Toni Rico
Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l’anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.
Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l’acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.
Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d’altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l’he trobat parlant fins i tot amb professors d’universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d’igual manera que la indiferència es comença a curar amb l’avanç dels mesos i els passos que es van fent.
Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d’interès. No vol dir tampoc que s’ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d’una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.
Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l’havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d’aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d’un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.
Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s’ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d’un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d’estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.
Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m’equivoque i la realitat és diferent, amb uns visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.
Publicat a Llibertat.cat (17 de novembre del 2013)
