L’estat del malestar

Holanda estat benestar

Josep Fontana

Els defensors de les polítiques d’austeritat estan d’enhorabona. El País va aparèixer fa pocs dies amb un titular inquietant: Holanda considera inviable el benestar. Una aparent crida a una vida de patiment que s’aclaria al concretar que el que el seu nou rei  havia dit als holandesos era que el Govern no podia seguir suportant el cost dels serveis socials que s’integren en el que s’anomena l’Estat del benestar i que s’havien de preparar per a un futur de retallades i privacions.

Ho podrien haver completat amb un estudi del Congressional Budget Office nord-americà que adverteix al seu Govern que la inutilitat de les retallades de la despesa que s’estan fent avui, perquè el problema real el tindran a partir del 2016, quan els baby boomers nascuts en l’etapa de ràpid creixement demogràfic que es va produir entre 1945 i 1960 requereixin els serveis d’atenció mèdica i seguretat social que sufraga el pressupost. Els seus càlculs condueixen a anticipar que el dèficit arribarà a ser d’un 3,5% del PIB el 2023 i d’un insostenible 6,5% el 2038.

La previsió que els serveis socials seguiran sent desmantellats no sembla un bon auguri per a les nostres societats, que s’han empobrit en els últims anys a mesura que es reduïa la massa salarial que reben els treballadors. Cosa que val per als EUA, on els salaris s’han mantingut estancats o en descens entre el 2000 i el 2012 malgrat que la productivitat ha augmentat gairebé en un 25%; val per a la Gran Bretanya, on un estudi dels sindicats sosté que «des de fa 30 anys la part de l’ingrés nacional pagada com a salaris ha disminuït en favor dels beneficis»,  i val igualment per a Espanya, on la combinació de l’atur i del constant descens dels salaris està engendrant uns nivells de pobresa que no és necessari consultar a les estadístiques, perquè resulten cada vegada més visibles al carrer.

El que s’ha de fer per frenar aquest empobriment, que és la conseqüència d’una desigualtat creixent, ho ha explicat Paul Krugman amb tota claredat: l’única manera de conservar «una societat on els ciutadans comuns tinguin una esperança raonable de mantenir una vida decent, treballant intensament i atenint-se a les regles» és construir una xarxa de seguretat social vigorosa que s’ocupi de la sanitat i que garanteixi un ingrés vital mínim. I això, en un context en què la majoria dels ingressos van a parar al capital, només es pot fer si els costos d’aquesta xarxa social es paguen amb els impostos sobre rendes i beneficis. Aquesta és una part fonamental de l’anàlisi de la situació que ens oculten els partidaris de l’austeritat: si el cost dels serveis socials resulta insostenible és perquè falten els ingressos que s’haurien de pagar i que són els que procedeixen de la fiscalitat sobre les rendes financeres i els beneficis empresarials.

Per resoldre-ho no n’hi ha prou d’eliminar formes de delinqüència econòmica com l’evasió a paradisos fiscals o el blanqueig de capitals, tot i ser aquests molt importants. El treball d’investigació de The International Consortium of Investigative Journalists, que els convido a consultar a la seva web (icij.org), no només ens descobreix l’enorme volum del trànsit de capitals, sinó que ens ofereix noms de financers i polítics que se’n beneficien.

Però hi ha una forma més important i més greu d’evasió, totalment legal, que és aquella de la qual es beneficien les empreses que aconsegueixen disminuir les seves càrregues fiscals utilitzant la seva influència política. Un estudi de David Cay Johnston a The National Memo ens mostra que en un any de bons negocis com va ser el 2010, les grans empreses nord-americanes -un grup que concentra el 81% de tots els actius de negocis- no van pagar com a impostos sobre els seus beneficis el 35% que fixa la llei sinó tan sols un 16,7%, malgrat haver augmentat els seus guanys un 45,2%.

Aquesta és una de les bases en què se sustenten els nostres problemes.  Emmanuel Saez, el professor de la Universitat de Califòrnia que ha mostrat fins a quin extrem ha arribat avui l’augment de la desigualtat, no ha dubtat a concloure que aquesta és «un producte de la política del Govern».

La qual cosa ens hauria de portar a la conclusió que el remei és a les nostres mans: que som els ciutadans els qui hem d’escollir entre una societat del benestar basada en una distribució més justa dels beneficis, o seguir patint la continuïtat de les polítiques d’austeritat vigents, resignant-nos a aquest estat del malestar en què vivim, que va camí de convertir-se en un autèntic infern.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER