Althusser, Joan Fuster, el marxisme i la filosofia

althusser

Sal·lus Herrero

Luis Racionero, escrivia fa poc un article “Un marxista monstruós” sobre el llibre autobiogràfic de Louis Althusser  L’avenir és llarg, del 1992, on explica -ubicat més enllà del bé i del mal-  la seua infantesa i la seua vida addicta a la dissertació i al raonament en el buit sobre qualsevol cosa, com en una psicoanàlisi permanent, enmig d’una certa fantasia, artificialitat i irrealitat. El filòsof marxista i el professor de l’Escola Normal Superior de Paris, que va escanyar la seua dona el 1980, fou detingut com a dement, declarat irresponsable i després d’eixir del manicomi va viure al districte XIV de Paris on espantava els veïns cridant pels carrers: “Je suis le grand Althusser”.

Al llibre de memòries, Althusser intenta explicar-se descarnadament i justificar la seua existència mancada d’estima i de realitat perquè sa mare, través d’ell, ‘estimava’ en realitat el germà del pare, també de nom Louis, oncle seu, un aviador mort al cel de Verdun. Aquest ‘dèficit afectiu’ el va portar a una necessitat exagerada d’agradar, de seduir. Psicològicament, el problema d’Althusser, fou viure a cavall entre dues èpoques, diagnostica Racionero: a nivell personal, entre el rigor estricte i purità de la seua mare als anys 20 i la permissivitat dels anys 60 com adult, junt a la seua extremada timidesa, amb impotència i sense existència real que el feia jugar a artificis i impostures per fer-se un lloc al món, a més de patir una dependència radical de la seua companya, a la qual va assassinar mentre creia que li feia un massatge al coll; a nivell històric, Althusser vacil·lava entre l’era dels sistemes filosòfics globals i el declinar i la caiguda d’allò absolut. Als anys 50, per a Althusser la filosofia havia d’abraçar-ho  tot amb una sola mirada; amb aquesta visió globalitzadora de la filosofia, només va trobar el marxisme que s’adaptés als seus requeriments i es va aferrar a Marx amb zel megalomaniac. Creia ésser més marxista que el mateix Marx: “Apartar-nos de la literalitat de Marx per a fer-lo intel·ligible al seu propi pensament, fer-li el servei i fer-nos-el a nosaltres per a ‘dominar’ millor que ell el seu propi pensament”. Modest el “maitre à penser”, amb les seues distincions entre el Marx humanista i el Marx científic, el tall epistemològic per llegir ‘correctament’ Marx i l’anàlisi de les condicions històriques i estructurals que feien ‘irreversible’ i ‘determinant’ la revolució.

Louis Althusser no se n’havia adonat que vivia l’època de la fi dels grans sistemes filosòfics. La filosofia s’havia reclòs sobre si mateixa i es dedicava a analitzar els seus propis mètodes en comptes d’ocupar-se del món exterior, i així la lògica simbòlica de Russell, el positivisme lògic de Carnap i l’anàlisi del llenguatge de Wittgenstein s’ocupaven d’aconseguir una autoconsistència en el pensament filosòfic que Gödel els negaria “definitivament”. Per a un positivista lògic els grans sistemes eren pitjor que falsos, no tenien sentit. Per altra banda, els existencialistes foren més llegits i influents perquè tocaven les ansietats, esperances i temors profundament humans.  Si més no, era una filosofia que s’enfrontava a la realitat dels éssers humans, després de les atrocitats de la II Guerra Mundial, tot i que partint de prejudicis pessimistes i anant a caure en el “cul-de- sac” de l’angoixa. No obstant, la lògica simbòlica de Russell va servir, almenys, per a crear el llenguatge dels ordinadors, conclou Racionero. I reconeix que la confessió vital d’Althusser és inquietant i seductora, sufocant i fascinant, per la seua lúcida i extremada racionalitat en un cos massa sensible i emotiu. Tot plegat, no es estrany que es desequilibrés perquè habitava en un rar equilibri inestable: una psique amb pell molt fina enmig d’un context depredador li generà rampells depressius i el tornà destructiu.

