Jordi Llovet
Només els totalitarismes es poden permetre l’ús i l’abús d’elements estètics per afirmar-se. Com la història ha demostrat a bastament, des de l’Egipte dels faraons i la Roma imperial fins al feixisme italià o el nazisme, passant per Napoleó i totes les dictadures dels dos últims segles, els règims totalitaris —o aquells que aspiraven a arribar a tal extrem— han fet servir, com a element de propaganda, tota mena de recursos i procediments basats en l’emoció, l’efectisme, l’admiració, l’encantament o la fascinació. L’exemple més notable, molt present en la memòria dels nostres lectors (si més no, en la memòria audiovisual), és el del Tercer Imperi alemany: grans desfilades amb soldats perfectament arrenglerats (avui encara es veuen a les parades de Corea del Nord); abundor d’estendards, senyeres i domassos; discursos altisonants que no solen dir gairebé res, llevat de tòpics; aplecs de masses entusiastes; insígnies de tota mena; projecció de les dites insígnies en les tasses per prendre el cafè i, si fos el cas, les arracades de vestir, eixugamans i samarretes, etcètera. Hom entendrà perfectament a què em refereixo.
Aquesta inflació dels elements estètics (del grec aesthesis, és a dir, relatiu a les sensacions, no a la raó) es propaga, dins una societat amb voluntat d’identitat total, amb un dinamisme i una progressió pròpiament geomètrica: perquè convé, cada dia que passa, estabornir una mica més la ciutadania, mantenir la flama viva, no permetre que les impressions rebudes defalleixin ni un sol punt. En propietat, aquesta exageració de l’element estètic està, per ella mateixa, condemnada: 1. a ocultar totes les dimensions racionals (si és que hi són) de la ideologia política que aspira a una fita total, i 2. a magnificar-se i multiplicar-se fins a l’apoteosi. De vegades, aquesta apoteosi ha vingut marcada per la desaparició voluntària del guia de l’experiment polític (és el cas de Hitler); de vegades, l’ha assenyalat l’execució, sense manies, del líder: adés arrauxada (Mussolini), adés sumària (Ceaucescu).
Ara bé: una democràcia no es pot permetre jugar amb aquesta mena d’elements. No és que sigui una cosa que no escau a les democràcies parlamentàries pel sol fet que, com és sabut, allò que hi domina és el diàleg i la discussió enraonada; és que, en tota democràcia veritable —com ho són totes les de la Unió Europea, perquè això és un requisit per formar-ne part—, tots els parafernals i l’oriflama estètiques que hom es pugui imaginar —manifestacions, grogors disperses, cadenes humanes, samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val— acaba topant amb un discurs racional més poderós que els pressupòsits del moviment estètic mateix, que el redueix i el minimitza fins a l’estatus de l’anècdota sentimental, i, doncs, una cosa tan inofensiva com inoperant. Per això tota aspiració democràtica —i Catalunya en té una amb la marxa directa ben falcada—, acaba en mans d’una opinió molt més contrastada, mesurada, enraonada i dialèctica que tota manifestació estetitzant, sensorial, sentimental i emocional. Llavors, si és el cas, quan les aspiracions endegades sobre la base de mecanismes sensacionals deriven per fi en una dialogia racional i una informació completa de la qüestió que es troba en joc, la ciutadania queda perplexa i se sent òrfena i desvalguda, per no dir estafada. Perquè els totalitarismes no tenen límit; la democràcia, sí.
Hi ha publicacions que expliquen molt bé aquesta qüestió, i les hem de referir en aquesta pàgina. D’una banda, un article de Saul Friedländer, La fascinació del nacionalsocialisme, aparegut en una plaquette extraordinària, per desgràcia no traduïda: Die Verführungskraft des Totalitären (El poder de fascinació del totalitari), publicat pel Hannah-Arendt-Institut l’any 1997, la primera frase de la qual diu: “No hi ha una estètica de la democràcia”. De l’altra banda, un llibre perfectament assequible en aquests moments, traduït al castellà, que farà les delícies de tota persona que s’hagi mai preguntat com va ser que el nazisme agafés una tan gran embranzida: Frederic Spotts, Hitler y el poder de la estética, Antonio Machado Libros, 2011.
Publicat a El País, 3 d’octubre 2013
