Xavier Montanyà
Fem costat al poble espoliat, als qui han de sofrir la delinqüència capitalista d’elit, o als mercats i els seus sequaços de la banca i la política? Fa uns quants dies, la PAH va demanar als parlamentaris catalans que signessin una carta adreçada al conseller d’Interior, reclamant-li de desobeir l’ordre de desallotjament del bloc ocupat de Salt. Van signar tots els diputats d’ERC, ICV-EUA i CUP-AE i un diputat socialista de Girona. Dels cinquanta de CiU, cap. A més, el conseller va reiterar que executaria l’ordre de desallotjament. Però no va caldre, perquè el Tribunal d’Estrasburg ho va impedir.
Les posicions són molt clares quan et trobes de cara amb l’essència d’aquesta brutal estafa econòmica que anomenen crisi. Com ho han estat des que hi ha lluita de classes. Cal la unitat de les forces d’esquerra parlamentàries i extraparlamentàries amb els moviments socials i les noves plataformes que treballen per una reformulació del sistema polític.
Sempre és recomanable de recórrer als clàssics. Com ara Salvador Allende. “L’esquerra ha d’aprendre d’Allende com va unir el conjunt de forces que representen els interessos del poble”, diu Mario Amorós, l’autor de Allende. La biografia, un monument al poder popular que et transporta a un temps i un país on, com deia el poeta, l’acció sí que era germana del somni.
Nostàlgia d’allò que no has viscut. Per més que sembli impossible, és com millor definiria el meu estat d’ànim després d’uns intensos dies llegint aquesta obra, que té el rigor de la història i l’agilitat del periodisme. Darrere, hi ha divuit anys de feina, de documentació exhaustiva en tota mena d’arxius públics, privats, desenes d’entrevistes i la consulta d’hemeroteques i biblioteques. L’autor ha anat a pouar en 54 mitjans xilens, 23 publicacions d’uns altres països i 250 llibres. Amorós ha fet justícia al personatge, ens revela la persona i el polític que hi ha darrere el mite del líder d’una revolució socialista democràtica, un dels processos polítics més insòlits i valents del segle XX.
Aquest treball et fa reflexionar sobre el complex i difícil procés de la Unitat Popular, la mística, victòries i encerts, i també derrotes i errors. Aporta també prou informació de totes les maniobres que Nixon i Kissinger van planificar ja abans que Allende prengués possessió: una estratègia de guerra. Comença com una guerra preventiva, de propaganda i psicològica, i acaba com una guerra total, genocida. Un dels molts mèrits de la biografia és que Allende parla, et parla, a través del seus discursos, de declaracions als periodistes, de les confidències que feia als seus amics i familiars. Ell mateix també es retrata i t’ajuda a repassar i comprendre l’evolució d’un home profundament coherent, fidel i solidari a un ideal i al sentiment d’un poble. Fins al final.
L’autor no es deixa seduir acríticament pel personatge. També apunta els errors. Les tensions entre les forces d’esquerra. Enfrontar-se simultàniment a la burgesia xilena i a l’imperialisme nord-americà. Un excés de confiança en els militars. Potser una manera massa radical, poc diplomàtica, de nacionalitzar les multinacionals, una reflexió que aporta un dels seus amics íntims, l’exiliat republicà Víctor Pey, persona clau, amb l’advocat Joan Garcés, en la detenció i procés de Pinochet, i en la preservació de la memòria d’Allende.
La Segona República i la guerra del 36-39 van marcar les vides de la generació d’Allende. Hi ha un fil roig que ens uneix als xilens. Una història d’afinitats polítiques populars, culturals, ètiques, d’exilis d’anada i tornada. Per mi, el símbol és Victor Pey, avui gairebé centenari, l’home discret, decisiu en tantes batalles. L’home que s’ha enfrontat al feixisme dues vegades. Va ser combatent de la columna Durruti, enginyer de les indústries de guerra de la Generalitat, exiliat, amic de Neruda i, sobretot, d’Allende. Propietari del diari Clarín, expropiat pels colpistes el 73, que fa poc, després d’una batalla legal interminable, ha recuperat. Victor Pey és l’exemple.
Allende. La biografia t’il·lustra sobre les actituds i els compromisos ètics de les persones. Et fa sentir malenconia per la derrota. Ràbia per la crueltat criminal posterior. Vergonya per l’ínfima categoria dels polítics actuals. I esperança… Iniciatives com la de la PAH fan veure que la imprescindible unitat popular existeix. És possible. El fil roig, la base, la teníem, la tenim.
Publicat a Vilaweb (25 d’octubre del 2013)