Potser no és possible establir sistemes filosòfics globalitzadors sense el risc de caure en la falsedat, l’absurd o el totalitarisme, com denunciava Michel Foucault; una cosa, però, és no insistir en les errades i, per tant, no orquestrar sistemes filosòfics globals i una altra cosa -més qüestionable- és abandonar la tasca propositiva de reflexionar sobre el món exterior, per entendre’l, per esclarir-lo, per transformar-lo, si pot ser, tot i que siga des de dels fragments limitats del llenguatge i del món, però sense deixar de banda l’exterioritat o reduir-la a l’imperi d’un llenguatge, xifrat, desconnectat de les “impureses” externes del món.

Com bé explica Xavier Serra a l’interessant assaig La filosofia en la cultura catalana (Ed. Afers, 2013), on ens informa que el 1973, Josep Lluís Blasco publicà a Barcelona la seua tesi doctoral Filosofia, lenguaje y conocimiento: “Blasco fou nacionalista. El 1969 l’editorial Garbí publicà les seves traduccions [de J.L. Blasco] de Llenguatge,veritat i lògica d’Ayer, i Per Marx d’Althusser. Són els primer llibres de filòsofs publicats en català al País Valencià en l’època moderna. Més endavant traduí algunes obres de Russell per a la col·lecció ‘Textos filosòfics’  que publicava l’editorial Laia de Barcelona […] A banda de la col·lecció ‘Garbí 3’, que dirigien Josep Lluís Blasco i el crític d’art Tomàs Llorens, Vicent Raga inicià, el 1970, la publicació dels ‘Quaderns Tres i Quatre’  –inclosa en el catàleg editorial d’Eliseu Climent. En els ‘Quaderns’ aparegueren, fins al 1975, traduccions d’escrits de Gombrich, Althusser, Lichtheim, Habermas, Adorno, Luckács o Lu Xun. És a dir la filosofia i la sociologia marxista del moment. El traductor de molts d’aquells escrits va ser Joan Francesc Mira, Josep Lluís Blasco i Francesc Agües van escriure els pròlegs de Lògica materialista, de Galvano Della Volpe, i El marxisme com a sociologia, de Lucio Colletti, respectivament”. Al meu parer, en la línea que s’expressa al llibre de Júlia Blasco sobre Joan Fuster i la filosofia, hi ha, en Fuster, Blasco, Agües, Francesc Vera, E. Garcia, etc. la influència de Russell, de Wittgenstein, del materialisme històric com a mètode d’anàlisi de la història, com féu Pierre Vilar o Gramsci, per entendre els fenòmens històrics, socials i polítics de França, Catalunya, Espanya, Itàlia i Europa, però, hi ha, sobretot, el rebuig de la “dialèctica materialista”, com un afer inintel·ligible i metafísic, així com de la “ciència marxista” que sembla un afegit ideològic d’un aparador de cosmètica ordinària o un quasi oxímoron indesxifrable.

