Josep Guia
Els partits parlamentaris dits sobiranistes han arribat a un acord i han donat la cara, fixant una data i una pregunta on s’inclou l’opció de la independència, i això cal celebrar-ho. Sense perjudici que caldrà treballar i lluitar perquè el referèndum es faci, perquè hi guanyi clarament el doble Sí i perquè, cas que la repressió espanyola impedeixi de fer-lo, aleshores una assemblea majoritària de càrrec electes proclami la independència i en reclami el reconeixement internacional.
L’acord, per ell mateix, és una fita de transcendència històrica i així està sent valorat pels mitjans d’arreu el món (inclosos els espanyols, amb la seva histèria). Tanmateix, la nostra eufòria no ens hauria d’impedir analitzar alguns aspectes d’aquest peculiar procés català cap a la independència. En primer lloc, l’estranya pregunta, que són dues preguntes: “Vol que Catalunya esdevingui un estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”
No és cert, com s’ha dit, que les opcions de respostes a l’una i a l’altra siguin Sí o No, perquè també hi ha la possibilitat de no omplir cap de les dues caselles, és a dir, el vot en blanc, ni sí ni no. I això fa més prolixa i complicada la casuística i és una anomalia que pot incrementar la quantitat de vots nuls. Així, tret del casos més clars: SI i SI, NO i NO (redundant), podem començar a preguntar-nos:
El vot EN BLANC i SI és equiparable al vot SI i SI?
El vot NO i EN BLANC és equiparable al vot NO i NO (redundant)?
El vot NO i SI compta com a vot per la independència o és un vot nul?
El vot EN BLANC i NO és diferent del vot EN BLANC i EN BLANC?
El vot SI i NO suma amb el vot SI i EN BLANC?
D’altra banda, si el SI a la primera pregunta depassa el 50% dels vots emesos però el SI a la segona pregunta no hi arriba, això com es gestiona? Ho deixem en “estat” de bona esperança?
Des de la meva ideologia marxista (i, per això, radicalment independentista, i no només per això), em fa pena i vergonya que alguns dels qui han forçat una pregunta tan trencallosa i dificultosa siguin els d’ICV-EUiA, que provenen del marxisme i que, en conseqüència, haurien de ser els més clars i nets defensors del dret d’autodeterminació amb una pregunta inequívoca sobre la independència. I això tant a Catalunya com des de l’EU d’Espanya. Però les retallades i les renúncies ideològiques d’aquells que tan aferrissadament i beneita defensaren la constitució espanyola del 1978, que encara ens escanya, no han estat debades. I ara, abandonada la perspectiva marxista de la defensa nítida del dret d’autodeterminació, estan contents i cofois perquè, amb l’excusa d’integrar el vot “federalista” (suposadament, el vot SI i NO), posen pals a les rodes al vot per la independència.
Perquè posar pals a les rodes és el fet de situar la independència com a segona opció: més enllà de l’independentisme conscient que votarà SI i SI, hi ha un independentisme d’ambient, tou, seguidista, no gaire polititzat ni informat, que potser creurà que fa els deures anant a votar i fent un vot justet, tímid: un SI i EN BLANC. El missatge que cal votar SI i SI no arribarà a tothom que hauria d’arribar.
En fi, dit això, cal esperar que ens deixarem tots la pell per aconseguir que el referèndum es faci. I que els partits que han estat a l’alçada d’aquest acord històric (malgrat les febleses), també ho estaran plantant cara als aparells de l’estat espanyol amb tota la dignitat i l’energia que el cas requereix. I proclamant la independència (en una solemne assemblea de càrrecs electes) si, finalment, l’imperialisme espanyol impedeix fer el referèndum.
València, 13 de desembre de 2013
