir a la ciutadania no castellanoparlant, que no s’estima gens ni mica, Savater no els considera ‘demos’, amb possibilitat de decidir acomodar-se ni autodeterminar-se, perquè –simptomàticament- diu: “jo no tinc cap estima especial per la meua cama esquerra, però no per això vull que me la tallen…”; els habitants dels Països Catalans, d’Euskal Herria i Galícia, no serien ‘cos polític’ fonamental ni subjecte polític democràtic, sinó un simple objecte, cosificació i propietat dels ‘amos’, una cama ortopèdica, susceptible d’amputar-se o de fer servir com a arma llancívola, com les de l’afamat pirata de “L’Illa del tresor” de Robert L. Stevenson.
Per això, sentencia Savater que “l’Administració autònoma ha provocat durant els darrers anys un entusiasme sobrevingut per les identitats locals: dic sobrevingut perquè en la majoria dels casos s’ha encunyat i oficialitzat després d’establir-se l’autonomia, gràcies als esforços populistes de les autonomies i de la inestimable col·laboració de les televisions regionals i les competències educatives transferides”. Per tant, reivindica el retorn de les competències televisives, polítiques, educatives transferides a les comunitats autònomes, crítica els funcionaris “locals” i “autonòmics”, els quals fent servir la terminologia franquista considera “regionals”, sense qüestionar en cap moment els excessos de buròcrates de l’Estat, policies ‘nacionals’, exèrcit, ministeris, funcionariat estatal, etc., que, lògicament, no considera cap excés ni funcionarial, ni pressupostari, ni d’invasió de transferències, perquè per a ell la uniformitat és o pot ser sinònim “d’excel·lència” (i de perfecció platònica).
En canvi, les diferents nacions distintes a l’espanyola, i les seues administracions (que inclouen professors, metges, infermeres, etc., que ell, de manera estulta, assimila a buròcrates de despatx) serien detestables i mediocres.
Critica els que consideren que la Constitució està esgotada perquè creu que els “nacionalistes” que ho diuen pensen que ja no poden extreure més “privilegis”: “La vaca no dóna més llet, de manera que ara caldrà esmunyir el toro”. No dóna xifres sobre aquest afer econòmic ni sobre quines comunitats autònomes ixen beneficiades o perjudicades, només sermoneja des dels prejudicis ancestrals d’un nacionalisme espanyol que fa servir el “model autonòmic” com a boc expiatori de la crisi i pretén el retorn a l’Espanya de Franco (en aquest aspecte, si més no) com a solució definitiva a tots els mals de l’Espanya actual.
També critica Fernando Savater als que recomanen revisar la Constitució per acabar amb l’immobilisme governamental perquè això és donar esplendor definitiu al fraccionament de “la ciutadania”, també als que donen suport perquè l’autonomia Catalana vote per veure què volen els catalans i després, en funció dels resultats, que la resta de l’Estat espanyol diga si accepta tal modificació; resumeix el dilema que, segons ell, es proposa a Catalunya dient: “Si l’assumeixen, mutilen la seua ciutadania; si la refusen, són uns fatxes i torna a la casella de partida”. Ell, tot i que consagra des d’una visió immobilista els trets de l’Espanya eterna, s’autoproclama que prefereix “més autèntic laïcisme en la Constitució, que no només implica efectiva separació de l’Estat i les esglésies, sinó també rebutjar ‘rotundament’ el fraccionament del cos social reconeixent pertinences polítiques particulars”, a la manera, diu, de Catherine Kintzler, una filòsofa francesa que distingeix entre tolerància i laïcitat i es declara partidària de la laïcitat de l’Estat, de la neutralitat confessional religiosa i del respecte als altres i de la multiculturalitat. Hem d’afegir, forçosament, que, en canvi, Savater tolera les “pertinences particulars”, sempre i quan siguen subordinades al concepte de la veritat absoluta de la ciutadania espanyola, en clau castellana, a la manera de l’excel·lent ‘nació’ de primera, uninacional, monolingüe i monocultural on s’exclou la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculruralitat. Just a l’inrevés que Kintzler.
Perquè, per a una concepció joseantoniana, el reconeixement i el respecte a la diversitat -acceptant el risc que suposa la radicalitat democràtica- és ‘antidemocràtic’, ja que Espanya és ‘una unitat de destí en allò universal’ i les “particularitats” són sempre ‘regionals’, residuals, incòmodes i perfectament prescindibles; a marginar, a devaluar, a menystenir, fins a l’extermini final.
Com diu i fa UPyD: davant la proposta laica de votar per a decidir democràticament, amenaça de suprimir del tot els drets i les llibertats de l’autonomia del Principat de Catalunya. Com han aplaudit també els d’UPyD el tancament de RTVV (Toni Cantó ja hi enviava fa temps un míssil assassí) i participen de les pulsions recentralitzadores i del buidament de les competències autonòmiques en educació, cultura, serveis socials, etc. No és només la supressió de les competències en educació i els dictats en l’espanyolització dels xiquets catalans [balears i valencians], la liquidació de RTVV i de l’autonomia, és que ens ens menystenen i ens maltracten, permanentment, des d’una prepotència, corrupció i estupidesa insultant, com assenyalava Joan Romero el 14 de desembre, a l’article “Per la dignitat del País. Contra l’estupidesa política. A propòsit del tancament de RTVV”.
El problema greu, al meu parer, no només és que mantenen aquesta idea d’Espanya, des del nacionalisme espanyolista d’extrema dreta, del PP i d’UPyD, sinó, per desgràcia, també des de l’espanyolisme presumptament “d’esquerres”. Que hauria de recuperar la radicalitat democràtica. Sense consens dels governats, no hi ha llibertat i democràcia. Un cos polític que autopercep com a nació, té drets que s’han de respectar. Ignorar-los, anul·lar-los, trepitjar-los i damunt amenaçar no condueix a res de bo. Un filòsof que es vol hereu de la Il·lustració hauria d’anar per les dreceres de la radicalitat democràtica. No de la imposició intolerant i fanàtica d’una unitat essencialista fruit de l’absolutisme i el “justo derecho de conquista”. Alguna cosa falla, ací. Per això la matriu joseantoniana del filòsof madrileny, inspirador de la UPyD i animador de publicacions enganyoses. Ideòleg del nacionalisme espanyol.
En realitat, el vell filòsof actual, que als anys setanta, jovencell, es vantava d’anarquista radical en aquell Panfleto contra el todo, se li assembla, cada vegada més, a la barruda caciquil i cortesana de Sor Patrocinio de la Cruz. Vet ací el preu d’identificar-se tant amb les essències… per damunt de la lliure voluntat i el consentiment dels governats. Que s’haurien de poder explicar. És molt fácil: amb el vot.