Al meu parer,  és el que argumenta Vicent Ventura al vídeo de l’Olleria de març del 1993, reivindicant la seua amistat de més de 40 anys amb Joan Fuster, quan li pregunten pel marxisme fusterià, tot i que ell preferia dir que era un “liberal d’esquerres”; abans Ventura havia comentat l’inici intel·lectual de Fuster amb El descrèdit de la realitat, Les originalitats, els assaig d’història cultural Poetes, moriscos i capellans i Heregies, revoltes i sermons, sobre Joan Lluís Vives i els erasmistes, i Nosaltres, els valencians que inicia un procés de reflexió i “modernització” al País Valencià, recollint algunes de les millors propostes intel·lectuals de l’exili i del valencianisme dels anys trenta per reformular el valencianisme en el seu context geogràfic, lingüístic, cultural i sociohistòric.  Assenyala Ventura, per a entendre millor Fuster, l’acurada entrevista d’Enric Sòria a la revista El Temps, també les Converses inacabades de Toni Mollà i, crec que el volum De viva veu  d’Isidre Crespo (tot i que no sé si ja s’havia publicat). I fa referència Ventura al ‘conflicte’ [arriba a dir inclús ‘violència’ en alguns sectors] que genera reconèixer i acceptar la catalanitat dels valencians, la seua ‘inevitabilitat’, social, històrica i lingüística, “per ésser el que som” [millor, el que volem ésser] i, alhora, expressa l’escepticisme metodològic intel·lectual, el distanciament de Fuster dels ‘parti pris’, dels partits polítics i del ‘nacionalisme’, més o menys diu: ell no es considerava ni es definia com nacionalista, sinó a contracor, defensivament. Un assaig que ho aclareix molt bé això del marxisme a Joan Fuster és De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (PUV), de Pau Viciano, sobretot l’apartat 4, “Un liberal addicte al Manifest Comunista”, on Fuster es reconeix seduït pel marxisme – o millor pel materialisme històric-, però mostra una mena d’empatia “reprimida”, i es declara massa vell per a ser marxista, o millor, sols marxista, a pesar de la influència gramsciana o de Pierre Vilar en la seua obra; advertia que Marx escrivia a la llum d’un gresol i que  havien passat moltes coses al món, entre d’altres l’”eclipsi del proletariat”, però, a la Laudatio acadèmica de 1982 constatava i es lamentava que Marx havia sigut descartat de l’agenda política, Marx semblava proscrit per la “postmodernitat”, “tanmateix, no fa sinó donar la raó a Marx: és un ‘mercat’ més i una lluita de classes amb una que ha guanyat la partida”.

No obstant, davant aquesta embranzida ‘modernitzadora’, també de la filosofia als anys seixanta, inèdita fins aleshores al País Valencià i lligada estretament a reivindicacions nacionalistes, topà amb nombrosos obstacles oficials, com anota i matisa Xavier Serra en aquest assaig sobre la filosofia en la cultura catalana: “la Universitat va emprendre a la primeria dels anys setanta una ‘depuració’, amb l’excusa d’una ‘conxorxa marxista-catalanista’, que afectà entre d’altres departaments el de Lògica. La llista d’afectats seria llarga […] Una vegada més, fallava el mecanisme acadèmic”. Un dels depurats fou Ernest Garcia. Quan el vaig conèixer a finals dels anys setanta i a principis dels vuitanta, era un dels professors de filosofia a l’Escola Normal de Magisteri, que millor coneixia i millor sintetitzava els corrents de l’analítica, del positivisme lògic i del marxisme, com mostraria al seu assaig, premi Octubre, Les cendres de maig, on aporta elements de crítica dels moviments socials alternatius. Després se’n passà al ram de la sociologia de l’educació i, finalment, a la sociologia ecològica centrada en els greus problemes ecològics del País Valencià i a escala planetària; els seus fonaments inicials d’anàlisi, foren, però, ‘filosòfics’ i es comprova si es llegeix El trampolí fàustic o Medio ambiente y sociedad. Una filosofia que no pot desvincular-se dels avatars socials, de les implicacions i de les conseqüències de l’acció dels humans amb la natura i amb altres humans. Una filosofia contrària a l’encotillament transcendental, gremial i solipsista que, sovint, infla una bombolla retòrica des de la buidor més solemne, sense cap dada científica, antropològica o social. En el millor del casos, com un panegíric interessant de la producció filosòfica, dels escalafons, la bibliografia, els pensadors il·lustres, els epígons, els autors secundaris i subalterns, les figures marginals, i fins i tot aquells intel·lectuals que es poden considerar nefastos; com denuncia Serra a La filosofia en la cultura catalana. I tanmateix, l’exercici filosòfic, sovint sembla que esdevé una mera exhumació de les despulles filosòfiques del passat, una autòpsia de taxidermista sense cap proposta reflexiva sobre els problemes més punyents del present.

