Damià Pons
La Via Catalana i la Marea Verda balear del passat mes de setembre no eren coincidents en els seus objectius finals. A Catalunya, els quasi dos milions de persones s’agafaren de les mans per reivindicar el dret a decidir, amb l’afany de tenir l’oportunitat de poder triar democràticament l’opció de convertir Catalunya en un nou estat de la Unió Europea.
A les Balears, els cent vint mil manifestants tenien uns propòsits molt més modestos: una educació de qualitat, capaç de generar cohesió i integració social, un model d’escola que fos el resultat del diàleg i el consens entre el govern i tota la comunitat educativa, l’ús del català com a idioma vehicular preferent i una forma de governança menys autoritària i més participativa.
Tot i així, malgrat la no coincidència en els objectius finals, ambdós moviments presentaven –presenten, perquè encara són ben vius-, moltes semblances: el seu caràcter de reivindicació cívica alhora ferma i festiva, el protagonisme d’unes classes mitjanes culturitzades que ja tenen autonomia de pensament i de decisió, una actitud desinhibida d’adhesió natural al país propi, la condició de ser l’expressió del malestar i de les expectatives de futur de l’estructura profunda de la societat i en cap cas una fluorescència induïda per determinades institucions o organitzacions partidàries…
Igualment, la Via Catalana i la Marea Verda tenen un altre fet en comú: la intransigència del poder polític –en un cas, el govern de l’Estat, en l’altre, el de les Balears– com a única resposta davant les demandes que li plantegen. Els poders de l’Estat invoquen el tòtem de la Constitució espanyola –quina ingenuïtat històrica el suport massiu que li va donar Catalunya l’any 1978!– i consideren que tan sols és acceptable l’opció d’una “democràcia” que implica que la voluntat majoritària dels catalans s’ha de sotmetre forçosament a un marc legal que a hores d’ara ja els és del tot insatisfactori, en lloc de poder exercir el seu dret a ser l’origen del nou sistema de no dependència que voldrien instituir. El govern de JR Bauzà ha cregut que la majoria absoluta parlamentària l’autoritza a menysprear i a ignorar les veus discrepants, les opinions dels experts en matèria educativa, els continguts dels textos internacionals sobre els drets lingüístics o les lliçons de l’experiència dels ensenyants que a peu d’obra cada dia fan funcionar el sistema escolar.
L’Estat i el govern Bauzà, a diferent escala, usen una mateixa doble arma. En primer lloc, l’amenaça reiterada amb la intenció de generalitzar la plaga de la por. Aquesta és la cançó de l’Estat espanyol i dels seus còmplices: Catalunya no serà econòmicament viable com a estat independent, quedarà fora de la UE, patirà un procés de divisió interna, es produirà una fugida massiva de les empreses multinacionals… La de Bauzà sobretot es concreta en expedients sancionadors a directors d’institut, en declaracions amenaçadores dels càrrecs o representants polítics, en acusacions als ensenyants de dedicar-se a l’adoctrinament dels alumnes, en la voluntat d’utilitzar els serveis d’inspecció amb funcions de comissariat polític…
Amb la seva intransigència, amb la seva nul·la voluntat de dialogar i de negociar, amb l’estratègia de fer que el conflicte es vagi perpetuant en una via morta, tant l’Estat com el govern balear també pretenen inocular als ciutadans un sentiment d’impotència, de fer-los creure que els seus esforços tanmateix sempre toparan amb un mur que mai no podran superar, que la seva lluita finalment serà de bades. Com si hi hagués un ordre de naturalesa divina que fos inqüestionable. Tant a Catalunya com a les Balears ens trobam en una fase de desgast, en aquell moment en què cada bàndol està atrinxerat en les seves pròpies posicions. Els uns, l’Estat i el PP, escampen la por i practiquen i exhibeixen la intransigència dels forts amb l’objectiu d’atemorir i de fer emmalaltir d’impotència els febles.
Els altres, voluntariosos, sota la bandera de la democràcia entesa com a valor suprem, convençuts de la legitimitat del seu dret a decidir lliurement el futur col·lectiu, o a construir un sistema educatiu al servei dels ciutadans i no dels interessos doctrinaris del Partit Popular, resisteixen i, en paral·lel, fan avançar així com poden el projecte que desitgen fer realitat. Ja està cantat que la batalla serà llarga. I el desenllaç final únicament podrà ser favorable a la democràcia, als drets col·lectius i a una educació lleial al país en el cas que els catalans i els balears no ens deixem vèncer per la por i si aconseguim foragitar de tots nosaltres qualsevol sentiment d’impotència.
