Joan del Alcàzar
La gestió política de la crisi econòmica ha disparat les desigualtats a tota Europa -Alemanya inclosa-, i els seus efectes estan resultant particularment dramàtics en algunes de les regions meridionals del continent, entre d’elles la nostra. Les mesures i les directius dels governs del Partit Popular, a Madrid i València, estan asfixiant per la via de la desocupació els segments més vulnerables de la ciutadania. Primer van ser els immigrants, i després els autòctons més fràgils, els menys qualificats. A hores d’ara, l’amenaça efectiva de caure per sota la ratlla de pobresa afecta sectors socials que mai no van sospitar que una cosa així poguera passar-los. Capítol especial mereix la joventut que, amb més intensitat quant més baixa és la seua formació, pateix unes terribles xifres d’atur i una explícita absència de futur que no passe per l’emigració o per una faena precària i mal pagada.
A més, la realitat política de la nostra societat, la valenciana, empitjora dia rere dia. Aprofitant el marasme de la crisi, el Partit Popular ha posat en marxa a Espanya una contrareforma més reaccionària que conservadora, i això en un escenari de corrupció a gran escala dins la seua estructura orgànica. Amb un autoritarisme que pensàvem superat, ha llançat un atac demolidor contra tot el que és sector públic i contra les llibertats fonamentals recollides per la Constitució que diuen venerar. Han anunciat més canvis en el marc laboral, i de manera preventiva han llançat una ofensiva quasi bèl·lica contra els sindicats, amb l’ajuda inestimable de la premsa del règim.
Particularment, al País Valencià aquesta compulsió contrareformista està empeltada amb una subordinació vergonyosa del Consell de la Generalitat a d’altres poders de l’Estat, i amb la negació explícita dels valors singulars del poble valencià. Comptat i debatut, allò que patim és una manifesta incapacitat per a governar el país en benefici dels interessos de la immensa majoria dels ciutadans. A més, el quadre es completa amb una constatació cada cop més estesa: la indecència predomina de forma aclaparadora entre els nostres governants. El que estem patint llavors, com a conclusió, és una pèrdua dramàtica de qualitat de la nostra democràcia.
Parlem d’una regió en la que més d’un centenar de càrrecs vinculats al partit de govern estan imputats per delictes de corrupció. En la que el deute acumulat per factures impagades afecta serveis essencials com la sanitat, l’educació o l’assistència social. En la que l’anterior president del Consell ens avergonyeix per la seua burla infantil a la Justícia. En la que els diners fiscals destinats a construir centres hospitalaris a Haití o Nicaragua van anar a la butxaca dels responsables de la gestió. En la que una representativa institució comercial manté en la seua direcció un condemnat per delictes fiscals, i això perquè diferencia entre delictes públics i delictes privats (sic). Una regió en la que el seu govern envia la policia a tancar un mitjà de comunicació que és de tots, convertint-nos en l’únic territori europeu –a més de Grècia- que no compta amb una radiotelevisió pública. Una regió presidida per un home gris i obedient, espantat i ultrapassat, incapaç de coordinar i dirigir un govern que va des de fa anys a la deriva. Un govern que fins i tot ha arribat a ensorrar el sistema financer autòcton, malbaratant les joies de la burgesia local acumulades durant més d’un segle
A València els dirigents del Partit Popular no fan sinó emular els seus caps de Madrid. Allí, el cap de govern d’Espanya menteix al Parlament i afirma solemnement que no s’ha produït destrucció de llocs de treball durant el darrer any. A València, el cap del govern menteix a les Corts quan diu que ell ha tancat la radiotelevisió pública perquè va a construir escoles i hospitals. Emula, còpia però és més maldestre. Defensa patèticament la seua posició argumentant com ho faria un [mal] empresari, i, en una hipèrbole personalista, caricatura d’estadista mundial, diu que ell ha de pagar deutes i, per tant, ell tanca les empreses amb dèficit. Eixe home mancat d’una mínima preparació com a governant no sap que ell no és un empresari. No sap distingir entre una empresa i un servei públic essencial de la societat. No comprén que ell no és un gerent, sinó el president de tots els valencians.
Aquest país necessita una renovació de la direcció política amb urgència. Per incompetència i per indecència. La societat valenciana està sota mínims i no podem esperar fins a 2015 per a començar a reviscolar-la. És necessari fer-ho des de ja. Cal obrir de bat a bat les portes i finestres de les institucions per a que entre un vendaval de decència política, i per a que servidors públics competents dissenyen i gestionen l’eixida del pou al que ens han conduït. La situació és d’urgència extrema. No podem esperar a 2015. És necessari donar la veu a la ciutadania tot convocant eleccions que permeten quan més aviat millor renovar un govern esgotat, incapaç i marcat per la indecència. Aprofitant la convocatòria de les eleccions europees, per exemple.
Publicat en el bloc Escriure en l’aire