Tot i les errades d’Althusser, de Marx i del marxisme, inclús els dels millors exponents de l’Escola de Frankfurt (Benjamim, Horkheimer, Adorno, Marcuse, Habermas, Honneth, Benhabib), la necessitat d’analitzar, comprendre i ‘transformar’ el món, al meu parer, continua sent un imperatiu. Perquè si als anys seixanta i setanta s’abraçà el marxisme, com una contestació contra la dictadura, una mica acríticament, als anys vuitanta es llençà al fem més acríticament encara i amb major frivolitat, des de la influència d’algunes teories ‘postmodernistes’ que legitimaven el descompromís i el retorn a una subjectivitat monista i unidireccional; igual com la necessitat que la filosofia contribuïsca a entendre i canviar el món actual perquè és simptomàtic que quan els riscos ecològics del planeta, les amenaces dels drons i de les guerres atòmiques, dels sistemes d’escolta informàtic, telefònic i d’espionatge massius, al temps de les bombes atòmiques capaces d’eliminar els éssers humans sobre la Terra, etc., la filosofia sembla que abdique del seu ofici de pensar el món exterior i es conforme en tornar la filosofia un “joc d’escacs” sobre si mateix i sobre l’aire familiar només del llenguatge, constituint “un imperi dins d’un imperi” (Spinoza), aïllat de la realitat exterior, com analitza el sociòleg Geoffroy de Lagasnerie a “Logique de la création”, denunciant el ‘gran tancament’ filosòfic. I, com adverteix Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme o a Eichmann a Jerusalem entre altres, on diu que la filosofia no pot deixar d’analitzar, debatre i judicar els esdeveniments i les condicions existencials dels humans i de la natura, -sense ànim d’exhaustivitat-, dels mites, del logos, de la ciència, de la polis i del cosmos.

L’estudiant de filosofia francès Alexis Pierçon-Gnezda, el 22 d’octubre 2013, es preguntava des de les pàgines de diari Libération a l‘article “La philosophie en état de mort cérebrale?” sobre el procés filosòfic que duu a prohibir el pensament i a cenyir-se, exclusivament, a l’exegesi dels textos que ens han arribat a través del segles anteriors, des de Plató a Foucault, abandonant l’ofici de pensar.

Evidentment, admet l’estudiant, que no es pot fer tabula rasa de l’herència filosòfica anterior, però assenyala que, a més, hi ha la tasca d’usar adequadament aquesta herència per a pensar de manera crítica les problemàtiques actuals. La conversió del bagatge filosòfic del passat en un museu, no seria el més adient, perquè Foucault proposava fer servir la filosofia com una “caixa d’eines” perquè cadascú es senta ‘prou lliure’ per poder pensar el seu present.

Més que la simple recitació de la història de la filosofia, l’aprenentatge de la filosofia com un utillatge instrumental i d’una reactivació dels conceptes que hem rebut i que cal actualitzar i afilar de nou, com remarca Nietzsche a “El crepuscle dels ídols”. En comptes de deixar-se portar per les inèrcies socials perquè acceptem ‘el món tal com és’, es planteja la possibilitat que la filosofia no perda la seua dimensió ‘subversiva’, per a no desnaturalitzar-se i acabar morint aïllada de la realitat i del tot allunyada dels problemes del món actual. Proposa retrobar les condicions d’un ensenyament filosòfic crític que ens permeta pensar, reflexionar, qüestionar el que hi ha i comprometre’ns en els greus conflictes que sacsegen les societats actuals. Potser quan més cal pensar, localment i planetària, més es dificulta la seua possibilitat i la filosofia i les ‘humanitats’ són desactivades d’aquest risc, fragmentades, reduïdes al marge de la irrellevància social, potser perquè en les actuals lleis no interessa l’educació en el coneixement, si no la formació d’unes mentalitats submises i aclimatades a la producció, al consumisme, a les desigualtats socials radicals, als desastres ecològics i a l’extrema riquesa d’uns pocs i l’extrema pobresa de la majoria. Una “filosofia” terriblement dòcil amb les idees que marquen i imposen les línies mestres de l’irreflexiva i suïcida dominació globalista impulsada per l’hegemonia neoliberal del moment. Heus ací el pensament únic, sense ‘cap’ alternativa. El que està en risc, després de ‘la mort de Déu’, de ‘la mort de l’home’, ara sembla arribat el torn de ‘la mort de la filosofia’ [i del pensament].

Sovint sembla que molts filòsofs ajuden al soterrament de la pròpia filosofia, perquè s’abandona la possibilitat de pensar. Insistesc, per autisme; per desconnexió amb la realitat.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER