Vicent Berenguer
Els problemes mai no venen sols, algunes persones que volen exhibir la seua bona voluntat, sovint reneguen que cal preocupar-se de les coses importants i no perdre el temps en les que no ho són; es refereixen a la política, evidentment. Així, el candor, la comicitat o la indignació poden ser algunes reaccions que provoquen aquests consells. Des de la Transició, Catalunya ha estat una de les qüestions polèmiques que ha ocupat l’actualitat política, juntament amb ETA, l’atur, la corrupció, entre les de més relleu. Ara Catalunya ja és una de les coses que importen.
L’Onze de Setembre d’enguany ha passat ja a un nivell significatiu, cada dia serà més difícil quedar-se indiferent davant de tot el que passa i, encara més, del que pot ocórrer a partir d’ara. És molt humà deixar-se dur per les passions i pels desigs, confondre els somnis amb uns fets que cada setmana produeixen emmirallaments i il·lusions, com un escac que canvia les regles del joc després de cada moviment; la política també està feta de passions i interessos. D’alguna manera, els emmirallaments i les visions podem veure que es manifesten tant en els sobiranistes com en els centralistes, i els que no opinen deixem-los per ara. Els que mouen o no mouen les fitxes del tauler són els protagonistes, auxiliats pels pertinents elements de suport que aposten per cada opció: la premsa, el poder econòmic, l’Església…, però l’activitat és innegable, els camins amb bastant enigmes.
Observat i viscut des del País Valencià, aquest procés en què han entrat bona part de catalans, i per tant Catalunya, produeix una vibració innegable, no es pot negar que té certes implicacions, voler eludir-les no és el més realista, em sembla. Des de València, les implicacions i les repercussions van plantejant-se més o menys públicament, els fets avancen, com a mínim opinar és inevitable, a poc a poc tots els partits hauran d’enfrontar la qüestió el més raonadament possible, serà un altre exercici democràtic que no està exempt de les ja clàssiques tensions de la política valenciana. La polarització política és l’essència de la política, però en societats com la valenciana l’exercici polític a l’hora de la veritat produeix asprors i barreres mentals. Un símptoma important és que la transició valenciana no ha pogut aconseguir un estàndard de democràcia representativa semblant al d’alguns territoris al nord de l’Ebre (encara que haja augmentat recentment), em referesc a institucions que han superat el bipartidisme, tenen premsa plural i Església plural, principalment. Les raons potser són complexes. Ara, Catalunya i el tema català continuen sent una qüestió oberta i colpidora.
Amb totes les cauteles, es pot aventurar que la qüestió catalana ho té molt difícil, Madrid, el Partit Popular, tant com ha pogut ha evitat plantejar-la, ha mirat cap a una altra banda. Des de fa setmanes ha fet alguns gestos, però res de compromisos, és la Marca Espanya i l’estil del nacionalisme espanyolista no té més voluntat que la de tenir-ho tot ben lligat, estancat; ho intenta i ho manté. No sé com evolucionarà la dreta en el futur, em costa imaginar si aconseguirà ajornar la voluntat de l’independentisme català. Tot el diàleg i les negociacions que s’han fet es resumeixen en el no. En el cas recent de Gibraltar tot ho han resumit en el sí, el que passa és que ara també s’han conegut els arguments de Gibraltar i de la Gran Bretanya, el no, ells també són una roca, però amb arguments i condicions molt granítics. Observarem com continua aquest contenciós.
Així, la política del nacionalisme centralista és aclaparadorament reaccionària, no és res nou, bona part de la dreta es sent molesta amb la democràcia, i l’evidència actualitza permanentment el seu franquisme: «tot ben lligat», no cal recordar ara l’època de la mort del Generalísimo. No pensen passar pàgina. Durant les dècades en què ETA estava activa, són comptades les vies de negociació que es feren per a superar el conflicte, però han estat massa dècades d’assassinats i infern. ¿Podria haver-se arribat vint o quinze anys abans a la solució d’avui? ¿Per què no es podria haver arribat deu anys, set, cinc anys abans? S’haurien evitat víctimes. Israel, amb uns problemes molt crítics, negocia amb els palestins i no dubta de salvar la vida d’un sol israelià a canvi de cent, dos-cents o els palestins que calga. Ara estan en un nou procés de negociació, també deuríem observar-los. És impossible imitar i seguir aquests processos per al cas basc, però com que les calamitats dels hebreus i els palestins són tan bèsties, em pareix veure que alguns valoren la vida humana d’una altra manera.
