Toni Mollà
Tret que es produeixi una sorpresa majúscula, demà [aquest article es va publicar dimarts 26 de novembre] les Corts Valencianes aprovaran, gràcies a la majoria absoluta del PP, el tancament de Canal 9 i Ràdio 9 amb una proposició de llei, tramitada pel procediment de lectura única, que no admet esmenes. El divendres 29, un dia després de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat, entrarà en vigor la llei, i d’acord amb el seu article 1 cessaran les emissions i s’extingiran tots els contractes de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Amb el tancament es perdran 1.600 llocs de treball directes i es generaran més de 100 milions d’euros de despesa pública, a la qual cosa s’hi han d’afegir uns 20 milions en drets audiovisuals compromesos i 20 més que RTVV haurà d’abonar a proveïdors, despesa financera a part. Una fuga econòmica superior al manteniment de la televisió i la ràdio públiques del País Valencià.
RTVV va ser creada el 4 de juliol de 1984 per la Generalitat Valenciana i va inaugurar les seves emissions el 9 d’octubre de 1989. Més enllà de la seva justificació cultural, l’empresa audiovisual pública sempre va tenir, almenys teòricament, un objectiu econòmic en un entorn de creixent complementarietat de les indústries culturals -amb el sector audiovisual al capdavant- i l’estructura productiva pròpia d’una societat postindustrial. La producció de continguts de RTVV no es justificava tan sols com a font d’ocupació directa, sinó també pel seu efecte d’arrossegament sobre sectors privats connexos. El Programa Econòmic Valencià 2 (PEV 2), elaborat al seu dia pel Govern de Joan Lerma, així ho preveia a l’assenyalar que la posada en funcionament de RTVV incidiria en el sector productiu gràcies a la introducció de tecnologies d’avantguarda i a la dinamització de la indústria audiovisual. Indústria cultural, desenvolupament tecnològic i econòmic i normalització lingüística es convertien en expressions d’un mateix procés creatiu.
Fa dècades que el País Valencià va deixar enrere el tòpic de societat tradicional, i el seu sector terciari s’ha disparat fins a un 60% de la població activa, amb un pes majoritari dels serveis. El sector primari amb prou feines arriba al 3% (1,70% del PIB), amb l’agreujant que en tan sols dos anys ha perdut prop de 9.000 finques agràries familiars. Per la seva banda, el sector secundari -amb la ceràmica, la Ford, les joguines i el calçat com a vaixells insígnia- amb prou feines supera el 17% de la població ocupada i aporta al PIB el 14,5%. Amb aquestes variables i una taxa d’atur pròxima al 30%, l’economia valenciana està per a pocs tancaments patronals. De fet, a més dels treballadors directament afectats per la liquidació de RTVV, entre els quals em trobo, es calcula que la mesura afectarà més de 4.600 llocs de treball indirectes. «Com si tanqués la Ford», repeteixen aquests dies els economistes valencians. Amb una diferència: RTVV incideix sobre un teixit feble però imprescindible per a un canvi de model econòmic i de país. Aquest era, almenys, el seu objectiu legalment establert i aquesta la retòrica oficial.
Sens dubte, RTVV s’hauria de reformular d’acord amb un entorn global i valencià complex i turbulent. Però també segons unes funcions estratègiques -informatives, socioculturals i econòmiques- que ni els seus responsables polítics ni els seus gestors empresarials no van tenir mai en compte. Fa molt de temps que els professionals exigim un (re)disseny de la televisió pública en relació amb la política industrial, tecnològica i cultural que exigeix un model de país enfrontat als reptes de la globalització neoliberal. Una empresa de comunicació que compleixi, a més a més, els que van ser els seus objectius fundacionals: integració social, econòmica i lingüística, per una banda, i factor d’incentivació industrial, per l’altra. L’existència de la televisió pública, tal com la coneixem, no té cap interès col•lectiu si n’exceptuem la possibilitat de fer-la servir de manera diferent de com s’ha fet fins ara.
Ara bé, el seu tancament marcaria una involució sense precedents en l’àmbit informatiu, sacsejaria el feble sector industrial que ha generat al seu voltant i, finalment, impugnaria sense remei un model de país que va més enllà de la literaturitzada agricultura i d’una indústria, com el cas de la Ford, potser massa assistida pel poder públic. Amb RTVV desapareixeria, a més a més, l’únic (!) mitjà de comunicació, tant públic com privat, que engloba el país en la seva integritat. Finalment, la Generalitat presentaria, amb el tancament, una invitació oficial a l’emigració de tots aquells que no aspirem a treballar a la Ford (que serveixi de metàfora) ni en el turisme dièsel (el que camina molt i consumeix poc) que hem engendrat entre tots. Amb RTVV, molts valencians podríem perdre el nostre futur. Almenys com a valencians.
(El Periódico, 26 de novembre 2013)
