Gustau Muñoz
La previsible Gran Coalició entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates a Alemanya no és una bona notícia per al sud d’Europa. Perquè deixa ben clar que no hi ha marge d’esperança per a un canvi substancial en el disseny polític, de conseqüències tan greus, atribuït sovint a Merkel. Els acords són de fons a Alemanya en una sèrie de temes, i fins i tot es pot pensar, contra una certa opinió esquerrana molt difosa però massa simplista, que Angela Merkel és bastant moderada i més raonable del que sembla.
L’austeritat obligada i accelerada quedarà consagrada. No hi ha expectatives d’una unió bancària eficaç, ni de la constitució d’un Tresor a escala d’Europa, no hi ha perspectives de cap forma de mutualització del deute, d’emissió d’eurobons, ni res de tot això. Cadascú, ja s’apanyarà. Ja fan prou de mantenir el sistema bancari espanyol (perquè hi tenen un gran interès) i de finançar el rescat de Grècia i Portugal (perquè seria massa costós deixar-los caure). No hi ha perspectives de flexibilització del calendari tan forçat de reducció del dèficit públic. Per tant, totes les hipòtesis de formació d’un pol alternatiu de governació d’Europa de la mà dels socialdemòcrates alemanys, que hipotèticament forçarien un canvi favorable al creixement i menys rígid, s’han esvaït.
Res d’això, ni tan sols com a (vana) esperança, des del moment que els socialdemòcrates compartiran govern i criteris amb la democràcia cristiana d’Angela Merkel. La qual, com s’apuntava, ni tan sols és la pitjor de les opcions: tot és relatiu i n’hi ha de molt més dures. Com ara la que representa el president del Bundesbank o les que avalen la CSU (els demòcrata cristians bavaresos) i el nou partit Alternativa per Alemanya o, ja en un altre nivell, les que s’expressen en la premsa sensacionalista o en les opinions del que a Alemanya en diuen Stammtisch, les tertúlies de bar…
Per consegüent, els socialistes de Pérez Rubalcaba es queden sense un suport del discurs europeista, una mica naïf, que anaven esbossant: la solució està en “més Europa”… de la mà d’un pol socialdemòcrata fort, a partir sobretot de l’SPD i el concurs dels socialistes francesos. Però ara, si es confirma la Gran Coalició, no hi haurà res d’això, ni tan sols com a mantra mínimament versemblant, per a qui s’apunte a aquesta mena de credulitat –que ja són ganes. Agreujat, a més, per la feblesa contrastada del Partit Socialista francès d’Hollande i les ensopegades intolerables del seu hipotètic delfí Manuel Valls.
L’estat d’ànim predominant a Alemanya (però també a Àustria, Holanda o Finlàndia) és que ells no han de finançar més la ineficiència o els excessos dels països del sud. Això, per descomptat, és injust, perquè és com voler gaudir dels beneficis d’una Unió Monetària però no dels seus costos. I perquè l’aportació als rescats, etc., en realitat té molt d’autoajuda, perquè els seus bancs, per exemple, varen participar a fons en la disbauxa creditícia que va fer possible la bombolla immobiliària a Espanya. És injust, però també té la seua part raonable que cal atendre (perquè d’excessos i d’ineficiència, anem ben servits, o no?). I en qualsevol cas, injust o no, és un corrent d’opinió força estès i determinant.
És molt difícil pensar en un canvi a Europa favorable a les pretensions de més integració bancària i financera, i no diguem ja política. Més aviat tot apunta al contrari, al manteniment d’una agregació fluixa que permet una gran àrea de lliure comerç, un gran mercat fàcilment accessible, i llibertat de moviments de persones i capitals, però sense cap pas substancial més en direcció a una veritable unió política i financera. En la qual, a més, els diversos malestars socials es tradueixen en opcions centrífugues i anti-Europa. Una tendència que troba un aliat inestimable en un disseny institucional impenetrable, allunyat, laberíntic, no percebut com a propi, i d’altra banda ineficient, inviable, amb 27 o 28 estats, i nivells de decisió vistos com a escassament democràtics. L’Europa raonable del 12 o dels 15 ha esdevingut un Behemot informe.
