Andreu Manresa
El càncer que l’empaitava, pertinaç, des de 1970 va derrotar ahir, finalment, a qui es va anomenar un “historiador d’exterminis”, Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939). Era catedràtic retirat d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i escriptor. Estava especialitzat en al-Andalus i en concret en la destrucció de l’anomenada Espanya musulmana. Al tema va dedicar mitja vida i desenes de treballs, entre ells Arqueología medieval en las afueras del medievalismo, El sol que salió por Occidente o Musulmans i Catalunya. Va crear una escola d’investigadors i projectà una nova mirada sobre la societat andalusina, la seua organització i posterior extermini, després de les conquestes cristianes. Rastrejà els sistemes hidràulics des del Iemen original fins Medina Azahara, i a les Balears, vall a vall.
Miquel Barceló va morir a Portocolom, a Felanitx, a l’illa de Mallorca, on s’havia retirat, solitari, a la seva casa davant el mar, amb la intenció confessa de veure passar els núvols, llegir i escriure. Ha mort en un matí de vent i fred hivernal. D’aquest “mal dolent”, com diuen al seu poble, que va escorar la seva veu i la seva carrera de professor de la Universitat de Nova York, el 1970. En els últims anys, seriosament malalt, inerme, enfrontat a seqüeles doloroses del càncer de gola, va publicar dos llibres de narracions breus en català: el celebrat El Terme de Manacor i Trenc d’alba. Compilà a El país llamado deseo una dècada d’articles a EL PAÍS. Va acabar una novel·la sobre la imposició de la dictadura. Tota la seva escriptura va ser molt austera i conceptual. Articulà un sistema narratiu incandescent, estrany en la literatura en català, amb ressons d’oralitat i de clàssics antics. També va traduir el seu apreciat Joseph Conrad.
Amic de Jaime Gil de Biedma (era el seu “nebot Miguel”), de Carlos Barral i de Juan Marsé, alumne de José Manuel Blecua i de Martí de Riquer, Miquel Barceló va ser un poeta fugaç en castellà i català i mestre dels qui el van seguir i d’aquells que van pretendre ignorar-lo. A la Universitat de les Illes Balears (UIB) el van vetar, en dues èpoques i amb un “petit aquelarre” –com el va qualificar ell mateix– del Departament d’Història.
Intel·lectual singular i polemista, fa quatre dècades va fer esclatar a Mallorca el debat sobre el que va passar el 1229 amb la conquesta del rei Jaume I.
L’últim treball que va dirigir va ser la investigació del que va qualificar “l’excavació d’un episodi escrit”, el de la troballa de les restes dels últims musulmans fugitius del conqueridor del segle XIII, que es van endur les claus de les seves cases. La cova refugi intacta amb tot el seu contingut es va localitzar junt a l’estudi d’Artà del seu compare i paisà l’altre Miquel Barceló, el pintor. Les restes constataren una pàgina del Llibre dels fets del rei Jaume, que l’estudiós considerava el primer llibre de memòries d’Europa.
L’historiador va emplaçar el pintor a il·lustrar un treball sobre la colonització d’Amèrica que va titular Matèria de destrucció, sobre el relat de Bartolomé de las Casas. L’obra va néixer en fascicles en revistes especialitzades, dispersa, amb el títol Loquella barbarica.
Barceló va escriure un molt personal retrat del pintor al seu poble, Felanitx, text que va servir per a l’exposició de ceràmica de l’artista al Palau dels Papes a Avinyó. L’investigador va aportar una altra narració, Mort de Poble, per a un projecte que l’artista va gestar amb un vell amic, l’editor Xavier Folch. Té títol, MB, i tracta del poeta Miquel Bauçà, del pintor Miquel Barceló i de l’historiador Miquel Barceló. Ahir l’artista va lamentar l’extinció de l’estudiós.
Reclòs en la dedicació a revisar els seus treballs, a llegir dos diaris, a seguir el Barça i atendre poques visites, Miquel Barceló va anticipar mesos enrere el seu adéu. Va enviar per correu electrònic la gravació d’una cançó popular turca Bir Demet Yasemin (Un ram de gessamins), cantada per John Berberian, a qui va escoltar a Nova York el 1969. I a qui va retrobar, ancià, en un “lacònic lament mortuori, fantàstic”. Aquesta va ser la banda sonora del seu adéu. La mateixa cançó que va regalar l’investigador a la seva amiga Maria del Mar Bonet amb qui va preparar la seva versió de l’obra del mallorquí-musulmanitzat Anselm Turmeda Cobles de la divisió del Regne de Mallorca.
Miquel Barceló va pregar que en el seu obituari es deixessin de banda llegendes i anècdotes. Es va casar amb la investigadora Reis Fontanals, amb qui va tenir dues filles, i més tard amb la professora Helena Kirchner, mare d’una nena de 15 anys. Dilluns rebrà un comiat civil al seu poble, el seu món de veus, pauses, relats i silencis, Felanitx. Mirava, vigilant, el mar desert, com les cases, menys la seva. De vegades explicava que una pintora dibuixava en el litoral i ell l’observava darrere del vidre i el temps “en una equació d’espills”.
Publicat a El País