Hi ha més casos de negociació i pacificació, Colòmbia ha entrat recentment en un temps nou que serà molt instructiu d’observar, tot i les prevencions que vulguem posar. Però és absolutament espantosa l’actitud de Madrid, la intuïció dels governs de Madrid cap al no és aclaparadora. El segle xix ja va ser un seguici de despropòsits, la funció de titella que han imposat a la monarquia borbònica diu molt del seu sentit, els liberals sempre amb l’aigua al coll i, enfront, els conservadors, a la seua, duent l’Estat i els seus súbdits a les incomptables calamitats sabudes. La independència de les «províncies» americanes, remarcablement, és una part més de la gloriosa història d’Espanya que no consta en els llibres d’escola, més enllà del rètol. L’ideari de les dretes actuals és tan espantosament esquemàtic que encara pensen que tothom ha de creure en les seues versions de catequesi que administraven fins fa poc. Els temps, en això, han canviat. A més dels treballs d’història, també hi ha una important producció novel·lística sobre la separació de la metròpoli. En el cas de Cuba, hi ha una obra de 1895 divertidíssima i exemplar, El separatista. Novela médico-social, d’Eduardo López Bago (Aranjuez, 1853-Alacant, 1931), novel·lista i polític, demostra conéixer i explicar amb gosadia els problemes de l’època, en aquesta obra els paral·lelismes que s’estableixen amb la qüestió independentista són molt interessants. Ara ja sabem com va acabar Cuba, però és que llavors, el Govern d’Espanya, no entenia res del que passava a Amèrica, a Àfrica ni a la Península, o no ho volia veure i cadascú volia salvar la seua finqueta particular, el patriotisme espanyol era per a construir discursos fora de la realitat. Amb la recepta dels reaccionaris van anar provocant i aconseguint la separació d’aquelles «províncies» correlativament sense ser capaços de reprendre relacions diguem a l’estil d’Anglaterra amb les seues excolònies. Així, davant de cada crisi imposaven la fórmula de Narváez (duc de València; El Espadón de Loja): «que vaya el Ejército», i també la de Castelar: Artilleria, Cavalleria i Infanteria. Els reaccionaris no diuen que estan dient exactament el mateix per a Catalunya, però poc falta, els discursos de la por i les catàstrofes ara duen a direccions oposades, i les actituds ja són antigues.
El no a tot, conforme l’hem vist aquests anys, és aclaparador, no s’hi veu la solució més raonable. Després de descartar algunes propostes, plantejar la possibilitat d’un concert específic per a Catalunya (que no seria mai «el concert basc») , com els que funcionen al País Basc i Navarra, podria haver estat una alternativa viable a la possible ruptura, podria haver-se considerat més àmpliament, doncs no. Aquest sistema de concert es revisa cada cinc anys i sembla que és una fórmula de les més objectives, que no ha creat conflictes irresolubles, perquè hi ha una responsabilitat que bascos i navarresos han complit sempre, i els resultats estan a la vista. Amb l’adaptació que calguera, alguna mena de «concert» podria ser un instrument que funcionara, i no solament per a Catalunya sinó per a altres autonomies, per què no. Em pareix que és una altra gran ocasió perduda pel Partit Popular, per arribar on ha arribat, més cap a l’independentisme, i sense deixar de provocar l’ofegament econòmic de la Generalitat… Ni diàleg, ni negociació pareix que avui ja no pot sostenir-se, caldrà veure-ho, en la teoria i en la pràctica. No vull ni puc profetitzar res, però la comparació amb la manera amb què altres societats plantegen i resolen els conflictes resulta inquietant, m’agradaria que no passara desapercebuda, i que en nom de la democràcia no es camuflen pràctiques autoritàries.—