I tot això passa en un context mundial molt determinat i poc amable. El moment pitjor del daltabaix econòmic i financer que començà cap al 2008 ja va quedant enrere, tot i que no falten els pitjors auguris (segurament fonamentats) de cara a un futur catastròfic. Però deixant això a banda, una cosa està clara: les situacions són molt diverses i variades. Hi ha països, com va dir algú, que han vist això de la crisi per la televisió. Altres, com Espanya, Grècia o Portugal, l’han patit i la pateixen en carn viva.
El món de la globalització és molt dur i molt complicat. Només hi van reeixint els estats rics en matèries primeres i sobretot en petroli o gas natural, que n’obtenen rendes espectaculars. Seria el cas d’alguns països d’Amèrica Llatina, de Rússia i de l’Orient Mitjà. Alimenten una demanda immensa procedent dels països centrals però ara en bona part dels emergents i particularment de la Xina i l’Índia. També se’n surten bé aquests, els emergents, centres de producció manufacturera basada en salaris baixos, fortament exportadors i en principi grans beneficiaris de la globalització. De la qual també se’n beneficien, a banda dels paradisos fiscals, els països constituïts en centres financers, nusos de la gran xarxa mundial, o que disposen de moneda que fa de reserva mundial, la qual cosa dóna un gran marge de maniobra (casos, en part, d’Estats Units i Gran Bretanya). I finalment, funcionen els estats petits i mitjans que disposen d’avantatges tecnològics, països eficients dotats de molt de capital humà, amb un bon sistema d’ensenyament, cohesió social, fortes inversions en investigació i desenvolupament, que es defensen bé en els mercats d’exportació de productes d’alt valor afegit o que controlen empreses globals que retenen els centres de disseny i direcció mentre deslocalitzen la producció de les mercaderies, i que aprofiten a fons les tecnologies de les comunicacions i la revolució dels transports i la logística. (Seria el cas d’Alemanya, països escandinaus, i altres estats del centre i nord europeu).
Fora d’aquests paràmetres, els estats poc eficients i poc cohesionats, que malbaraten els seus recursos, que no sotmeten la despesa pública a un escrutini rigorós de rendibilitat, que no fan una forta aposta per l’ensenyament i la recerca com a palanques de l’avantatge tecnològic, que no disposen de recursos naturals importants i sobretot de petroli o gas natural, que no fan opcions estratègiques per les energies renovables i l’economia verda, els estats que no tenen una bona posició exportadora en els segments d’alt valor afegit i no controlen xarxes comercials consistents, que no són centres financers, que no optimitzen en general el seu funcionament i que pateixen alts costos de transacció com a efecte de l’opacitat i la corrupció, així com costos fixos de producció excessius com a efecte dels monopolis i oligopolis dels serveis bàsics… tot plegat, són estats que corren un risc molt seriós.
(També en aquest espectre les situacions són molt variades i diverses, evidentment, i la pitjor part –cal ser-ne conscients– se l’emporten els estats fallits o molt precaris d’Àfrica, Amèrica Llatina o d’Àsia, els perdedors nets de la globalització, del tot inadaptats a l’esquema cruel que predomina en un món de polarització creixent i desigualtat extrema).
Les opcions no són moltes. Només la cohesió social i un sentit col·lectiu enfortit poden permetre reeixir, d’alguna manera. Els estats mitjans o petits ben organitzats, enmig d’aquest món més complex i difícil, tenen alguna possibilitat, contra el que es diu sovint, perquè poden optimitzar millor els seus recursos materials i immaterials. En canvi, el caos, la corrupció, la fatxenderia, les bombolles especulatives, la cultura de la subvenció, la ineficiència generalitzada, l’evasió fiscal, la desinformació sobre el que passa al món, vantar-se de la xarxa d’alta velocitat més gran, el pes excessiu dels grups de pressió de l’obra pública o de les elèctriques, l’equivocació a l’hora de fixar prioritats, i el fracàs absolut en la resolució dels conflictes interns com a efecte d’una prolongació indefinida de la cultura de la imposició, de l’uniformisme, de la destrucció de l’altre, de l’esperit de conquista i de la intolerància… són elements d’una herència enverinada que pesa molt, massa. I que pot passar una factura excessiva.
Sense un replantejament a fons, sense parlar clar, res s’aconseguirà. Pensar que d’Europa vindrà la solució és, ara com ara, una quimera. I aviat atribuir-li la culpa de tots els mals a Angela Merkel haurà perdut qualsevol sentit.
Qui serà el pròxim boc emissari? S’admeten apostes. Però Catalunya i els catalans hi tenen molts números. Alerta, doncs.
